Translate

divendres, 23 d’agost del 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 10-Axel-No recordis el meu passat.

La Melanie està que en qualsevol moment es pixa als pantalons. Només s’ha de veure aquests petits passos que dona endarrere, i la seva mirada, que no es queda en un punt fix ni un moment. No ens mira, només observa el que hi ha al nostre voltant.
-          ¿No estaràs pensant en escapar, oi? Perquè no pots. Si no t’agafem avui, t’agafarem demà. Som dos, no tens escapatòria.
Ara sí que em mira. Bé, ha captat el missatge.
-          ¿Voleu pegar-me?- pregunta, mirant-me a mi, però és la Paula qui respon.
-          ¿Es que no ha quedat clar?- la cara d’incredulitat de la Paula és tan sexy…
La Melanie camina, cap a mi. Com si la Paula no existeixi per a ella i hagués estat jo qui l’ha respòs, torna a dirigir-se a mi.
-          ¿Vols pegar-me, Axel? ¿Per què? ¿Per tots aquests anys que  em passat junts? Des del jardí d’infància, crec recordar… ¿Per tots aquests jocs que vam inventar a P3? ¿Pels nostres malnoms d’amics de 5è? ¿Per les nostres rialles de 2n? ¿Per no trencar la nostra amistat a 3r quan al canviar les classes vam fer nous amics? ¿Per aquestes petites discussions que vam tenir perquè tan sols volíem el bé de l’altre? ¿Per tot això? ¿Per tot això, Axel? Si és per això, fes-me mal. Endavant, fes-me tot el mal que vulguis. Si creus que per tots aquests anys m’ho mereixo, fes-ho.
No ha pogut fer-ho. S’ho vaig advertir, s’ho vaig advertir masses vegades. Respiro ràpid, la còlera m’obliga a fer-ho. Ella ha fet que doni diversos passos fora de les meves caselles. Ella, la filla de puta que volia oblidar, torna dient aquestes tonteries. I a sobre al davant de la Paula. La fastigosa aquesta es donarà compte de qui sóc jo.
Només ens separen dos metres. Corro fins a ella i no s’aparta, no surt a córrer, ni tan sòls sembla ara que tingui por. L’agafo del coll un altre cop i la porto amb mi al sòl. La meva mà dreta agafa el seu coll amb força, moltíssima força, mentre que la meva mà esquerra colpeja la seva cara sense cessar. El seu nas sagna. El seu llavi sagna. La seva cella sagna. I la seva cara està vermella, tota la seva cara serà un maldit cardenal al cap d’unes hores.
-          Dóna-li, Axel! Que aquesta estúpida aprengui!- La Paula riu i això em motiva encara més per a que la sigui pegant.
Als trenta cops de puny i d’intentar ofegar-la, el seus ulls es tanquen. Deixa de respirar. La sang segueix manant-li del seu cos però ja no respira. No pot ser. Retiro les meves dos mans del seu rostre. Em separo d’ella. La seva cara, al darrere d’aquest vermell tan intens, comença a ser morada. No es mou. Poso el meu dit a sota del seu nas i tot es confirma, no respira. El meu cos tremola, suda i crema de por. No pot ser, és impossible. No puc haver-la matat. ÉS IMPOSSIBLE! Ploro. Ploro i em porto les mans a la cara. L’he matat… L’he matat…
-          Axel… què has fet?- la Paula xiuxiueja, preocupada, i fa la mateixa proba que jo, i el mateix resultat…- L’has matat? Deu meu, Axel…
-          Jo no volia matar-la, no em fotis!-ploro com ningú abans havia plorat, amb les mans encara a la cara, sense poder veure res.
No parlo més. No volia. Jo no volia. Això no tindria que haver passat. Era una puta fastigosa, però la meva consciencia… El temps es para i només existeixen les meves llàgrimes i jo. He matat a algú, a una persona…
-          Axel, em d’anar-nos…- La Paula m’agafa de l’espatlla i m’intenta aixecar.
-          Anar-nos? I deixar-la? Però…
-          Està morta Axel. No podem fer res. Em d’anar-nos abans de que algú ens vegi. Ens ficaríem en problemes. Vinga, Axel. MOU-TE, VINGA, NO EM FOTIS! O VOLS QUE ENS FIQUIN A UN CENTRE DE MENORS?!- La Paula crida i em porta a rastres.
M’aixeco i em deixo anar de la Paula. No  se que és millor o pitjor, però no vull que ens fiquin en un centre de menors. Estic perdut. No se que fer. Així que, al davant de tan sols una opció, corro amb la Paula cap a algun lloc on tot això no estigui.




MAI SEREM PERFECTES

Capítol 9- Bel- Més

Observacions d’avui Melanie: Vull creure que m’equivoco, però de moment, pels fets reals, la Melanie ha caigut  al patró. Puc arribar a pensar que sempre ho ha estat, però no vull, no vull perdre l’esperança de que hi hagi algú que es trobi en aquest punt, al dèbil y respectat a la vegada. A dèbil em refereixo a aquestes persones sinceres, amables, altruistes… que s’enfronten a les que no són així. Tot i que en realitat no son dèbils, perquè aquestes característiques li donen una força molt major a la dels demés. Però és una simple forma d’anomenar-los.
Encara guardo l’esperança de que la Melanie es surti del patró. A caigut una vegada, si cau més vegades no sé de què banda seguirà. Però ha caigut per mi, el que la converteix en alguna cosa més estranya del que pensava. ¿Qui donaria la vida, o qualsevol altre cosa, per mi? No té cap sentit. Això fa que la Melanie es desviï vuit quilòmetres més enllà del patró. Però a la mateixa vegada, quan l’Axel l’ha pegat, ha fet que s’acosti molt més. No obstant… després a tornat a donar la cara per mi al ajudar-me, allà s’ha arriscat també. S’allunya, s’allunya moltíssim del patró. Però ¿per què? Durant anys he estat estudiant a les persones del meu voltant, algunes més que altres, depenent de les seves característiques, la gent amb la que anava, la seva família, etc. I sempre ha estat el mateix, sempre han seguit el patró, fins i tot els que jo pensava  a vegades que es podrien salvar. Però no, tot són iguals, menys ella. Sense cap dubte, és un estranya creació de la naturalesa, o no. Pot ser és perquè és així. Va néixer per no seguir patrons. Però necessito saber més. Més sobre ella, la seva família, els seus amics, y dels seus sentiments. Sobre els seus sentiments no se res. El noi que he vist al tocar el timbre…, crec que pot estimar-li ell a ella. Però ella a ell no ho sé. Ell crec que és un any major. És estrany que sàpiguen que l’altre existeix, ja que això dels cursos separa molt a les persones. Però sí que ha hagut casos com aquest, així que no seria res fora del comú.  La vida de la Melanie sembla una vida com qualsevol altre, però guarda molts secrets, guarda el secret, el secret de cóm sortir d’aquest patró que té retinguda a tanta gent.
Primera observació Axel: Crec que començar aquesta observació és totalment necessari. Avui m’he donat compte de que ell també guarda molts secrets. Deixar-me anar a mi tan fàcilment per anar a pegar a una altre persona és estrany. Mai no ho havia vist. Així que crec que ell és una mica diferent als demés, o que els secrets l’obliguen a ser-ho. Tot i així, a pesar d’això, l’Axel està més endinsat al patró que ningú. És pràcticament impossible que surti, ja que es regeix a partir d’aquest tipus de persones. A ell ja havia estat observant-lo un temps, però des del primer moment vaig saber que era un clar exemple del patró. Però això d’aquest matí ha fet que totes les meves idees sobre ell es barregessin i no quedés res clar. Així que a partir d’avui l’observaré com a la Melanie. Ells seran el centre de la meva investigació. En ells basaré tot aquest projecte. La Melanie pot ser que es surti del patró. L’Axel no, per alguna cosa amaga, i vull esbrinar-ho.


divendres, 2 d’agost del 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 8- Melanie- No temo el meu passat

Bé. Socials ja ha acabat i tots som lliures. Abandono el meu lloc al costat d’en Diego, el qual s’alegra de que ho hagi fet, i m’apropo a l’Amanda. La Maia s’apropa a nosaltres.
-          Melanie… jo de tu…- xiuxiueja la Maia, mirant cap a tots costats per assegurar-se de que ningú escolta.
-          Sí, ho sé, Maia, m’allunyaré d’ells fins que quedi tot oblidat. No et preocupis, no em faran res, si gairebé mai venen a l’institut- li responc, amb el mateix to de veu però sense aquesta preocupació tan extrema que té ella.
-          D’acord. Si vols t’acompanyem avui fins a casa teva. Més o menys ens agafa de pas, només tenim que desviar-nos una mica del nostre camí habitual.
-          No fa falta, Maia, estic bé. Estàs fent una muntanya d’un gra de sorra.
-          Tu sí que seràs un gra de sorra com no vagis amb compte- intervé l’Amanda- I tot això va passar mentre que jo era al lavabo? Doncs sort que estava allà la Maia, si hagués estat jo aquest no se’n va d’allà sense un ull morat.
-          Doncs sí, sort que tu no vas ser allà, Amanda, perquè no haguessis millorat la situació- esbufega la Maia.
-          Sou unes exagerades- ric jo-, no crec que l’Axel fos capaç de fer tant de mal a algú.
-          Estàs segura de que estem parlant del mateix Axel, Melanie?- pregunta amb ironia l’Amanda- Crec que no ho coneixes molt bé- afegeix amb un somriure.
Es sorprendrien si sabessin com de bé el conec, o ho coneixia. Vam ser millors amics a l’escola. Pràcticament… érem inseparable. Fins que va començar a anar amb la Paula. A mi no em queia bé i ens vam començar a distanciar. I després d’aquella discussió… vaig saber que res tornaria a ser igual. Però d’això, del que jo pensava que pesaria, a això, a el que ha passat, hi ha molta diferencia.
-          Bé, anem sortint de classe, no?- suggereixo, al veure que ens em quedat soles a classe, amb l’única companyia de professor, que ens ignora.
Elles estan d’acord i sortim. L’Amanda i la Maia segueixen discutint el tema de l’Axel. Jo ja no les escolto. Sí que estic pensant en l’Axel, però no de la seva ira destructiva. I tampoc és la única persona que hi ha al meu cap. També hi ha un altre… No. Haig d’oblidar-me. No puc seguir pensant en ell, perquè ell ja no pensa en mi i aquest seria un joc tediós  que mai acabaria. Espero que el tema de l’Axel m’ajudi a oblidar-me d’ell. Perquè ara vull saber el perquè, el perquè del seu comportament. Que va ser el que va passar per a que canviés d’aquesta forma.  Em preocupa. Ara que l’he vista tan… agressiu, em preocupa. Sí, ell em va donar molts, massa potser, motius per fer-ho. Però tot i així jo vaig ser la que va començar. No puc quedar-me tranquil·la sabent que pot ser aquest canvi s’hagi produït per la meva culpa.
-          Melanie?- la veu de la Maia em desperta del meu abstracció- Estàs una mica rara, eh. Hem decidit acompanyar-te fins a casa teva, així no hi haurà possibilitat de que estiguis en perill, per si de cas ens segueixen.
-          Esteu exagerant  moltíssim. No ens estan seguint- obro els braços per senyalar l’espai que ens rodeja- Aquet tipus de gent té coses millors que fer, com ficar-se un quilo de coca a la sang. No desaprofitarien el temps amb algú com jo.
-          Melanie, em sorprèn que no coneguis com son aquest tipus de persones. Aquests, per a pegar, s’inventen qualsevol excusa.
-          Sí que ho conec, però no ho se, no crec que sigui per a tant.
La veritat és que no crec que l’Axel sigui capaç de pegar com ha pegat a la Bel a una examiga com jo. No hi crec ni ho vull creure. Caminem ràpid, al menys jo. Vull arribar ja a casa meva. Aquest dia no és que hagi estat el millor de la meva vida.
Per sort, ja arribem al punt on totes ens. separem
-          Bé, jo em vaig per aquí- anuncio, i em giro el més ràpid que puc.
-          T’acompanyem- repeteix la Maia.
-          No fa falta, noies, de veritat. Mira, fem una cosa. Avui em vaig sola i si veig que em segueixen corro, os dic per Whatsapp el que ha passat i demà m’acompanyeu a casa meva.
La Maia no sembla molt convençuda, però l’Amanda sí. I quan l’Amanda es proposa convèncer a la Maia, ho aconsegueix, a vegades massa fàcil.
-          Melanie té raó, Maia. Millor esperem i veiem que passa. Només hi ha cinc carrers d’aquí a la seva casa.
-          No ho sé…
-          Vinga, anem, Maia, la Melanie sap el que fa- l’Amanda  l’agafa del braç.
-          D’acord…- tot i que encara no sembla molt convençuda.
Es van allunyant les dues, cada una cap al seu camí. La Maia mira cap al darrere tota l’estona. I jo segueixo caminant. Ni un sol carrer. No he caminat ni el primer carrer i ja m’he trobat amb algú. No si serà millor o pitjo que una trobada amb l’Axel, però segur que pot ser catastròfica.
-          Melanie, Melanie! Espera!- crida l’Alex, corrents fins a mi. Ha aparegut de la cantonada d’aquest edifici, com si m’estigués esperant.
No dic res, segueixo caminant, mirant amb incredulitat.
-          Mira, no se que vols però…
-          Deixa que t’acompanyi a casa- demana panteixant per l’esgotament.
-          Que? Jo no t’era indiferent? Doncs entén-te i deixa’m en pau.
-          Però… Un moment, deixa’m explicar-te.- Es recolza als seus genolls.
-          No, Alex. Deixa’m i para de mentir, és millor per tothom.
-          Però…
-          Adéu
-          No, Melanie! No vagis cap allà!
I corro. No miro cap al darrere e ignoro els passos de l’Alex a la meva esquena. Fins que deixo de escoltar-los. Serà cara dura! Em menysprea i després vol explicar-me coses. Jo ja vaig escoltar les seves penes i mira com m’ho ha pagat. Doncs ja no hi ha volta endarrere, no vaig a ser la típica noia fàcil que es deixa enganyar dues vegades. No. Això s’ha acabat.
Camino ràpid. Tot i que ja no escolto els passos de l’Alex camino ràpid i sense pensar en res. Simplement camino i faig el mateix recorregut que tots el dies. Però… pot ser tindria que haver-ho pensat millor…
-          On vas, idiota?- Una veu femenina extremadament familiar em deté en sec.
La Paula.
-          Creies que podies pegar al meu amic i sortir il·lesa d’això?

La veig sortit del portal d’un pis. Dono un pas endarrere, però quan veig sortir a l’Axel darrere d’ella, sé que està tot perdut.

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 7-Axel- És un deure que els demés aprenguin

-          Com has deixat que aquesta tal Melanie et pegués?- Jo no l’hagués agafat del coll només, jo és que la matava- em diu la Paula, posant una cara d’assassina un tant graciosa.
-          Aquet tipus de persones no es mereixen ni això. No vull desaprofitar el meu temps amb aquesta estúpida.
I és veritat. No la vull tornar a veure en tota la meva vida. No vull pegar-li, no vull insultar-li, no vull mirar-la, no vull que visqui a la mateixa ciutat que jo. Simplement vull que desaparegui d’aquest món.
-          Ets massa bo algunes vegades. Jo a la tia aquesta no li deixava ni un cabell al cap. Has vist com t’ha deixat l’orella la estúpida aquesta?
-          Ja no em fa tant mal, tot i que crec que m’ha anat bastant bé que ens saltéssim les classes de després del pati. Tot i que, amb sang o sense, ens les haguéssim saltat igualment.
-          Doncs sí. Com pot suportar la gent estar allà tancada podent estar lliure aquí?
-          Ni idea. Són tots uns frikis.
Em poso còmode al banc en el que estem asseguts. La Paula, a la meva dreta, li dona una altre calada al seu cigarret. Com la envejo. El seus pares li compren tabac i el meus si s’assabenten de que fumo em ficarien a un reformatori. Sort que ella em compren i els comparteix.
-          Li puc donar una calada?
-          Es clar!- I em passa el cigarret.
-          Gracies.-Li dono un par de calades i se’l torno.
-          Doncs jo de tu li donava una bona lliçó a la Melanie aquesta- tornar a dir.
Un altre cop amb aquest tema… No ha quedat clar que no la vull ni veure? Tot i que sigui per pegar-li, em dona igual, no i punt. No. Vull. Tornar. A. Veure-la. En. La. Meva. Vida.
-          Deixa la gilipolles aquesta ja. Ja se les veurà més endavant com vagi tan xula per la vida.
-          Sí, que per a xulos ja estem nosaltres. Però… segur que no vols?
-          Que no, pesada.- I  acompanyo la frase amb un somriure, per a que no soni tan malament, tot i que en realitat sí que vull que deixi de parlar d’aquest tema.
-          Es que estic desitjant pegar-li. T’ha deixat l’orella feta una merda. Creus que si no fem alguna cosa no t’ho tornarà a fer? No, t’ho tornarà a fer si a ella li dona la gana. Ha d’aprendre. Ho has de comprendre, Axel. És pel seu bé.- I un somriure de complicitat li apareix a la cara.
-          D’acord, si et quedes més tranquil·la així, li pegarem. Demà et va bé?
-          No puc, he  quedat amb en Jonah per pegar al Marcos- contesta, decebuda- És broma.-Torna a somriure.-Fa molt que no pego al pobre noi. Bueno, doncs això, demà peguem a la ximpleta aquesta.
-          Sí, però millor quan sortim de l’institut, perquè a l’hora del pati els professors no ens deixaran en pau. Si estem al carrer podem pegar-la durant hores si et sembla bé.
-          Em sembla genial. M’acompanyes a comprar un altre paquet?- suggereix, sacsejant la bossa de tabac buida.
-          Clar, anem.

Però quan ens anem a aixecar del banc, veig una ombra humana desaparèixer al darrere de la cantonada de l’edifici que tenim al davant nostre. Corro per veure qui és el tafaner que ha estat escoltant-nos, però quan arribo ja ha desaparegut.