Capítol 11- Melanie- Res...
Noto com el meu
cos es va quedant sense vida. Els meus músculs es queden sense força, les meves
parpelles es neguen a aixecar-se... No respiro, i això em mata. Tot passa en un
segon. Només això, un segon. En un segon la meva vida s’acaba. Els meus
pensaments es va enfosquin fins arriba al res. Res. No sóc res. M’estic morint,
ho se. No em moc. La inconsciència va envaint el meu cos des dels peus, i poc
tardarà en embargar-me totalment. Sí, m’estic quedant sense res. Jo no sóc res.
Res...
Aire. Fresc.
Calent. No aconsegueixo distingir-lo. Però és aire. És aire... D’on ha
sortit? Només existeix això i no entenc
res. En el res tan absolut com en el que estic, només hi ha aire. Aire que va i
es va amb la mateixa rapidesa que els batecs d’un cor exaltat. Estic desconcertada,
no tinc suficients forces com per donar una resposta a aquest aire que ha
aparegut de sobte. Però la meva mort no continua. Es deté, i em trobo en aquest
punt intermedi. No veig res, però res ha acabat encara. Aquests bufs d’aire em van tornant la vida. El meu cor comença a
bategar. Batega dèbilment, però batega, una cosa que abans, durant uns
instants, havia deixat de fer-ho. I un terrible cop de pit fa que obri els ulls
i que, definitivament bategui amb normalitat.
Ara que respiro
per mi mateixa, ara que el meu cor a començat a bategar de nou, ara que el meu
cap bombeja produint-me un dolor intens, no sé ben bé el que ha passat... No
aconsegueixo recordar del tot com era aquesta sensació d’estar a la vora de la
mort... M’agafo el cap amb força amb una mà, però no em tapo els ulls ni els
tanco. Observo atentament tot el que em rodeja. Els edificis del meu voltant,
el portal que té la porta oberta... Ho recordo tot. Tot el que he vist y he
sentit abans de caure en aquest abisme està gravat a foc a la meva ment. Però no
concorda res. Res té sentit. No té sentit que sigui l’Axel la persona que em
mira tan a prop, la que plora i es recolza en les meves espatlles ara mateix. No
té sentit que hagi estat el seu aire el que m’hagi fet regressar a la vida quan
ha estat la seva mà la que ha fet anar-me’n fa uns segons... No té sentit que
vegi la cara de l’Alex per sobre de l’espatlla de l’Axel, allà, mirant-nos
sense expressió alguna. No té sentit que no estigui aquí amb mi. Tindria que
haver estat ell el que m'hagués salvat si ha estat veient el que passava tot el temps. ¿S’han invertit
els papers?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada