Translate

divendres, 25 d’octubre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL 18-BEL-ESPERAR

Llegeixo un par de vegades el missatge. Bé, la veritat és que més que un par és un milió de vegades. “Hola”, és l’únic que diu, però no deixa de sorprendre’m. Contant amb ella, tinc dos amics a Facebook. I l’altre és el meu pare, que va insistir en que acceptés la sol·licitud per “tenir-me vigilada i veure el que vaig fent  per allà”. És una tonteria, tot i que ell tampoc es connecta mai. Però tot i així m’entristeix. A vegades m’entristeix no ser com els demés. Però això també m’agrada, té la seva part bona, tot i que sigui petita.
Decideixo no respondre ara, doncs amb els meus germans em resultaria impossible tenir una conversació “decent” i després em tindria que anar, i no pillaria Wi-fi de casa. Així que millor esperar a demà. Tot i que estic desitjant parlar amb ella... Pot ser les coses també canvien.
I ara espero.
Espero a que en Josep pari de plorar perquè té por.
Espero a que la maleïda PSD d’en Jack es quedi sense bateria. Maleïda sigui la vegada que vam tenir diners...
Espero a que el meu pare arribi del seu treball.
I arriba. Per fi.  Només tenia que fer una hora i mitja més.
Escoltar el tentinegi de les claus al xocar contra el pany es torna música per mi ara mateix. Faig un sospir. Per fi, ja està... Al menys tindré una mica de temps per al meu treball.
-          Ja estic aquí, nois. ¿M’havíeu trobat a faltar?- El somriure en el seu rostre enganya als meus germans, però els seus ulls el delaten.
Treballa molt, moltíssim. Com a mínim fa deu hores al dia, sense comptar les hores extres que fa gairebé a diari. Avui només ha estat una hora i mitja, però altres vegades són dues o inclús tres hores més. Però ni així arriba. I a pesar de que jugui amb els seus fills, estigui sempre  tan animat e intenti ocultar tots els problemes al darrere de la seva esquena, jo sé que res va bé, que això se li fa gran. I per això intento ajudar-lo en casos com aquest. Tot i que no estic tot el dia pendent d’ell, doncs ha d’entendre que ell mateix s’ho va buscar. Fent-se càrrec de les conseqüències dels seus errors. es com més s’aprèn. He vist molts casos d’aquests, i son molt efectius, la veritat.
Corro cap a la meva habitació, fico el portàtil en una motxilla de plàstic amb corda blau, bastant desgastada, i torno al passadís. Veig com els meus germans s’apropen al meu pare a saludar-lo i a demanar-li que s’animi a unir-se a la partida. Jo, no obstant, passo, m’acomiado en silenci i surto per la porta.
És una nit freda. Amb el vent que ve del nord que et deixa gelat. Em pujo més la bufanda i em dono pressa. Hi ha poca gent al carrer. I els que hi ha caminen ràpid, amb un destí en concret en ment, ansiosos per arribar l’abans possible i abandonar aquest fred que encongeix els músculs.
Amb tantes preses i amb l bufanda que quasi em tapa els ulls, no m’assabento de que la cafeteria a la que vaig freqüentment està tancada. Obro molt els ulls i m’apropo encara més a ella. Hi ha un cartell  enganxat a la persiana que tapa el local. El llegeixo.
«Tancar per defunció»
Premo els llavis. Em costa reprimir les llàgrimes. I no ho faig. Imagino com ho estarà passant la Clàudia, la propietària de la cafeteria... Sempre és molt amable amb mi. És una noia fantàstica, molt dinàmica i alegre. Em costa imaginar-la trista i plorant, tancada a casa seva...
Deixo al darrere el local, eixugant-me les llàgrimes, doncs l’aire que m’empeny és com un ganivet sobre la meva galta mullada.
Passejo una estona per la mateixa avinguda en la que està la cafeteria de la Claudia. Pensant en tot i en res, fixant-me en els bars per escollir quin és millor. Però tots estan abarrotats de gent. M’agrada treballar amb una mica de silenci, tranquil·litat, i tots tenen un ambient tan “bo” que ho fan dolent. Sí que te la gent diners... No hi ha bar que deixi al seu pas un soroll insuportable. Però tinc que escollir. Aquesta és una recerca sense sentit i com tardi molt més no em quedarà temps per a res. Miro l’hora. 21:45. S’acaba el meu temps. Així que decideixo asseure’m al següent bar que trobi. Bé, al menys el que trobo no és ni un restaurant ni un bar amb homes pegats a les cerveses. És com més informal, sense passar-se, una mica juvenil. Tot i que hi ha gent de totes les edats. I està abarrotat.
Al entrar passo totalment desapercebuda. Caminar per aquí es gairebé impossible. És gran, però hi ha gent per tots llocs. Caminen cap a la seva taula. S’apropen per comprar una bossa de patates chips. Es van. Venen. Surten a fumar. Entren de fumar. De tot. I trobar una taula lliure em resulta gairebé impossible. Però a una cantonada, com si estigués feta per mi, hi ha una taula pegada a la paret amb una cadira negra. Resulta satisfactòria trobar-la, però m’aixafa la crua realitat. M’apropo ràpid a ella per a que no se m’avanci ningú. M’assec i observo a la gent. Tot el mon està animat, parlen, riuen i fan bromes. Ningú està sol. Tot i que, una vegada més, abans de que aconsegueixi deprimir-me això, trec el meu portàtil i començo a engegar-lo. Un cambrer s’apropa a mi.
-          Que prendrà, senyoreta?- Escoltar “senyoreta” em treu un somriure.
-          Café amb llet, si us plau.
-          Bé- diu mentre ho apunta en una mini llibreta-. Ara mateix s’ho porto.- I també somriu.
Quan es va, a la pantalla de l’ordinador ja ha aparegut la foto d’inici (un simple fons negre) i em demana la contrasenya. Teclejo ràpid els vuit dígits. Quan faig clic en el Word corresponen tarda una mica més de l’habitual en aparèixer. Em poso nerviosa. Estic desitjant amb aquesta investigació ara que es posa interesant. Però quan apareix a la pantalla plena de lletres em quedo en blanc. El soroll de la gent em desconcentra una mica, així que intento relaxar-me.
Cinc minuts més tard em porten el cafè. El tasto. Crema massa… El deixo reposar una estona. Tanco els ulls i deixo la ment en blanc. De sobte tinc massa calor, tot i que m’hagi tret la bufanda i la jaqueta. Fa molta calor… Massa. Començo a suar… A suar molt. I les meves mans comencen a tremolar.


divendres, 18 d’octubre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 17- Axel- Jo pensaba que només era fins aquí

Si pogués escollir alguna cosa pitjor que l’institut, crec que seria això. Al menys allà estic amb els meus amics... Aquí estic amb els meus pares, que no paren de parlar sobre coses avorrides i estúpides. De tant en tant quan em pregunten alguna cosa de l’institut, tot i que molt poques vegades perquè no volen que pensin que desconfien de mi. Que imbècils. Són patètics.
Entrem al bar i escolto un soroll enorme que molesta bastant.
-          Avui sembla que hi ha molta gent aquí- comenta quan arribem al bar-. És com si ens haguéssim posat tots d’acord per venir- I el meu pare riu, tot i que jo no li he trobat la gràcia.
-          Sí, no anem en tot aquest temps i ara tot el meu està aquí.- La meva mare també riu. On coi està la gràcia? Perquè jo no la trobo a res d’això. A res.
-          Sí.-Faig una riallada falsa, però es la pitjor rialla que he escoltat a la meva vida.
Ens apropem més al bar per buscar una taula. A primera vista no es veu ninguna.
-          Mira, allà hi ha una.- Però la meva mare sempre troba una.
Ens dirigim allà i ens seiem. Poc després, s’apropa un cambrer a prendre nota. Mentre que els meus pares demanen em dono compte de que tinc els artells de les mans plenes de cardenals. Merda, es donaran compte de que he pegat a algú. M’amago les mans en les mànigues de la jaqueta. No em fotis, això em passa per avançar un dia la nostra cita per pegar a la Melanie. Si no li hagués fet cas a la Paula i hagués esperat a demà...
Haig de fer alguna cosa, i ràpid.


dissabte, 12 d’octubre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL  16- MELANIE- Això només comença

8:00. Amb cada minut que passa la meva desesperació augmenta. I la Mar no contesta. L’Amanda tampoc. I a la Maia li sembla malament que vulgui quedar-me a casa seva a sopar només per no fer-ho amb el meu padrastre. Però es que ella no ho entén. No entén el meu desacord. Ella pensa que aquesta és una nova oportunitat per a que la meva mare pugui tornar a… “refer-s’hi”. I comprenc aquesta opinió. Perquè mai els hi he explicar com de malament ho va passar la meva mare quan el meu pare la va deixar. Va passar molt temps plorant i ara… com si res hagués passat.  Ema va fer creure que ella encara estimava al meu pare però que ell ja no… I no vull. Vaig haver de consolar-la tot aquell temps jo a ella, quan els papers haurien d’haver estat invertits. I ara m’ho paga així. Sí. Estic enfadada perquè no m’ha dit res d’aquesta relació fins ara. Jo confiava en ella, i pensava que ella també confiava en mi. No va escoltar els meus consells. Doncs ja està. Si ella no segueix els meus consells jo tampoc seguiré els seus. Ja és hora de que no confiï tant en la gent. Primer l’Axel, que pensava que podríem arribar a ser al menys coneguts (tot i que encara no he llençat la tovallola), i ara la meva mare, que menteix, manipula i no escolta a la gent. Ara només vull saber el perquè, el perquè de que l’Axel em vegi com em veu, perquè jo no li he fet res de dolent. Jo només volia solucionar les coses, i ell ho empitjora tot. I respecta a la meva mare… espero que el temps ho arregli. Però aquesta vegada no seré jo la que la perdoni, perquè jo no tinc res que perdonar.
Torno a marcar el número de l’Amanda. Ella ho entendrà. Segur que si ells estigués en el meu lloc faria el mateix. Però no m’ho agafa. No em fotis…
8:05. D’aquí a poc ens anirem a la cafeteria/bar/el que li vulguin anomenar. Algú pica a la porta. Per ella apareix en Max, la parella de la meva mare. Per déu, encara no se com pot estar sortint amb algú tan jove.
Quan parla sembla insegur i preocupat per la meva reacció.
-          Melanie, dintre d’una estoneta anirem a dinar. Ves preparant-t’hi. Quan sigui i mitja et crido.- Espera a que li contesti alguna cosa, però no ho faig. Em limito a posar el ulls en blanc i seguir tombada al llit mirant al sostre.
Crec que no he estat tant enfadada com avui en tota la meva vida. Es que passen tantes coses i hi ha tan poca gent a qui poder explicar-ho…
En el mateix moment en el que escolto el petit soroll que fa al tancar la porta trec el meu mòbil de sota de l’esquena i torno a marcar el número de l’Amanda.
-          ¿Melanie?- contesta al quart so.
-          Amanda has de fer-me un favor- dic ràpid, amb l’absurda por de que em pengi.-Puc quedar-me aquesta nit a sopar a casa teva?- segueixo explicant- És que la meva mare ha portat a la seva parella, d’uns vint anys com a molt per cert, i ara vol que la meva germana i jo sopem amb ell… I a sobre te vint anys…
Hi ha un segons de silenci. Em mossego les ungles. Em sento una mica acoblada, doncs m’estic auto invitant, però es que estic desesperada i no tinc una altra opció que aquesta. Però…
-          Vaja putada… Però no puc… Ho sento, Melanie… Els meus cosins estan a punt d’arribar perquè la meva mare els ha invitat a sopar. Bé, al menys no seràs l’única que sofrirà.
-          Sí, bé… al menys em serveix de consol. Et deixo que tinc que començar a arreglar-me que ja mateix em vaig. Adéu i gracies. Fins demà.
-          De res. Fins demà, Melanie.
I penjo. Vaig al meu armari arrossegant el peus i em canvio la roba que he portat per anar a l’insti, que ha acabat plena  de sorra després de tot el que ha passat, per una neta. Em pentino una mica i em m’estiro una altra vegada al llit per pensar en la mala estona que vaig a passar.
8:35
Fa fred al carrer. El vent que corre m’obliga a pujar-me encara més la bufanda. Bé, al menys és una excusa per no parlar amb en Max. Ell tampoc sembla que vulgui parlar amb mi. Està massa ocupat intentant guanyar-se a la meva germana.
-          I que tal et va l’escola, Laia? Les teves notes van bé?- la mira, per no mirar-me a mi.
Si sabés que en realitat mai m’enfado i que no m’agrada discutir pot ser la cosa canviaria. Però resulta que si fa falta discutir amb ell ho faria, perquè enfadada ja estic.
-          Sí, em va molt bé l’escola- respon ella.
És l’únic que fa. Es limita a contestar les preguntes que li fa, amb monotonia a la veu. Però se que ella és fàcil de guanyar-se-la. Canvia d’emocions molt ràpidament. Sobre tot de vegades juraria que és bipolar.
I així és tot el camí. Pregunta, resposta. Pregunta, resposta. Al arribar al bar ja em repassat tota la vida de la meva germana, que ja sabia. Però que en Max no, i ara sí que té totes les de guanyar si vol caure-li bé a la meva germana.
-          Si que hi ha gent per aquí avui, no?- diu al entrar. Ningú li respon.-Mira, allà hi ha una taula lliure. Anem.
Els segueixo. Al darrere d’ell va la meva germana. Al darrere d’ella, jo. M’assec al davant de ell, a la cadira que està més allunyada de la seva presencia. Uns minuts després d’estar mirant la carta, arriba un cambrer.
-          Què voldran?- pregunta obrint una mini llibreta.
-          Jo per veure aigua i per menjar pollastre arrebossat amb croquetes- demana, i de seguida ho apunta.
-          Jo vull Fanta de taronja i espaguetis a la bolonyesa per menjar- diu la meva germana alegre.
-          Noto la cara estranyada d’en Max al saber que s’ha demanat espaguetis per sopar, però no diu res. Bona estratègia. Els espaguetis son el plat preferit de la meva germana. Em toca a mi. Crec que jo també vaig a menjar bé aquesta nit.
-          Jo vull una Coca-Cola i per menjar una pizza 4 formatges.-després d’apuntar-ho tot marxa.
La pizza crec que es el més car d’aquí. Però no importa, paga ell.

divendres, 27 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 15- Axel- La meva promesa

Al entrar a casa meva, veig que la meva mare ja està posant el menjar al plat i el meu pare està traient el ganivets. Bé, no he arribat molt tard.
-          Hola- saludo traint el cap per la cuina abans d’anar a la meva habitació a deixar la motxilla.
-          Hola fill- responen al uníson els meus pares.
Quan torno a la cuina, arriba l’interrogatori de tots el dies.
-          Com t’ha anat l’institut avui, Axel?- comença la meva mare.
-          Bé, com sempre- em limito a dir jo.
Y, com sempre, comencen amb una pregunta trivial i segueixen amb les més pesades de totes. Es que mai es cansen? Es que es pensen que el hi explicaré la veritat? Si es tenen que assabentar ja s’assabentaran. Sempre s’acaben assabentant.
-          Avui has tingut algun problema amb algú?- pregunta el meu pare, seriós, posant els ganivets a la taula i mirant-me fixament a la vegada.
-          No, pare. Saps que et vaig prometre canviar. I estic canviant. Creia que confiaves en mi- Fingir cares de pena, culpabilitat i preocupació a la vegada es la meva especialitat. Sempre se l’empassen.
-          Ho sento, fill. Es clar que confiem en tu. Però és que estem preocupats.
-          Ho entenc pare…- El meu rostre no canvia.
La meva mare sembla incomoda. Segur que se sent malament per desconfiar de mi. Ingenus…
-          Bé, anem a menjar que si no es refredarà- intervé la meva mare posant els plats a la taula.
No parlem durant tot el menjar. Els Simpson ens tenen massa concentrats. Un tros de carn a la boca i mirada a la televisió. Aquesta és l’acció que repetim sense parar. Automàticament. Però avui, una cosa passa fora del comú. El meu pare parla.
-          Què us assembla si aquesta nit sortim a sopar a algun lloc?
La meva mare està immediatament d’acord amb ell i no tarda ni un segon en assentir.
-          Es clar. Fa temps que no sortim. Que et assembla, Axel?
-          Genial. Estic desitjant anar-hi.
Mentida. És una puta merda d’idea. La pitjor. Ara tindré que passar tota la nit amb ells. Adéu a les conversacions per Whatsapp fins a les tantes de la nit d’avui. Merda. Avui que volia arreglar les coses amb els meus amics… Però no em queda un altre opció que acceptar. Si vull que confiïn de nou en mi ha de semblar que estic interessat en passar més temps amb ells i aquest tipus de bajanades.

Acabo el més de presa que puc de menjar. Em vaig a la meva habitació i agafo el meu Smartphone. Una sol·licitud d’amistat nova. De la Melanie.

diumenge, 22 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 14- Bel- Fora d'allà.

-          Bel, vine a menjar que el menjar ja està llest!-crida el meu pare desde la cuina.
Guardo el Word en el que he escrit totes les meves observacions i apago el portàtil. Quan surto de la meva minúscula habitació només tinc que donar dos passos per arribar a la cuina, on al centre tenim una petita taula. El nostre pis és com una casa de nines, no per la bellesa, sinó per la seva mida. I el pitjor són...
-          Pare, que hi ha per menjar?- pregunta en Josep, de tres anys.
-          Avui és dimarts, així que segur que hi ha macarrons- s’anticipa en Marc, de nou anys.
-          Vull bibi, pare- una veueta aguda i una personeta amb dos mini cuetes apareix per la cuina: la Sara, de quasi dos anys.
-          Doncs jo prefereixo espaguetis- es queixa en Jack (de set anys) sense deixar de respondre al meu pare.
Els meus germans. Estan tot el dia parlant, discutint, jugant… No hi ha ni un sol minut de absolut silenci en aquesta casa, exceptuant la meva habitació.
-          Doncs avui hi ha macarrons per menjar- anuncia el meu pare amb un mig somriure a la cara.
En Jack esbufega. En Marc i en Josep criden d’alegria. La Laia no fa res. Mai fa res. Només demanar el biberó.
El pitjor dels meus germans és que cap compartim una mare, només som germans a mitges. Menys la Laia i jo, som les úniques germanes totals d’aquesta casa. Jo vaig ser fruit de cinc anys d’amor i felicitat, la qual es va acabar quan el meu pare es va assabentar de que la meva mare li havia enganyat amb un altre home. En Marc va ser collita d’un calentó a una festa dels vuitanta a la que va anar el meu pare per “començar a viure una mica”. En Jack va ser… bé, en realitat ningú sap de que va ser, excepte el meu pare. Va aparèixer una dia per casa i ningú va preguntar res. En Josep va ser resultat d’una “amigueta” que va conèixer el meu pare i que un mes després de tenir-ho va desaparèixer de la faç de la Terra. I la Sara va ser, simplement, la venjança del meu pare. Es va ficar al llit amb la meva mare borratxa, li va sacar fotos i se les va ensenyar al seu marit actual. Sí, van trencar, però tot i així li va sortir el tret per la culata, perquè si no ara no tindríem al nostre quart germà. I el més sorprenent de tot és que és el meu pare el que s’ha hagut de ocupar sempre d’aquests fills, les respectives mares mai han posat res de la seva part. I el sou del meu pare de la gasolinera no dona per molt, la veritat.
Ens asseguem els sis a una taula per a quatre. Estem una mica justos, però després de tant temps resulta còmode fins y tot. En tota l’estància reina un absolut silenci. Ni la tele, ni els meus germana l’interrompen. Només el meu pare.
-          Aquesta tarda tindràs que quedar-te amb ells, Bel. Tinc que fer hores extres a la gasolinera. Ho sento.
Que? Jo tenia pensar passar la tarda amb la meva investigació, mirant els seus perfils de Facebook i altres xarxes socials i traient més teories. Ni tan sols pensava cuidar de cap dels meus germans. Però no em conformo en mostrar el meus pensaments només al meu cap.
-          Que?- Però m’estalvio la resta, doncs ell no sap res d’això i millor així: pensaria que estic boja.
-          Ho sento, Bel. Però per compensar, aquesta nit et deixaré sortir amb els teus amics. Però res de festes. Us quedeu a sopar a algun Mcdonald’s i aquí en casa a les dotze.
Amics? Ell pensa que tinc amics… Això són molts punts al meu favor, dons així tindré l’oportunitat d’anar a algun bar o cafeteria per seguir amb les meves investigacions.
-          D’acord.- I somric com si estigués satisfeta de poder sortir una nit amb els meus amics.
El sopar no s’allarga molt mes.
-          Bé, jo em vaig a treballar ja. Porteu-vos bé, eh, nois. Tens la responsabilitat, Bel. Adéu- s’acomiada el meu pare, llençant-me una última mirada de “pare confia en la seva filla”, tot i que es nota a mil llegues que no ho fa.
Els meus germans sembla que s’han posat d’acord avui per acabar de sopar al mateix cop.
-          Digueu-me avorrida, però res de crits, jocs i riures- adverteixo, agafant a la Sara en braços i portant-la a la seva habitació per ficar-la al bressol.
I a en Josep també el porto al llit, que faci la migdiada per un dia. Ell es resisteix, però acabo convencent-lo i comença a tancar els ulls. Surto de l’habitació. El més difícil m’espera aquí. En Jack i en Marc comencen a barallar-se sobre a què joc volen jugar. Els intento separa, però en aquest moment el meu Smartphone fa un sorollet.
-          PAREU!- crido, i em sorprèn la autoritat que tinc a la meva casa i la poca que tinc a l’institut.
Vaig a la meva habitació corrents abans de que tornin a barallar-se i llegeixo la notificació de Facebook en veu baixa.
-          Tens una sol·licitud d’amistat nova- xiuxiuejo.

De qui podrà ser? Gairebé tinc un par d’amic en Facebook. I quan l’obro em quedo gelada. De la Melanie. La sol·licitud és de la Melanie. Sense dubtar-lo dos vegades li dono a  “Acceptar” i de seguida m’apareix el primer missatge seu.

divendres, 13 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 13- Melanie- Per curar les ferides: donar temps al temps

M’aixeco, sabent que aquesta trobada amb la Paula i l’Axel no se la explicaré a ningú, ni tan sols a la Maia i l’Amanda. Ni a la a meva mare, això sens dubte. Es posaria histèrica. I la veritat és que és un motiu bastant acceptable. He estat a la vora de la mort. I si no fos per l’Axel hagués mort. Sí, ell ha estat qui ha intentat matar-me, però s’ha penedir i m’ha ajudat, això sense dubte és una millora considerable. Però vull oblidar aquest imprevist. Vull oblidar que he assaborit la mort amb els meus propis llavis. I centrar-me en una sola cosa: en esbrinar que és el que l’Axel diu que he fet malament, quin tipus d’error he sigut per a ell. Perquè m’agradaria deixar aquest tema tancat. Vull que siguem simplement això, coneguts, però que no ens odiem a les nostres ments. Perquè això només ho empitjoraria tot i portaria a situacions com aquesta. Però tot passa quan ha de passar. I en aquest moment i després del que acaba de passar res s’arreglarà avui. Així que millor serà esperar.
En el camí fins a casa escolto crits llunyans. Els ignoro. Últimament en aquest barri sestà acumulant la mala gent. Però que li farem, espero que es marxin aviat… No obstant, la gravetat de que els canis es reuneixin a prop de casa meva no té res a veure amb la situació que trobo en ella. Quan obro la porta escolto… tres veus. Tres? La de la meva germana, la de la meva mare y… la tercera qui es? Tanco la porta lentament, sense fer soroll, i avanço pel passadís de puntetes. Qui és? Entro al saló com normalment. Però el meu estat d’ànim no és que sigui normal quan veig el que hi ha allà.
-          Hola…- saludo insegura amb la vista fixa en l’home desconegut que està assegut en el sofà, al costat de la meva germana, que està envoltada en llàgrimes.
L’home, bé, si se’l pot dir home, perquè estic segura de que dels vint no passa, sembla incòmode, i la meva mare preocupada. Jo estic desconcertada. Què està passant? Tot i que no fa falta que no m’ho digui ningú. Ja sé el que està passant aquí, i no m’agrada res. Tot i així, ma mare s’obstina en presentar-m’ho. S’apropa a mi i em passa un braç per la cintura.
-          Hola, filla…- em saluda mentre es dirigeix a mi, amb un somriure fals que tampoc m’agrada.
L’estància es troba en una tensió que en qualsevol moment es podria ensorrar. I els plors desconsolats de la meva germana no ajuden molt. Miro al noi amb cert odi. És guapo. És guapo i jove. Ell em mira amb preocupació e inseguretat. Tot i així no canvio el to de la meva mirada.
-          Aquests és en Max, Melanie, y… és la meva parella.- La veu de la meva mare és insegura, i té moltes raons per ser-ho.
Ja sap com em va afectar la seva separació. Sap que vaig estar un mes plorant, un plor com el de la meva germana, que ningú va saber consolar. Sap que al fi vaig aconseguir una mica de pau en el segon mes, però que tan sols em limito a oblidar i a ignorar tot el que estigui relacionat amb aquest tema. Sap que només ha passat dos mesos de la seva separació i que va massa de presa. Sap que aquest és un tema delicat.  Sap que té quaranta i cinc anys i que el noi que acaba de presentar-me tot just tindrà els vint. Ho sap tot molt bé. Sap que això és un pilar de vidre amb una base fina com una agulla i que ella acaba de donar-li un cop de peu, i que els vidres surten disparats cap a totes parts, danyant i destruint tot el que troba al seu pas.
La meva mirada d’odi s’intensifica. Ell sembla preocupat encara mes. La meva mare mostra la mateixa emoció que ell. No obstant, quan rebo la pròxima noticia, el meu odi comença a filtrar-se per les meves paraules.
-          Es quedarà un temps a viure aquí, Melanie- prossegueix la meva mare-. S’ha quedat sense treball i no pot pagar el lloguer del seu pis. Ja saps com estan les coses ara i…-però es calla quan la interrompo.
-          Dons que es vagi a viure amb el seus pares. Total, deu fer uns anys que va complir la majoria d’edat, no? No crec que el seus pares li tinguin molt rancor guardat.
“Max” sembla ferit. La meva mare decideix ignorar el meu comentari. I jo crec que és la primera vegada a la meva vida que estic enfadada d’aquesta manera.
-          Ja saps com estan les coses ara i fins que trobi un treball es quedarà aquí.
Jo segueixo amb la meva postura. No em puc creure que la meva mare s’hagi oblidat tan ràpid del meu pare. Que jo sàpiga, les persones que segueixen estimant no tenen parella als dos mesos de la seva ruptura. I més havent compartit vint anys de casats i dos fills.
-          I on pensa dormir? Perquè en aquesta casa no sobren llits. I sembla més el meu germà que el meu padrastre, així que seria estrany que dormís amb tu, no creus?
La meva mare sembla molesta amb aquest comentari. En Max simplement observa la situació des del sofà, com un cadellet malferit.
-          Melanie. Sé que és difícil i que és una canvi molt sobtat, però et tindràs que acostumar. Ah, i demà per la tarda anireu al cinema amb ell. La teva germana, ell i tu. Jo avui estaré treballant fins tard, així que tindreu que dinar sense mi.  Així l’anireu coneixent.
La meva germana segueix plorant. Aquesta situació em supera.
-          Això no t’ho creus ni tu. Jo no vaig a cap lloc amb aquest. Que t’enganyi a tu, perquè jo no sóc tan ingènua com tu. I si creus que he oblidat el paper que vas interpretar quan el pare et va deixar, aquest de la pobreta que la han deixat  i no troba consol, t’equivoques. Ho recordo i ara sé que tot era una mentida. Així que aneu-vos tu i el teu… fill, perquè això és el que sembla, a una altre part i deixeu-nos en pau a nosaltres.-Agafo a la meva esprimatxada germana de set anys en braços i me la porto a la meva habitació

Allà plorem les dues. Ella perquè sap que els nostres dos pares de veritat mai estaran junts un altre cop i jo, que ja sabia això des de fa molt temps, per totes les mentides de la meva mare que vaig creure en el seu moment i per no interessar-se per nosaltres i preocupar-se només per ella. Doncs ho té clar si creu que vaig a alguna part amb el tió aquest.

dimarts, 3 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

 Capítol 12-Axel- Tot el que va, ve.

Quan ella desperta em quedo exhaust. Veig com recobra l’alè i em mira sorpresa, tot i que no se si és per ser jo el que la salva o per l’ensurt d’estar a la vora de la mort. No importa. Que més dona.  L’important és que no ens ficaran en un centre de menors i la meva consciencia està més tranquil·la…, sí, això és l’important. M’aixeco i em dono la volta ràpid, per a que deixi de mirar-me. ¿És que tinc micos a la cara?
-          Axel…- xiuxiueja la seva veu a la meva esquena.
No em fotis… Ja està, l’he salvat la vida i punt. No té perquè parlar-me. Que hagi estat jo el que l’hagi salvat no fa que tingui més dret a dirigir-me la paraula. Així que la ignoro i començo a caminar cap a l’altre costat del carrer. Serà millor que vagi a casa, perquè com torni tard la meva mare sospitarà alguna cosa. Li vaig prometre que no tornaria a ficar-me en embolics i… ulls que no veuen, cor que no sent... Però, per desgracia, un altre cop, està la fastigosa de la Melanie parlant-me.
-          ¡Axel!- crida aquesta vegada, ja que me he allunyat una mica d’ella i amb el xiuxiueig d’abans no ha tingut bastant.
Em treu de les meves caselles.
-          ¿¡QUE VOLS, ESTUPIDA?!- em torno cap a ella, donant uns passos cap endavant, però tot i així estem a uns vuit metres de distància.
-          ¿Per què m’has salvat si uns segons abans havies intentat matar-me?- Bé, una pregunta fàcil de respondre.
M’apropo dos passos més, però tot i així crido com mai abans havia cridat, ple d’ira.
-          ¿¡VOLS SABER PER QUÈ T’HE SALVAT , EH!? ¡PER SALVAR LE MEU CUL I EL DE LA MEVA AMIGA! Perquè…- em calmo una mica, però el sentiment és el mateix, tot i que amb una mica més d’odi- Perquè si creus que vaig a tirar-ho tot per la borda per una imbecil com tu, t’equivoques, ¿d’acord? Així que et quedi clar, no et vull tornar a veure en la meva vida. ¡TU!, em vas destruir-me la vida i ara que he recuperat una cosa que hauria d’haver estat meva sempre no intentis fer-te la bona per intentar arreglar les coses que ni en un milió d’anys podrien ser arreglades, ¿et queda clar? T’ho vaig advertir, mal parida, i no t’ho penso advertir mai més. ¡VESTE’N JA, NO EM FOTIS, VESTE’N!- I directament em torno a girar i començo a córrer.
Ja no torna a parlar. Bé, missatge captat. Tot i així no paro de córrer. Corro per anar-me’n d’aquí abans de que la Melani torni a parlar i em penedeixi d’haver-la salvat;  per tornar aviat a casa. Tot i que un noranta per cent és pel primer. Torno la cantonada i tot i que girés el cap ja no la veuria. Uf… Que pesada és l’estúpida aquesta. Ara, en canvi de córrer, camino ràpid. Em dirigeixo a casa, a uns deu minuts d’aquí. La meva mara no notarà res i, si pregunta, li diré que m’he entretingut parlant amb la Paula i llest.
Entretanco els ulls. Em sembla veure unes ombres allà juny. S’apropen. Al principi no distingeixo qui són. Cinc persones, crec. Sí, cinc indubtables i reconeixibles persones. S’apropen a mi corrents. El que va primer és en David. Al darrere va l’Alícia. I una mica més endarrere, corrent més a poc a poc, en Jonah, la Laura, en Mario i… la Paula? Que fa la Paula amb ells? Amb el David?  Em quedo on estic i entretanco els ulls encara més per assegurar-me de que és la Paula. Sí, és ella. Segueixo sense caminar. Espero a que ells vinguin, tot i que aquesta no sigui la millor opció, però no vull semblar un covard.
Els ulls d’en David m’escruten el rostre a mesura que s’apropen. Hi ha foc  als seus ulls i odi a la seva mirada. Està enfadat, sense cap dubte. Encara no faig res, no em moc, em limito a creuar-me de braços i esperar aquí, cansat ja de tota aquesta tonteria. Espero l’empenta i tot el bla, bla, bla...
-          Pensaves que t’havies escapat? Que tot es va acabar quan va venir la meva mara? HO CREIES, MAL PARIT!?- crida mentre m’intenta donar un cop de puny a la galta, però ho esquiu pels pèls.
Encara segueix amb el tema de la seva novia puta?
-          Encara segueixes amb això?- li pregunto, amb una irònica sorpresa- Encara no t’has adonat de com és de puta la teva novia?- acabo, amb un somriure satisfet e irònic a la vegada.
S’ha enfadat encara més. Que estúpid és. No entenc com s’atreveix a intentar barallar-se amb mi mentre està la Paula al davant. A Jonah, Mario i Laura els hi caic bé. I l’Alicia és de les que miren. Així que no hi ha ningú que el pugui ajudar. En canvi, la Paula és de les que lluiten i amb ganes, així que serem dos contra un. Tinc totes les de guanyar. Així que puc gaudir una mica més amb això.
-          Sí, Alicia, digues-li, digues-li com vas gaudir el meu petó. Que s’assabenti de com ets. Quant vas a trigar en deixar-lo? Un dia més? Bé, així podràs xuclar en una altre lloc, no?
L’Alicia no parla, en David no la deixa. Així que es limita a aixecar el dit cor mentre que en David torna amb una ira més remarcada a les seves paraules.
-          ETS UN MAL PARIT!- I m’agafa del coll de la samarreta, tot i que jo encara no retiro el somriure de la meva cara.
La resta de persones que venien pel darrere d’en David i l’Alicia arriben. Ja està, en David ho té tot perdut.
-          PEGALI FORT, DAVID!- crida… la Paula?
Però… No hi ha cap dubte, la que ha cridat és la Paula. I en David li fa cas. Em pega un cop de puny que em llença al terra. Em segueix donant cops de peu. No reacciono. La Laura, en Mario i en Jonah li segueixen el joc, cridant també en contra de mi.
-          Sí, vinga, dóna-li el que es mereix el cabró aquest!- crida en Mario.
-          Sí, vinga!- segueix la Laura.
-          A veure si s’atreveix un altre cop a dir-li puta a l’Alicia!- termina en Jonah.
Els quatre es tornen contra mi. I en David respon a cada un d’ells. Fins que es cansa i deixar anar un crit de victòria i es va saltant junt als seus amics, els que abans eres meus, abans. Però la Paula, encara estic confós… Però està clar que vol treure’m aquests dubtes del cap ja, perquè s’apropa i, amb el mateix odi que en David, xiuxiueja a la meva orella.
-          Ja no ets ningú, Axel. Tots s’han tornat en contra de tu, i no puc arruïnar la meva reputació, així adéu.

Quan ella desperta em quedo exhaust. Veig com recobra l’alè i em mira sorpresa, tot i que no se si és per ser jo el que la salva o per l’ensurt d’estar a la vora de la mort. No importa. Que més dona.  L’important és que no ens ficaran en un centre de menors i la meva consciencia està més tranquil·la…, sí, això és l’important. M’aixeco i em dono la volta ràpid, per a que deixi de mirar-me. ¿És que tinc micos a la cara?
-          Axel…- xiuxiueja la seva veu a la meva esquena.
No em fotis… Ja està, l’he salvat la vida i punt. No té perquè parlar-me. Que hagi estat jo el que l’hagi salvat no fa que tingui més dret a dirigir-me la paraula. Així que la ignoro i començo a caminar cap a l’altre costat del carrer. Serà millor que vagi a casa, perquè com torni tard la meva mare sospitarà alguna cosa. Li vaig prometre que no tornaria a ficar-me en embolics i… ulls que no veuen, cor que no sent... Però, per desgracia, un altre cop, està la fastigosa de la Melanie parlant-me.
-          ¡Axel!- crida aquesta vegada, ja que me he allunyat una mica d’ella i amb el xiuxiueig d’abans no ha tingut bastant.
Em treu de les meves caselles.
-          ¿¡QUE VOLS, ESTUPIDA?!- em torno cap a ella, donant uns passos cap endavant, però tot i així estem a uns vuit metres de distància.
-          ¿Per què m’has salvat si uns segons abans havies intentat matar-me?- Bé, una pregunta fàcil de respondre.
M’apropo dos passos més, però tot i així crido com mai abans havia cridat, ple d’ira.
-          ¿¡VOLS SABER PER QUÈ T’HE SALVAT , EH!? ¡PER SALVAR LE MEU CUL I EL DE LA MEVA AMIGA! Perquè…- em calmo una mica, però el sentiment és el mateix, tot i que amb una mica més d’odi- Perquè si creus que vaig a tirar-ho tot per la borda per una imbecil com tu, t’equivoques, ¿d’acord? Així que et quedi clar, no et vull tornar a veure en la meva vida. ¡TU!, em vas destruir-me la vida i ara que he recuperat una cosa que hauria d’haver estat meva sempre no intentis fer-te la bona per intentar arreglar les coses que ni en un milió d’anys podrien ser arreglades, ¿et queda clar? T’ho vaig advertir, mal parida, i no t’ho penso advertir mai més. ¡VESTE’N JA, NO EM FOTIS, VESTE’N!- I directament em torno a girar i començo a córrer.
Ja no torna a parlar. Bé, missatge captat. Tot i així no paro de córrer. Corro per anar-me’n d’aquí abans de que la Melani torni a parlar i em penedeixi d’haver-la salvat;  per tornar aviat a casa. Tot i que un noranta per cent és pel primer. Torno la cantonada i tot i que girés el cap ja no la veuria. Uf… Que pesada és l’estúpida aquesta. Ara, en canvi de córrer, camino ràpid. Em dirigeixo a casa, a uns deu minuts d’aquí. La meva mara no notarà res i, si pregunta, li diré que m’he entretingut parlant amb la Paula i llest.
Entretanco els ulls. Em sembla veure unes ombres allà juny. S’apropen. Al principi no distingeixo qui són. Cinc persones, crec. Sí, cinc indubtables i reconeixibles persones. S’apropen a mi corrents. El que va primer és en David. Al darrere va l’Alícia. I una mica més endarrere, corrent més a poc a poc, en Jonah, la Laura, en Mario i… la Paula? Que fa la Paula amb ells? Amb el David?  Em quedo on estic i entretanco els ulls encara més per assegurar-me de que és la Paula. Sí, és ella. Segueixo sense caminar. Espero a que ells vinguin, tot i que aquesta no sigui la millor opció, però no vull semblar un covard.
Els ulls d’en David m’escruten el rostre a mesura que s’apropen. Hi ha foc  als seus ulls i odi a la seva mirada. Està enfadat, sense cap dubte. Encara no faig res, no em moc, em limito a creuar-me de braços i esperar aquí, cansat ja de tota aquesta tonteria. Espero l’empenta i tot el bla, bla, bla...
-          Pensaves que t’havies escapat? Que tot es va acabar quan va venir la meva mara? HO CREIES, MAL PARIT!?- crida mentre m’intenta donar un cop de puny a la galta, però ho esquiu pels pèls.
Encara segueix amb el tema de la seva novia puta?
-          Encara segueixes amb això?- li pregunto, amb una irònica sorpresa- Encara no t’has adonat de com és de puta la teva novia?- acabo, amb un somriure satisfet e irònic a la vegada.
S’ha enfadat encara més. Que estúpid és. No entenc com s’atreveix a intentar barallar-se amb mi mentre està la Paula al davant. A Jonah, Mario i Laura els hi caic bé. I l’Alicia és de les que miren. Així que no hi ha ningú que el pugui ajudar. En canvi, la Paula és de les que lluiten i amb ganes, així que serem dos contra un. Tinc totes les de guanyar. Així que puc gaudir una mica més amb això.
-          Sí, Alicia, digues-li, digues-li com vas gaudir el meu petó. Que s’assabenti de com ets. Quant vas a trigar en deixar-lo? Un dia més? Bé, així podràs xuclar en una altre lloc, no?
L’Alicia no parla, en David no la deixa. Així que es limita a aixecar el dit cor mentre que en David torna amb una ira més remarcada a les seves paraules.
-          ETS UN MAL PARIT!- I m’agafa del coll de la samarreta, tot i que jo encara no retiro el somriure de la meva cara.
La resta de persones que venien pel darrere d’en David i l’Alicia arriben. Ja està, en David ho té tot perdut.
-          PEGALI FORT, DAVID!- crida… la Paula?
Però… No hi ha cap dubte, la que ha cridat és la Paula. I en David li fa cas. Em pega un cop de puny que em llença al terra. Em segueix donant cops de peu. No reacciono. La Laura, en Mario i en Jonah li segueixen el joc, cridant també en contra de mi.
-          Sí, vinga, dóna-li el que es mereix el cabró aquest!- crida en Mario.
-          Sí, vinga!- segueix la Laura.
-          A veure si s’atreveix un altre cop a dir-li puta a l’Alicia!- termina en Jonah.
Els quatre es tornen contra mi. I en David respon a cada un d’ells. Fins que es cansa i deixar anar un crit de victòria i es va saltant junt als seus amics, els que abans eres meus, abans. Però la Paula, encara estic confós… Però està clar que vol treure’m aquests dubtes del cap ja, perquè s’apropa i, amb el mateix odi que en David, xiuxiueja a la meva orella.

-          Ja no ets ningú, Axel. Tots s’han tornat en contra de tu, i no puc arruïnar la meva reputació, així adéu.

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 11- Melanie- Res...

Noto com el meu cos es va quedant sense vida. Els meus músculs es queden sense força, les meves parpelles es neguen a aixecar-se... No respiro, i això em mata. Tot passa en un segon. Només això, un segon. En un segon la meva vida s’acaba. Els meus pensaments es va enfosquin fins arriba al res. Res. No sóc res. M’estic morint, ho se. No em moc. La inconsciència va envaint el meu cos des dels peus, i poc tardarà en embargar-me totalment. Sí, m’estic quedant sense res. Jo no sóc res. Res...
Aire. Fresc. Calent. No aconsegueixo distingir-lo. Però és aire. És aire... D’on ha sortit?  Només existeix això i no entenc res. En el res tan absolut com en el que estic, només hi ha aire. Aire que va i es va amb la mateixa rapidesa que els batecs d’un cor exaltat. Estic desconcertada, no tinc suficients forces com per donar una resposta a aquest aire que ha aparegut de sobte. Però la meva mort no continua. Es deté, i em trobo en aquest punt intermedi. No veig res, però res ha acabat encara. Aquests bufs d’aire  em van tornant la vida. El meu cor comença a bategar. Batega dèbilment, però batega, una cosa que abans, durant uns instants, havia deixat de fer-ho. I un terrible cop de pit fa que obri els ulls i que, definitivament bategui amb normalitat.

Ara que respiro per mi mateixa, ara que el meu cor a començat a bategar de nou, ara que el meu cap bombeja produint-me un dolor intens, no sé ben bé el que ha passat... No aconsegueixo recordar del tot com era aquesta sensació d’estar a la vora de la mort... M’agafo el cap amb força amb una mà, però no em tapo els ulls ni els tanco. Observo atentament tot el que em rodeja. Els edificis del meu voltant, el portal que té la porta oberta... Ho recordo tot. Tot el que he vist y he sentit abans de caure en aquest abisme està gravat a foc a la meva ment. Però no concorda res. Res té sentit. No té sentit que sigui l’Axel la persona que em mira tan a prop, la que plora i es recolza en les meves espatlles ara mateix. No té sentit que hagi estat el seu aire el que m’hagi fet regressar a la vida quan ha estat la seva mà la que ha fet anar-me’n fa uns segons... No té sentit que vegi la cara de l’Alex per sobre de l’espatlla de l’Axel, allà, mirant-nos sense expressió alguna. No té sentit que no estigui aquí amb mi. Tindria que haver estat ell el que m'hagués salvat si ha estat veient  el que passava tot el temps. ¿S’han invertit els papers?

divendres, 23 d’agost de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 10-Axel-No recordis el meu passat.

La Melanie està que en qualsevol moment es pixa als pantalons. Només s’ha de veure aquests petits passos que dona endarrere, i la seva mirada, que no es queda en un punt fix ni un moment. No ens mira, només observa el que hi ha al nostre voltant.
-          ¿No estaràs pensant en escapar, oi? Perquè no pots. Si no t’agafem avui, t’agafarem demà. Som dos, no tens escapatòria.
Ara sí que em mira. Bé, ha captat el missatge.
-          ¿Voleu pegar-me?- pregunta, mirant-me a mi, però és la Paula qui respon.
-          ¿Es que no ha quedat clar?- la cara d’incredulitat de la Paula és tan sexy…
La Melanie camina, cap a mi. Com si la Paula no existeixi per a ella i hagués estat jo qui l’ha respòs, torna a dirigir-se a mi.
-          ¿Vols pegar-me, Axel? ¿Per què? ¿Per tots aquests anys que  em passat junts? Des del jardí d’infància, crec recordar… ¿Per tots aquests jocs que vam inventar a P3? ¿Pels nostres malnoms d’amics de 5è? ¿Per les nostres rialles de 2n? ¿Per no trencar la nostra amistat a 3r quan al canviar les classes vam fer nous amics? ¿Per aquestes petites discussions que vam tenir perquè tan sols volíem el bé de l’altre? ¿Per tot això? ¿Per tot això, Axel? Si és per això, fes-me mal. Endavant, fes-me tot el mal que vulguis. Si creus que per tots aquests anys m’ho mereixo, fes-ho.
No ha pogut fer-ho. S’ho vaig advertir, s’ho vaig advertir masses vegades. Respiro ràpid, la còlera m’obliga a fer-ho. Ella ha fet que doni diversos passos fora de les meves caselles. Ella, la filla de puta que volia oblidar, torna dient aquestes tonteries. I a sobre al davant de la Paula. La fastigosa aquesta es donarà compte de qui sóc jo.
Només ens separen dos metres. Corro fins a ella i no s’aparta, no surt a córrer, ni tan sòls sembla ara que tingui por. L’agafo del coll un altre cop i la porto amb mi al sòl. La meva mà dreta agafa el seu coll amb força, moltíssima força, mentre que la meva mà esquerra colpeja la seva cara sense cessar. El seu nas sagna. El seu llavi sagna. La seva cella sagna. I la seva cara està vermella, tota la seva cara serà un maldit cardenal al cap d’unes hores.
-          Dóna-li, Axel! Que aquesta estúpida aprengui!- La Paula riu i això em motiva encara més per a que la sigui pegant.
Als trenta cops de puny i d’intentar ofegar-la, el seus ulls es tanquen. Deixa de respirar. La sang segueix manant-li del seu cos però ja no respira. No pot ser. Retiro les meves dos mans del seu rostre. Em separo d’ella. La seva cara, al darrere d’aquest vermell tan intens, comença a ser morada. No es mou. Poso el meu dit a sota del seu nas i tot es confirma, no respira. El meu cos tremola, suda i crema de por. No pot ser, és impossible. No puc haver-la matat. ÉS IMPOSSIBLE! Ploro. Ploro i em porto les mans a la cara. L’he matat… L’he matat…
-          Axel… què has fet?- la Paula xiuxiueja, preocupada, i fa la mateixa proba que jo, i el mateix resultat…- L’has matat? Deu meu, Axel…
-          Jo no volia matar-la, no em fotis!-ploro com ningú abans havia plorat, amb les mans encara a la cara, sense poder veure res.
No parlo més. No volia. Jo no volia. Això no tindria que haver passat. Era una puta fastigosa, però la meva consciencia… El temps es para i només existeixen les meves llàgrimes i jo. He matat a algú, a una persona…
-          Axel, em d’anar-nos…- La Paula m’agafa de l’espatlla i m’intenta aixecar.
-          Anar-nos? I deixar-la? Però…
-          Està morta Axel. No podem fer res. Em d’anar-nos abans de que algú ens vegi. Ens ficaríem en problemes. Vinga, Axel. MOU-TE, VINGA, NO EM FOTIS! O VOLS QUE ENS FIQUIN A UN CENTRE DE MENORS?!- La Paula crida i em porta a rastres.
M’aixeco i em deixo anar de la Paula. No  se que és millor o pitjor, però no vull que ens fiquin en un centre de menors. Estic perdut. No se que fer. Així que, al davant de tan sols una opció, corro amb la Paula cap a algun lloc on tot això no estigui.




MAI SEREM PERFECTES

Capítol 9- Bel- Més

Observacions d’avui Melanie: Vull creure que m’equivoco, però de moment, pels fets reals, la Melanie ha caigut  al patró. Puc arribar a pensar que sempre ho ha estat, però no vull, no vull perdre l’esperança de que hi hagi algú que es trobi en aquest punt, al dèbil y respectat a la vegada. A dèbil em refereixo a aquestes persones sinceres, amables, altruistes… que s’enfronten a les que no són així. Tot i que en realitat no son dèbils, perquè aquestes característiques li donen una força molt major a la dels demés. Però és una simple forma d’anomenar-los.
Encara guardo l’esperança de que la Melanie es surti del patró. A caigut una vegada, si cau més vegades no sé de què banda seguirà. Però ha caigut per mi, el que la converteix en alguna cosa més estranya del que pensava. ¿Qui donaria la vida, o qualsevol altre cosa, per mi? No té cap sentit. Això fa que la Melanie es desviï vuit quilòmetres més enllà del patró. Però a la mateixa vegada, quan l’Axel l’ha pegat, ha fet que s’acosti molt més. No obstant… després a tornat a donar la cara per mi al ajudar-me, allà s’ha arriscat també. S’allunya, s’allunya moltíssim del patró. Però ¿per què? Durant anys he estat estudiant a les persones del meu voltant, algunes més que altres, depenent de les seves característiques, la gent amb la que anava, la seva família, etc. I sempre ha estat el mateix, sempre han seguit el patró, fins i tot els que jo pensava  a vegades que es podrien salvar. Però no, tot són iguals, menys ella. Sense cap dubte, és un estranya creació de la naturalesa, o no. Pot ser és perquè és així. Va néixer per no seguir patrons. Però necessito saber més. Més sobre ella, la seva família, els seus amics, y dels seus sentiments. Sobre els seus sentiments no se res. El noi que he vist al tocar el timbre…, crec que pot estimar-li ell a ella. Però ella a ell no ho sé. Ell crec que és un any major. És estrany que sàpiguen que l’altre existeix, ja que això dels cursos separa molt a les persones. Però sí que ha hagut casos com aquest, així que no seria res fora del comú.  La vida de la Melanie sembla una vida com qualsevol altre, però guarda molts secrets, guarda el secret, el secret de cóm sortir d’aquest patró que té retinguda a tanta gent.
Primera observació Axel: Crec que començar aquesta observació és totalment necessari. Avui m’he donat compte de que ell també guarda molts secrets. Deixar-me anar a mi tan fàcilment per anar a pegar a una altre persona és estrany. Mai no ho havia vist. Així que crec que ell és una mica diferent als demés, o que els secrets l’obliguen a ser-ho. Tot i així, a pesar d’això, l’Axel està més endinsat al patró que ningú. És pràcticament impossible que surti, ja que es regeix a partir d’aquest tipus de persones. A ell ja havia estat observant-lo un temps, però des del primer moment vaig saber que era un clar exemple del patró. Però això d’aquest matí ha fet que totes les meves idees sobre ell es barregessin i no quedés res clar. Així que a partir d’avui l’observaré com a la Melanie. Ells seran el centre de la meva investigació. En ells basaré tot aquest projecte. La Melanie pot ser que es surti del patró. L’Axel no, per alguna cosa amaga, i vull esbrinar-ho.


divendres, 2 d’agost de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 8- Melanie- No temo el meu passat

Bé. Socials ja ha acabat i tots som lliures. Abandono el meu lloc al costat d’en Diego, el qual s’alegra de que ho hagi fet, i m’apropo a l’Amanda. La Maia s’apropa a nosaltres.
-          Melanie… jo de tu…- xiuxiueja la Maia, mirant cap a tots costats per assegurar-se de que ningú escolta.
-          Sí, ho sé, Maia, m’allunyaré d’ells fins que quedi tot oblidat. No et preocupis, no em faran res, si gairebé mai venen a l’institut- li responc, amb el mateix to de veu però sense aquesta preocupació tan extrema que té ella.
-          D’acord. Si vols t’acompanyem avui fins a casa teva. Més o menys ens agafa de pas, només tenim que desviar-nos una mica del nostre camí habitual.
-          No fa falta, Maia, estic bé. Estàs fent una muntanya d’un gra de sorra.
-          Tu sí que seràs un gra de sorra com no vagis amb compte- intervé l’Amanda- I tot això va passar mentre que jo era al lavabo? Doncs sort que estava allà la Maia, si hagués estat jo aquest no se’n va d’allà sense un ull morat.
-          Doncs sí, sort que tu no vas ser allà, Amanda, perquè no haguessis millorat la situació- esbufega la Maia.
-          Sou unes exagerades- ric jo-, no crec que l’Axel fos capaç de fer tant de mal a algú.
-          Estàs segura de que estem parlant del mateix Axel, Melanie?- pregunta amb ironia l’Amanda- Crec que no ho coneixes molt bé- afegeix amb un somriure.
Es sorprendrien si sabessin com de bé el conec, o ho coneixia. Vam ser millors amics a l’escola. Pràcticament… érem inseparable. Fins que va començar a anar amb la Paula. A mi no em queia bé i ens vam començar a distanciar. I després d’aquella discussió… vaig saber que res tornaria a ser igual. Però d’això, del que jo pensava que pesaria, a això, a el que ha passat, hi ha molta diferencia.
-          Bé, anem sortint de classe, no?- suggereixo, al veure que ens em quedat soles a classe, amb l’única companyia de professor, que ens ignora.
Elles estan d’acord i sortim. L’Amanda i la Maia segueixen discutint el tema de l’Axel. Jo ja no les escolto. Sí que estic pensant en l’Axel, però no de la seva ira destructiva. I tampoc és la única persona que hi ha al meu cap. També hi ha un altre… No. Haig d’oblidar-me. No puc seguir pensant en ell, perquè ell ja no pensa en mi i aquest seria un joc tediós  que mai acabaria. Espero que el tema de l’Axel m’ajudi a oblidar-me d’ell. Perquè ara vull saber el perquè, el perquè del seu comportament. Que va ser el que va passar per a que canviés d’aquesta forma.  Em preocupa. Ara que l’he vista tan… agressiu, em preocupa. Sí, ell em va donar molts, massa potser, motius per fer-ho. Però tot i així jo vaig ser la que va començar. No puc quedar-me tranquil·la sabent que pot ser aquest canvi s’hagi produït per la meva culpa.
-          Melanie?- la veu de la Maia em desperta del meu abstracció- Estàs una mica rara, eh. Hem decidit acompanyar-te fins a casa teva, així no hi haurà possibilitat de que estiguis en perill, per si de cas ens segueixen.
-          Esteu exagerant  moltíssim. No ens estan seguint- obro els braços per senyalar l’espai que ens rodeja- Aquet tipus de gent té coses millors que fer, com ficar-se un quilo de coca a la sang. No desaprofitarien el temps amb algú com jo.
-          Melanie, em sorprèn que no coneguis com son aquest tipus de persones. Aquests, per a pegar, s’inventen qualsevol excusa.
-          Sí que ho conec, però no ho se, no crec que sigui per a tant.
La veritat és que no crec que l’Axel sigui capaç de pegar com ha pegat a la Bel a una examiga com jo. No hi crec ni ho vull creure. Caminem ràpid, al menys jo. Vull arribar ja a casa meva. Aquest dia no és que hagi estat el millor de la meva vida.
Per sort, ja arribem al punt on totes ens. separem
-          Bé, jo em vaig per aquí- anuncio, i em giro el més ràpid que puc.
-          T’acompanyem- repeteix la Maia.
-          No fa falta, noies, de veritat. Mira, fem una cosa. Avui em vaig sola i si veig que em segueixen corro, os dic per Whatsapp el que ha passat i demà m’acompanyeu a casa meva.
La Maia no sembla molt convençuda, però l’Amanda sí. I quan l’Amanda es proposa convèncer a la Maia, ho aconsegueix, a vegades massa fàcil.
-          Melanie té raó, Maia. Millor esperem i veiem que passa. Només hi ha cinc carrers d’aquí a la seva casa.
-          No ho sé…
-          Vinga, anem, Maia, la Melanie sap el que fa- l’Amanda  l’agafa del braç.
-          D’acord…- tot i que encara no sembla molt convençuda.
Es van allunyant les dues, cada una cap al seu camí. La Maia mira cap al darrere tota l’estona. I jo segueixo caminant. Ni un sol carrer. No he caminat ni el primer carrer i ja m’he trobat amb algú. No si serà millor o pitjo que una trobada amb l’Axel, però segur que pot ser catastròfica.
-          Melanie, Melanie! Espera!- crida l’Alex, corrents fins a mi. Ha aparegut de la cantonada d’aquest edifici, com si m’estigués esperant.
No dic res, segueixo caminant, mirant amb incredulitat.
-          Mira, no se que vols però…
-          Deixa que t’acompanyi a casa- demana panteixant per l’esgotament.
-          Que? Jo no t’era indiferent? Doncs entén-te i deixa’m en pau.
-          Però… Un moment, deixa’m explicar-te.- Es recolza als seus genolls.
-          No, Alex. Deixa’m i para de mentir, és millor per tothom.
-          Però…
-          Adéu
-          No, Melanie! No vagis cap allà!
I corro. No miro cap al darrere e ignoro els passos de l’Alex a la meva esquena. Fins que deixo de escoltar-los. Serà cara dura! Em menysprea i després vol explicar-me coses. Jo ja vaig escoltar les seves penes i mira com m’ho ha pagat. Doncs ja no hi ha volta endarrere, no vaig a ser la típica noia fàcil que es deixa enganyar dues vegades. No. Això s’ha acabat.
Camino ràpid. Tot i que ja no escolto els passos de l’Alex camino ràpid i sense pensar en res. Simplement camino i faig el mateix recorregut que tots el dies. Però… pot ser tindria que haver-ho pensat millor…
-          On vas, idiota?- Una veu femenina extremadament familiar em deté en sec.
La Paula.
-          Creies que podies pegar al meu amic i sortir il·lesa d’això?

La veig sortit del portal d’un pis. Dono un pas endarrere, però quan veig sortir a l’Axel darrere d’ella, sé que està tot perdut.