MAI SEREM PERFECTES

Capítol 15- Axel- La meva promesa

Al entrar a casa meva, veig que la meva mare ja està posant el menjar al plat i el meu pare està traient el ganivets. Bé, no he arribat molt tard.

-          Hola- saludo traint el cap per la cuina abans d’anar a la meva habitació a deixar la motxilla.

-          Hola fill- responen al uníson els meus pares.

Quan torno a la cuina, arriba l’interrogatori de tots el dies.

-          Com t’ha anat l’institut avui, Axel?- comença la meva mare.

-          Bé, com sempre- em limito a dir jo.

Y, com sempre, comencen amb una pregunta trivial i segueixen amb les més pesades de totes. Es que mai es cansen? Es que es pensen que el hi explicaré la veritat? Si es tenen que assabentar ja s’assabentaran. Sempre s’acaben assabentant.

-          Avui has tingut algun problema amb algú?- pregunta el meu pare, seriós, posant els ganivets a la taula i mirant-me fixament a la vegada.

-          No, pare. Saps que et vaig prometre canviar. I estic canviant. Creia que confiaves en mi- Fingir cares de pena, culpabilitat i preocupació a la vegada es la meva especialitat. Sempre se l’empassen.

-          Ho sento, fill. Es clar que confiem en tu. Però és que estem preocupats.

-          Ho entenc pare…- El meu rostre no canvia.

La meva mare sembla incomoda. Segur que se sent malament per desconfiar de mi. Ingenus…

-          Bé, anem a menjar que si no es refredarà- intervé la meva mare posant els plats a la taula.

No parlem durant tot el menjar. Els Simpson ens tenen massa concentrats. Un tros de carn a la boca i mirada a la televisió. Aquesta és l’acció que repetim sense parar. Automàticament. Però avui, una cosa passa fora del comú. El meu pare parla.

-          Què us assembla si aquesta nit sortim a sopar a algun lloc?

La meva mare està immediatament d’acord amb ell i no tarda ni un segon en assentir.

-          Es clar. Fa temps que no sortim. Que et assembla, Axel?

-          Genial. Estic desitjant anar-hi.

Mentida. És una puta merda d’idea. La pitjor. Ara tindré que passar tota la nit amb ells. Adéu a les conversacions per Whatsapp fins a les tantes de la nit d’avui. Merda. Avui que volia arreglar les coses amb els meus amics… Però no em queda un altre opció que acceptar. Si vull que confiïn de nou en mi ha de semblar que estic interessat en passar més temps amb ells i aquest tipus de bajanades.

Acabo el més de presa que puc de menjar. Em vaig a la meva habitació i agafo el meu Smartphone. Una sol·licitud d’amistat nova. De la Melanie.