MAI SEREM PERFECTES

Capítol 6- Bel- El patró de l'ésser humà

Estic tirada al terra. No m’aixeco. Em fan mal les costelles, les cames, la cara, tot. Al meu voltant algunes persones em miren, algunes divertides i altres sense expressió alguna. Però no hi ha tants capa com veus escoltades fa un moment. I on es l’Axel? Per què m’ha deixat de pegar? La veritat és que és millor així, però no entenc per què s’ha anat. Amb tanta gent com hi havia dient-li que em pegara m’estranya molt que s’hagi anat per la seva pròpia voluntat. Giro el cap cap a la meva esquerra i ho veig. Està al davant d’un arbre. Però… no està sol. No em refereixo a la gent que hi ha al seu voltant. No. Al davant seu, entre el seu cos i l’arbre hi ha algú. Recolzo els colzes al terra i m’incorporo una mica, em fa massa mal com per poder seure del tot. Hi ha una noia. La seva novia? S’estaran besant? Forço més la vista. I m’adono. No. No s’estan besant. I si fos la seva novia no crec que l’hagués agafat del coll d’aquesta manera. La vol ofegar? El terror que em produeix pensar això m’obliga a seure. Al principi no em penedeixo. Però arriba el dolor. S’estén per tot el meu cos i em resulta difícil esbrinar què és el que està passant en quest arbre.

La gent no se n’adona de les meves silencioses queixes de dolor, doncs jo no soc interesant per a ells ara. Ara estan tots pendents del que passa a un metres de mi. La deixa anar. Encara sort… No podia veure-li la cara al noi i, per tant, no sabia quan odi mostrava el seu rostre ni fins a on pensava que podia arribar. Però les cares de la  gent del meu voltat eren de preocupació, així que alguna cosa no molt bona li podria haver passat a aquesta noia.

La noia aterra al sòl, amb la esquena recolzada a l’arbre. S’agafa del coll i respira amb exageració. La seva cara mostra terror y desesperació. Obre molt els ulls i els deixa mirant en un punt fix. No crec que ara mateix se li estiguin passant moltes coses pel seu cap, està massa terroritzada. I jo ho sé de primera mà. Ara que puc veure a la noia millor, reconec la seva cara. La he vist moltes vegades pels passadissos amb altres noies que es diuen Maia, Mar i Amanda. Ella es diu Melanie. Com per poder oblidar-ho… Crec que és una de les millors noies de l’institut. Descartant a les chonis (que son dolentes per naturalesa), moltes altres noies, a les que considero normals, tenen secrets, molts defectes, fins i tot una maldat que els demés pensen que no tenen. Poca gent coneix bé a aquest tipus de persones, tot i que són majoria. I amb els nois passa exactament el mateix. Però ella no. Durant tot aquest temps que la he estat observant detingudament a ella i a les seves amigues, no li he vist fer res de dolent ni una sola vegada. Alguna vegada sí que ha discutit, però sempre es penedeix. Sempre es penedeix. Com tot ésser humà alguna vegada, es penedeix. La única diferencia és que ella sempre ho fa. Mentre que els demès guarden rancor cap a un munt de coses, ella es penedeix i rectifica. És impressionant la capacitat que té de perdonar tant fàcilment i a la vegada de tenir uns amics que l’estimen tant. Això poques vegades passa. Tot segueix un patró. Els forts s’aprofiten dels dèbils, els dèbils es limiten a se aprofitats. I si algun dèbil es revela, és castigat i ho paga dur. Les persones bones sempre perden. I no hi ha tants perdedors per això, perquè no tots els que pensem que són bons, ho són de veritat. Però ella sí. La Melanie es surt del patró. I això sempre ha fet que em fixi més en ella, que centri el meu estudi i el meu projecte en aquesta persona. Però ara, ara que la veig al terra lluitant per respirar, tot el que pensava  torna a donar un gir radical

-          Estàs bé?- Maia li dona la mà a la Melanie, ignorant a l’Axel i a la resta de persones que observen atentament.

L’expressió de l’Axel és de autèntica còlera. Els seus ulls es surten de les seves òrbites mentre que mira a la Melanie, que accepta la mà de la seva amiga i s’aixeca. Maia abraça a la seva amiga e intenta allunyar-la de l’Axel. Els demès segueixen mirant atònits la situació. L’Axel no fa res al veure que la Melanie s’allunya d’ell. La Maia ha sigut intel·ligent al dirigir-se només a la Melanie. Si hagués dit alguna cosa més o hagués mirat a on no li corresponia tot hagués estat diferent. Veig com els llavis de la Maia es mouen una mica en el cabell de la seva amiga, mentre segueixen abraçades. La Melanie assenteix i es separa d’ell. Ja està bé de nou. M’alegro per ella. Però s’està equivocant. Ara mateix està cometent el mateix error que suposo que haurà comès abans, tot i que no sé que ha pogut haver passat per a que l’Axel l’agafés del coll. Em tendeix una mà, la Melanie em tendeix una mà igual que ha fet la seva amiga amb ella, la qual l’acompanya fins a mi. Maia mira cap a tots els costats, possiblement desitjant anar-se’n d’aquí. Però la Melanie, amb l’expressió molt seria, no aparta la seva mà. L’agafo. És el millor. Així podrà sortir d’una vegada d’aquest cercle de curiosos que s’ha creat. M’aixeco. Em fa molt mal quan ho faig però m’aixeco.

-          Gràcies- li xiuxiuejo per a que només ella ho pugui escoltar.

Melanie em col·loca una mà a l’esquena i un altre en el braç i m’ajuda a caminar. Poc a poc avancem i quan trobem un lloc al cercle ens anem.

-          Ara ets amiga de la pringada?- pregunten alguns

-          Sembla que sí. Doncs vaja amiga, no? Si t’has de posar una mascareta en la boca per estar al menys a un metre de distancia- contesten altres per ella.

Melanie segueix sense dir res. Manté les celles frunzides i l’expressió seria. Ara sí que tenen que estar passant un milió de coses per la seva ment. Però tot i així m’acompanya. Em porta fins a un professor que ja es dirigia cap a nosaltres per veure que havia passat.

-          No sé que ha passat, Mateo. Quan he arribat ja estava al terra.

I se’n va. Em deixa amb el professor de física, en Mateo, i se’n va. Pel to de la seva veu sé que està mentint. I pot ser que també ho sàpiga ell. Però tot i així d’eixa que es vagi.

En Mateo m’ajuda a arribar fins a l’edifici de l’institut, però a mig camí miro cap endarrere. La Melanie es dirigeix cap a les seves amigues, per reunir-se amb la Maia, l’Amanda i… ja està. La Mar no està. És estrany. Sempre han estat molt unides elles dos. En realitat elles quatre sempre han estat un grup inseparable.

Abans de tornar la vista al front, hi ha una altre persona que em crida l’atenció. Un noi amb la samarreta del Barça que està sol en mig del pati. Mira cap a alguna cosa. Segueixo la seva mirada. Cap a la Melanie. Està seriós. Sembla enfadat. Amb la Melanie? ¿Per què anava a estar enfa…? En aquest mateix instant desvia la mirada cap un altre punt. L’Axel, que sembla que està fent-se el fort amb el seus amics i somrient davant del triomf d’haver pegat a dues persones en menys de mitja hora. El noi, que no aconsegueixo recordar el seu nom, mira a l’Axel enfadat, més que això inclús, amb odi. Moltíssim odi. Però no corre cap a ell no es crea un altre espectacle de cops de puny i peu al pati. Només el mira. Una mirada intensa i enfadada. Torno a girar el cap cap a el front. En Mateo em mira estranyat. I sona el timbre que marca el final de l’hora del pati.

MAI SEREM PERFECTES

Capítol  5-Només és ella- Axel

Aquestes dues hores han estat eternament insofribles. Tot i que tota la primera, la Paula i jo, ens la em passat a fora, ja que a més d’arribar tard em entrat a la classe cridant com bojos, la segona ha estat verdaderament avorrida. Fins i tot ha hagut un moment en el que m’he penedit de no haver-me quedat amb la Paula al carrer. Però després he tornat a recordar el perquè de que estiguem aquí i a la meva cara s’ha tornat a dibuixar un somriure. I fins i tot crec que el professor de matemàtiques s’ha sorprès de que avui  no hagi molestat a ningú. No he fet res, literal e indubtablement, però almenys no “he estat la causa de que els demés s'endarrereixin amb el temari que estem fent”. Avui no podien castigar-me. No m’he empassat tota aquesta xerrada sobre no se què de geometria per a res. Però ha valgut la pena el sacrifici. Perquè si no ara no estaria aquí, aspirant el mal olor a entrepà podrit del pati. La Paula i jo ens passegem entre la gent, mirant a tot el món amb superioritat. La majoria tenen una cara de pringats que no poden ni amb ella. És tan patètic…

La Paula i jo busquem amb la mirada a l’Anibel. Però abans de trobar-la a ella trobem a en Jonah y a la Laura. Estan junts i comenten la cara d’en David al veure que la seva mare l’havia sorprès fent campana. La veritat és que la seva cara ha estar tot un acudit. Boníssima, simplement boníssima. I parlant d’en David… ¿on es la parella feliç? A saber on son i que estan fent. La veritat es que no m’estranyaria que estiguessin fent alguna cosa… fora del comú als tretze anys. L’Alicia és una puta i en David un complet desesperat.

Per fi, mentre ens apropem  a la Laura y al Jonah, veig una ombra solitària amb un cabell negre i greixós a l’altre banda del pati.

-          Hey! Allà hi es l’Anibel!- dic abans de saludar-los.

El altres tres dirigeixes la mirada cap on els assenyalo. Ells la veuen de seguida també. Com per no veure-la, amb aquesta cara… I sempre va sola. El que m’estranyaria seria que tingués amics.

-          Os apunteu a burcharla?- ofereix la Paula als altres dos.

La Laura y en Jonah no s’ho pensen dues vegades.

-          A aquesta pringada? Vinga anem que aquí hi ha insults per una bona estona… Però mira quin cabell que porta, per Déu. ¿Què li costa pentinar-se una mica pel matí?

-          Buah, buah! Però esteu segurs de que això es humà? A veure si us pica el bitxo aquest i és verinós i tot.

Tots ens riem amb els comentaris dels dos, la Paula amb una rialla sorollosa i exagerada. Jo gairebé ploro del riure. Però per Déu, pot ser algú més patètic que això?

Caminem cap a ella animats i avançant insults. Ella s’adona aviat de que estem anant cap a ella, per no se’n va. Tampoc li serviria de res. Bueno, sí, per empitjorar les coses.

-          Eh, tu, lletja! Sí, tu, la lletja! Quina altre lletja veus per aquí?- els crits de la Paula alarmen als curiosos, que comencen a arribar per observar la situació.

L’Anibel es queda quieta. QUIETA! No fa res, no es defensa. Res. Com vol que no es fiquin amb ella? Si ho deixa a ou…

-          Tu no et rentes molt, oi? Fas una pudor increïble! A veure si et rentes, guarra!- Les paraules d’en Jonah animen els riures dels que van arribant.

M’apropo a ella i li agafo un floc de cabell amb el rovell dels dits índex i polze. Em dona fàstic.

-          Però mira que arribes a ser guarra, eh tia. Quin cabell més fastigós. Existeix el sabó, saps?- I li propino amb una empenta.

L’Anibel retrocedeix uns passos, amb una cara igual de inexpressiva que abans. En un moment  s’ha acumulat un nombrós grup de gent.

-          Lluita! Lluita! Lluita!-comença a cridar la gent, alçant els braços.

Jo soc el que està més a prop d’ella i el que li pega el cop de puny a la galta. Escolto els riures de la Paula, la Laura i en Jonah a la meva esquena i els seus crits per a que segueixi amb el que he començat.

El meu peu no tarda en impactar en les seves parts intimes. Ella cau i es recargola de dolor. La primera emoció que la he vist expressar avui. I no és ser l’última. Li dono cops de puny a la cara, als pits, a les cames, per tots llocs. El seu nas comença a sagnar. Però això no em deté. Els crits de la gent em motiven. Igual que els seus crits de dolor. Paro un segon. Trec el meu mòbil i faig una foto allà, tirada al terra.

-          Això per al Facebook-xiuxiuejo mentre enfoco la càmera.

I segueixo donant-li cops de peu. Quan ja m’he cansat, paro uns segons per recuperar l’alè.  M’ajupo al seu costat i li toco els pits amb un dit, amb fàstic. És fastigós. Però els hi fa riure. No obstant, d’un moment a un altre, sense saber per què, les rialles es converteixen en un estrany xiuxiueig. El dolor m’envaeix tota la cara, començant per l’orella. Me la destret amb força amb les dues mans ignorant la sang que desprèn.

-          Deixa-la en pau, d’acord?

Aquesta veu… Aquesta veu em resulta molt familiar. Em dono mitja volta encara al terra i la miro. Melanie… ¡¿COM S’HA ATREVIT AQUESTA ZORRA A TOCAR-ME TAN SOLS?! Oblido el dolor. La ira és més forta ara. M’aixeco amb rapidesa. L’agafo del coll y l’empento sense donar-li l’oportunitat a que reaccioni. L’agafo del coll i l’empento sense deixar-la anar, cap a un arbre on la recolzo i li pego un cop de puny a la cara. A ella també li comença a sagnar el nas. M’apropo a la seva orella i li xiuxiuejo amb sinceritat i ràbia a la vegada.

-          Ja t’ho vaig dir quan vam acabar l’escola l’any passat. Mai m’has conegut. Ets una puta zorra a la que no vull tornar a veure en la meva vida, et queda clar?- no la deixo respondre, tot i que dubto que hagi pogut fer-ho- Sembla que no. Doncs la pròxima vegada no serà una simple amenaça. Tot i que potser no hi hagi pròxima vegada.

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 4- Melanie- La veritat sobre ell, una mentida per a mi

Els passadissos son gairebé buits, i això li dona raons per anar tan ràpid com va. Pràcticament, corre. Em costa seguir-lo, doncs no vull començar a córrer perquè els professors que encara vigilen els passadissos podrien aturar-me per parlar amb mi sobre les normes. I no em faria gracia que just avui, un dia tan important com aquest, sigui la primera vegada que ho fessin. Camino encara més de presa quan veig que està a punt d’arribar a la seva classe. Es a la porta i la seva mà es dirigeix al pom. Allargo la meva per agafar-li per les espatlles i aturar el seu moviment. Però quan va a obrir la porta, quan els meus dits freguen la seva samarreta, es gira bruscament  i la seva mà impacta en la meva cara. Els meus peus s’enreden  i les meves mans fan un ball estrany que fins i tot dona por. Ara mateix la seva cara està borrosa. No se si es de preocupació o de màxima felicitat. Tanco els ulls i espero a caure. I caic, de cul. Intento no emetre cap soroll de dolor, tot i que em donin punxades agudes al cul.

-          Estàs bé?- em pregunta l’Alex des de a dalt.

Ni tan sols m’ofereix una mà per ajudar-me a aixecar-me. Es queda allà, mirant-me amb una cara de preocupació possiblement fingida. No es disculpa. ¡Quin cara dura! Ha estat ell el que m’ha empentat i ni es molesta en semblar penedit.

-          Sí, més o menys-responc, intentant fer desaparèixer la cara de dolor i aixecar-me amb dificultat.

Ens quedem uns segons mirant-nos. Noto com les meves galtes comencen a posar-se vermelles i decideixo que aquesta situació ha d’acabar ja.

-          Eh… Emm… Això… Se-sento no haver-te saludat abans. Es que… es que… Bueno, això, ho sento.

Tot i que ara hagi estat groller amb mi, necessito intentar-lo. I, a més, tampoc m’he comportat jo molt bé abans al no saludar-lo. Així que ja estem igualats. Intento mirar-lo als ulls. Però no puc. L’Alex no és molt bonic, i és de la meva mateixa estatura. Però ni així aconsegueixo controlar els meus nervis.

-          No passa res. No té importància. La veritat és que em dona igual si em saludes o no. És totalment indiferent.

Em quedo paralitzada. No sembla ell… O potser ell sigui així i a les xarxes socials intenti amagar-lo. No em moc. Ni tan sols reacciono. I no és pel significat de les seves paraules, sinó pel to que ha utilitzat al dir-les. La seva veu sona seca, monòtona. Ara mateix no expressa cap emoció, i això, potser, és el que em causa més dolor. Però ara ja ho sé, ara els meus pensaments s’han ordenar i ja no hi ha cap dubte.

-          Ah, bé, si només era per a que no hi hagin confusions. No m’agrada que la gent pensi que sóc d’una manera que en realitat no sóc. Tot arreglat, doncs. Així que, adéu.- Intento semblar natural i que aquesta trobada sembli casual

Em giro sense tornar la vista a ell una última vegada. Abans de que hagi donat mitja volta ell ja ha entrar a la seva classe. M’allunyo d’allà amb la certesa de que ho he perdut. Abans creia que potser tenia alguna possibilitat. No ens coneixíem gaire i era ell el que sempre iniciava cada conversació per Facebook. Era simpàtic i molt atent. Sempre em deixava parlar sobre el que em preocupava o el que m’havia passat, i ell es limitava a escoltar i a intentar que es solucionessin els meus problemes. Però ja està, mai va ser res. Ho he perdut. Però… es que alguna vegada ha estat meu? I, a més, si aquesta és la seva verdadera personalitat, no el vull tornar a veure en la meva vida. Tot i que a vegades les casualitats no són casualitats, sinó una punyalada per l’esquena que et dona el destí.

Quan estic a punt d’arribar a la meva classe veig córrer dos persones cap aquí. L’Axel i la Paula. Un futur cani i una futura choni (si es que no ho són ja), com anomeno jo a la gent com ells.

-          Anibel! On ets? T’estem buscant…-crida la noia, alegre, mentre el noi li riu les bajanades.

Pobreta, la noia. I a sobre té dos anys més que ells. No se com no aconsegueix defensar-se, si a sobre és un cap i mig més alta que ells. Però clar, sola com està… És trist.

M’aturo al davant de la porta de la meva classe per veure fins on es dirigeixen. Tot i que en seguida m’adono de que he triat l’opció incorrecta. La mà de l’Axel em colpeja el cap amb força i em despentina. No li dic res. Seria pitjor. I més si li sumem com va acabar la nostra amistat i totes les amenaces d’aquella tarda on la primavera va acabar i l’estiu va començar…

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 3- Axel- Si tens, vaig.

-          Són Adidas de veritat?- Paula observa les meves bambes, curiosa.

-          Doncs es clar que sí- responc jo, amb total seguretat i una mica ofès.

La Paula somriu, tot i que no entenc el dubte. Com pot preguntar una cosa així? Que es creu, que jo portaria unes Adidas falses? Per a això, ni me les compro…

-          Són boniques, eh. ¿On les has comprat?- torna a preguntar, somrient al veure les bambes una segona vegada.

-          Al centre- menteixo.

La veritat és que me les he comprar a una botiga d’un barri proper, però dir que me les he comprar al centre és com si li donés a les bambes una modernitat i una qualitat majors.

Paula es posa bé la seva gorra i passa un braç per sobre de la meva espatlla.

-          Ens seiem una estona en aquest banc?

-          I l’institut?- li pregunto, sense molta importància i amb un toc de picardia als ulls.

Els dos somriem i riem.

-          L’institut…- xiuxiueja la Paula eixugant-se les llàgrimes. Quan acaba de riure’s del tot continua parlant.- Avui faltem a classe en honor a les teves bambes. Per l’examen de socials també- afegeix amb un somriure y posant-se la gorra de costat.

-          Vinga, foto i per al Face que va!- exclamo jo, animat i  traient el mòbil de la butxaca del seu pantaló.

Els dos sortim en la foto traient la llengua y fent l’oca. En la següent, els dos alcem les celles, posem cara de fastig i tanquem els ulls. Després de veure-les i donar-li la nostra aprovació, les pengem en Facebook.

«Pel matí en el insti! T’estimo Pitufo<3   23∞»

L’estat de la foto el posa la Paula, ja que és amb el seu mòbil amb el que ens hem fet la foto. Entro en Facebook el més de presa que puc per comentar.

«Els nostres matins a l’institut són les millors ehh Pituu*-* T’estimo!<3 23∞

No molt més tard comencen a aparèixer els nous comentaris dels demés. Com sempre, estan d’acord amb nosaltres.

«Uee Quins cracks que sou! M’apunto! No us mogueu d’allà que hi vaig J» Comenta en David.

«On sou? Hi vaig! Si em perdo l’insti vaig seguríssim» Ve al darrere Jonah.

«Pff, us envejo L La meva mare em va sorprendre la setmana passada fent campana i ara m’acompanya tots els dies a l’inti. No rieu, que ja es suficient humiliació per a mi. A veure si us sorprenen a vosaltres i ens unim tots :D Nahh, es broma. Ah, i Jonah, són al davant de la casa de l’Axel»- bromeja i aclareix la Laura.

«Buah, vaig però ja! Els meus pares dormen, així que no s'assabentarà ni Deu»- informa en Mario.

«Sou els putos amos! Vaig cap allà!»- acaba dient l’Alicia.

I aquí acaben els comentaris. Semblen pocs però ens ajuntarem una bona colla.

-          Ve en Mario, en Jonah, en David i la Alicia- informo a la Paula.

-          Huy, Alicia eh…- arrossega les últimes paraules i em fa l’ullet.

-          Sí, i crec que avui és el dia perfecte per demanar-li sortir.

-          Demanar-li sortir? No fa falta ni que ho preguntis això. Està clar que et dirà que sí. Tu posat davant d’ella i dóna-li un morreig.

Dubto una mica. Està clar que jo dono petons molt bé. Però segur que a l’Alicia li agradarà que li doni un petó així, sense més? I més tenint parella. Potser s’enfada amb mi… Potser… Dona igual. Sense arriscar no es guanya. Jo s’ho dono i punt. A més, qui em diria a mi que no?

-          És una bona idea. Si, ho faré- dic, convencent-me a mi mateix.

Després de cinc minuts ja no estem sols, sinó que som dos més. I un parell de minuts més tard, arriben els dos que faltaven: l’Alicia i el David. No sé si es bona idea donar-li un petó a l’Alicia davant d’en David, la seva parella. Però com deia abans, qui no arrisca no guanya.

Així que quan estem a cinc metres de distancia, m’apropo a ells. El David i l’Alicia van agafats de la mà. I ella li somriu a ell. Fan bona parella. I s’estimen. Què pensarà  en David quan vegi que la seva parella em prefereix a mi després de donar-li el petó? Estic desitjant veure-li la cara. Ha de ser tot un espectacle.

Estic a tan sols un metre de l’Alicia. Començo a pujar les mans i, quan estic a només uns centímetres d’ella, li agafo la cara i poso la meva boca sobre la seva. Els nostres llavis es mouen a la vegada. Les nostres llengües es toquen. En el meu estomac milions de papallones no em deixen en pau. I el nostre petó és intens. ¿El pitjor de tot? Que tan sols dura quinze segons. Després d’aquesta barreja de sensacions (totes bones) el puny d’en David impacta a la meva galta i els nostres llavis es separen amb brusquedat.

-          ¿Què creus que estàs fent, estúpid?- em crida en David quan ja he caigut al sòl.

Em dona cops de peu i em trepitja. M’insulta. Espero que l’Alicia m’ajudi i es posi de la meva part. El nostre petó ha estat massa bonic. Però ella mai arriba. Només la seva veu.

-          Que sàpigues que jo estic amb en David, et queda clar?- a la seva veu puc percebre fastig.

I en ella puc percebre falsedat. Després de besar-me així em diu que ella està amb en David? I ell ho ha vist tot. Tot i que no m’estranya que no la deixi. És la noia més guapa de l’institut. Cabell ros i llis, i ulls verds. Ni baixa ni alta. Està boníssima. Jo, si estigués amb ella tampoc la deixaria.

Els cops d’en David no paren. Escolto la veu de la Paula que s’apropa per ajudar-me.

-          Para ja, tio! No veus que li fas mal? Que tampoc ha estat per tant!- Li agafa dels braços i el porta cap endarrere per a que no pugui pegar-me més.

Però en David torna a parlar, aquesta vegada amb més ràbia i més força per culpa del comentari de la Paula.

-          Que no ha estat per a tant? Aquest estúpid ha besat a la meva novia! ET JURO QUE EL MATO, EH! VESTE’N D’AQUÍ!- La força d’en David supera la de la Paula i ràpidament aquest s’escapa dels braços d’ella.

En Jonah i en Mario veuen la situació uns metres més enllà, rient. Idiotes... Ja podrien venir a ajudar-me. M’aixeco amb dificultat. Aquest idiota s’ha passat massa. Només li he donat un petó a la seva novia. I la veritat és que ella no ha estat molt molesta durant el petó.

-          Ets idiota o que?- li dic, apropant-me a ell.

En David no respon. Ve corrents fins a mi amb el puny en alt. Però a mig camí es para, gelat.

-          David? Que fas aquí? VES CAP A L’INSTITUT ARA MATEIX!-crida la mare d’en David a uns deu metres  de distancia.

Tots ens quedem quiets. La seva mare coneix a totes les nostres. Em poso la caputxa i surto a córrer amb la Paula.

-          A on anem ara?- pregunta la Paula mentre correm.

-          A l’institut- responc jo entre panteixos.

-          A l’institut? No hi ha ganes…- esbufega.

-          Que no hi ha ganes? Doncs jo estic desitjant anar a veure una estona a l’Anibel aquesta de tercer.

A la Paula se li canvia la cara i somriu amb complicitat.

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 2-Només és temps - Anibel

-          Isma i Sandra- xiuxiuejo en veu molt baixa.

Giro el cap cap a un costar per aconseguir llegir la resta de les frases. Són lletres estranyes, mal dibuixades. Però que, potser, per als que les van escriure siguin les més boniques del món.

Penso en aquests dos noms i em concentro en el seu traç. Somric al pensar que pot ser que aquestes dues persones encara estiguin juntes. És bonic. Seria bonic. Alço el cap un altre cop. Dos noies molt maquillades parlen en veu baixa en una cantonada de la classe. De tant en tant riuen amb confidencialitat. Quatre nois juguen al futbol amb una bola de paper utilitzant dues taules com porteries. De tant en tant aparten encara més les taules del seu voltant per fer més gran el camp. Cinc noies parlen animadament a prop dels nois que juguen a futbol, però sense envair el seu territori. De tant en tant alguna fa una inexplicable i confusa tonteria. La resta de persones parlen i riuen. Només un noi es al seu pupitre, amb una llibreta al costat, copiant el deures que anit no va tenir ganes de fer. I jo. Jo també estic asseguda al davant de la meva taula. No obstant, hi ha una diferencia. Jo estic sola. Fins i tot el noi que copia el deures té més companyia al seu voltant que jo. Aquí. Asseguda al darrere i a una cantonada de la classe poca gent s’adona  de la meva presencia. Millor. Molt millor. Em giro i agafo de la meva motxilla el meu llibre de “Romeo and Juliet”. M’encanta. El anglès és una llengua tan bonica... I si a això li afegeixes les immillorables frase de Shakespeare la cosa canvia molt. A millor, es clar. Però aquesta no ha estat la millor opció. Aviat el llibre desapareix de les meves mans.

-          Ho sento, Anibel, però necessitem les precioses fulles del teu llibre per a la nostra pilota. S’està començant a trencar i em de fer una de nova.- I abans de que pugui fer res per evitar-ho aquest soroll insuportable de paper trencant-se envaeix les meves orelles.

Estic a punt de plorar. Però no ho faig. Si ho fes seria molt pitjor. Ells guanyarien. Miro atentament aquest rostre de felicitat i suficiència. Ampli somriure a la cara. Ulls brillants. Celles que s’aixequen quan mira al seu companys i es baixen quan em mira a mi. Aquesta cara de incredulitat quan veu que m’ha afectat. La resta riu. “Ets el puto amo, Marc”, escolto varies vegades.

-          També em pots dir Bel- xiuxiuejo en veu baixa i trista, però ells són massa concentrats en el seu joc com per escoltar-me.

Tot i que el joc els entreté i que ell mateix a començat a jugar-lo, es en Marc qui torna a parar la gran jugada que en Carlos estava fent. Les celles d’aquest s’aixequen. Més incredulitat. Però en seguida segueix al seu amic, ansiós per veure el que vol fer.

-          Eh!, Anibel, per què no agafes el teu llibre? Ja no ho necessitem. Ja ho pots seguir llegint, algunes pàgines no estan trencades.- I deixa anar una riallada, seguida d’altres més dels seus amics.

La classe es fa un en aquest petit racó. De sobte sento un calor terrible. I un olor. A desodorant d’espray... Aquest olor tan empallegós em deté la respiració. Començo a suar. L’al·lèrgia. Un altre cop. Respiro cada vegada més ràpid, amb la desesperació dibuixada a la cara. Alguns s’allunyen per no veure’m , altres es queden per veure l’espectacle i riure’s.

-          Sembles una foca després de córrer un marató!- exclama en Carlos entre rialles. La resta també riu.

Però jo ja no penso en ells. No puc concentrar-me en les seves cares, no puc saber quina expressió té cadascú. Em començo a marejar i tot dona voltes. Intento agafar la pastilla que em va receptar el metge per a que m’ajudés a calmar l’al·lèrgia. No hi es. ¿On pot estar...?

-          Busques això, Anibel?- pregunta en Marc amb un to de burla en la seva veu.

La té ell. Doncs ja està. Tot perdut.

-          Si us plau…- xiuxiuejo amb desesperació.

-          M’ho pregues? Agenolla’t!- ordena amb aires de rei.

Una noia que a vegades es riu per sota del nas quan es burlen de mi, s’uneix a la conversació, però no igual que els demés.

-          Dóna-li ja la pastilla aquesta- li ordena traint-se-la de les mans. En Marc fa un gest de protesta però no diu res més.- No veus que està a punt  de morir-se, imbècil?

I me la dona corrents. L’agafo amb força, però les meves mans tremoles i no tarda en relliscar i caure. Ella me la fica a la boca i jo l’empasso. De seguida recupero el control de la meva respiració. I en aquest moment sento com la boca del Marc torna  a obrir-se i comença a moure’s per dir un insult nou dirigit a mi. Però, quan ho va a fer, el professor de matemàtiques apareix a l’aula. La seva figura dreta i seria es mou amb moviments ràpids que imposen, fins la seva taula. Tothom corre fins el seu seient como si d’això depengués la seva vida. Mentrestant, jo només intento reprimir les llàgrimes que lluiten per escapar dels meus ulls.

-          Separeu les taules, ja! A partir d’aquest moment comença l’examen i no vull que parli ningú. I molt menys que alci la vista del seu examen- ordena amb una veu potent i amenaçadora.

Baixo el meu cap davant de les seves celles frunzides. Quan reparteix l’examen tampoc el miro a la cara. Poca gent ho fa. Tenen por. Agafo la meva calculador amb les mans encara tremoloses i començo a calcular veloçment. Les idees i els números simplement surten del meu cap sense tan sols tenir que pensar massa. I la meva mà traça números perfectes sense jo mirar com ho faig. Somric. Estic tranquil·la. Potser com mai més ho hagi estat abans. I això em reconforta per uns instants. En vint minuts ja que acabat l’examen i ho he revisat una vegada. M’aixeco amb el cap cot (ordres del professor per no copiar-nos). Tot i que intueixo que la resta de la classe no haurà començat encara, doncs no s’escolta ni el soroll del llapis al escriure en aquest silenci absolut.

-          Ja he acabat- li dic en un xiuxiueig tan silenciós que ni tan sols sé si he parlat de veritat.

-          Molt bé, deixa-ho aquí.- Sí que m’ha escoltat.

Ho deixo justament en el lloc on m’ha dit. Quan vaig a girar-me per tornar al meu lloc, la seva veu en deté.

-          Espera, Anibel.-Un altre cop amb aquest nom.- Deixa aquests papers a la guixeta de la professora Marta Fernández.

Els agafo, seria, i desaparec de la classe. Just en aquest instant, quan escolto la porta tancar-se al darrere meu, començo a plorar. Corro fins al lavabo que esta a uns metres més enllà. Entro en un dels banys i segueixo plorant en silenci. No paren de brotar llàgrimes dels meu ulls. No pels meus cabells. Ni pel meu aspecte. Ni per la meva roba. Ploro per ells. Pels amics que no tinc. Què donaria jo per tan sols un amic? Infinit. Sí, això no tindria preu. Per algú amb el que compartir els meus pensaments, les meves preocupacions, les meves decisions… donaría la vida. Però aquí em quedo. Amb les llàgrimes als ulls. Amb un munt de sentiments al meu cor. Pensant en la meva única utopia.

De sobte, la porta del lavabo s’obre de nou, tot i que les meves llàgrimes no aconsegueixen  callar.

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 1- Melanie- Simplement, dir-ho

Caminar pels passadissos, a vegades, és una tasca difícil i exageradament tediosa. Només fa falta veure als canis en els seus dies més bojos: bèsties que criden, es llencen a sobre de la gent i comencen a preguntar coses rares que millor no dic. Avui, al pujar les escales vaig directament a la meva guixeta, sense mirar enrere, perquè ja sé qui hi ha allà i no vull tenir que ignorar-lo una vegada més per culpa de que em poso vermella cada vegada que el veig. I allà descobreixo l’enrenou. Per sort meva, la meva guixeta hi es a una cantonada i no haig d’enfonsar-me en la multitud. Encara sort, perquè a la vegada que intento posar-me bé la motxilla a la esquena i, enganxada a la paret, intento arribar fins a la meva classe, aconsegueixo veure a una persona alta en posició horitzontal a sobre dels caps dels nens de primer. ¡Quina mala sort tenim sempre els nous! I, just quan em vaig a riure per sota el nas, apareix ell. Ni tan sols sé com ha pogut avançar-me amb tanta rapidesa i aconseguir obrir la seva guixeta i anar a classe abans que jo. Però en aquest moment no penso en això, només en els seus ulls. Els miro fixament sense poder pronunciar cap paraula. Ell s’adona de la meva presencia i em mira també. Noto el calor pujar per la meva cara i em fa semblar estúpida. Però no aparto la mirada. El meu cor batega com mai més havia bategat, amb una intensitat que fins i tot em preocupa. I ell també em mira. I, si no fos pels crits dels demés, podria haver escoltat també el seu cor. Perquè estic segura que el seu cor batega a la mateixa velocitat que el meu, o pot ser que fins i tot més ràpid. I és en aquest moment quan passa, quan les nostres espatlles es freguen, ell parla.

-          Hola.- em saluda amb una veu desesperadament trivial.

No obstant, tot i que això era el que ens havíem promès el divendres passat per Facebook, no aconsegueixo saludar-lo. Les paraules no surten per la meva boca i la seva imatge s’esvaeix abans de que pugui complir la meva part de la promesa. En un segon, que per a mi ha estat etern, crec que tot a canviat. Ja es deu haver cansar després d’estar prometent setmana rere setmana, duran un més, el mateix i no complir-lo cap dels dos. I, quan al fi ell ho fa, jo em mostro insignificant, com si no volgués saber-ne res d’ell.

Camino amb el cap cot fins a la meva classe, intentant ignorar els crits i frases ximples que els canis i les chonis diuen. Entro a la meva classe i allà em trobo amb l’Amanda, l’única de les meves amigues que ja ha arribar d’agafar la seva motxilla de la guixeta.

-          Hola-dic, intentant que la tristesa no es barregi amb la meva veu.

No obstant això, no ha estat possible.

-          Què et passa? Sembles trista...- I en aquest moment comença a escodrinyar-me el rostre sense dissimular.

-          Trista? Doncs no ho sé, no m’ha passat res- menteixo, somrient.

-          Ets rara, llibre amb potes- diu, de broma, per trencar el glaç que s’ha creat en l’ambient.

-          No sóc rara, sóc diferent, sóc especial- li contesto, amb un somriure de superioritat fingida, perquè la veritat és que no em sento més especial que ella ni que qualsevol altre persona.

Les dos riem gràcies a la nostra conversació. Em fa gràcia que em digui llibre amb potes. Ella diu que parlo amb un vocabulari que s’utilitza només als llibres, i no seria d’estranyar, doncs algun dia m’agradaria arriba a ser escriptora, així que escric molt en el meu temps lliure. I resulta que el llenguatge que utilitzo en els meus escrits es comença a barrejar amb la vida real, només quan vull convèncer, motivar o ajudar a algú. Tot i això, crec que exagera massa.

En aquest moment arriba la Mar i la Maia. No obstant, quan m’apropo a elles per parlar arriba el professor de naturals. M’assec a la meva cadira i miro la porta del darrere de la classe que té una part de cristall. Encara queden persones que passegen pels passadissos, però poc tardaran en desaparèixer del tot. Quan vaig a tornar a girar el cap per mirar al professor, algú passa a prop de la porta que em crida l’atenció. Allà hi es. Ell. Les nostres mirades es creuen. La meva sorpresa, la seva trista i decebuda. Roman allà dos segons i després torna a anar-se’n , negant amb el cap per a ell mateix. Però aquest cop no puc deixar-lo escapar.

-          Professor, puc anar un  moment al lavabo?- li pregunto amb un fals toc de desesperació.

-          Es que no has anat quan hi eres a casa?- em recrimina amb els ulls entretancats.

-          No, però és una urgència.-el miro, apurada.

-          D’acord, però ràpid.-I al final cedeix.

I surto de classe, prometent-me a mi mateixa que no el tornaré ha deixar anar.

SORPRESA!

Espero que EL DESTÍ DE LA SOLITUD us hagi agradatJ Aquesta historia la vaig escriure per a un concurs però al final no la vaig poder presentar, així que vaig decidir pujar-la a internet per a que els demés puguin gaudir d’ella. A tots els que heu comentat i participat en les enquestes: MOLTES GRÀCIES! Sou vosaltres els que m’heu donat força per seguir endavant. Per això, per vosaltres, he decidit que no vull deixar aquest blog abandonat. Ara mateix no puc pensar en una nova historia per escriure-la en català perquè tinc molts projectes en ment. Però el que sí que puc fer i el que tinc moltes ganes de fer es traduir l’historia “NUNCA SEREMOS PERFECTOS” que estic escrivint en un blog en castellà per vosaltresJ Us agrada la idea? A mi m’agrada molt perquè hi ha a molta gent que prefereix llegir en català que en castellà. Bé, espero que us hagi agradat aquesta “sorpreseta”. Molts petons i fins la setmana que ve, que publicaré els dos primers capítols de MAI SEREM PERFECTES. Moltes gràcies i que passeu un boníssim estiu^^

EL DESTÍ DE LA SOLITUD

UN RECORD I LA MEVA VERITAT- ARNAU (Últim capítol)

Els veig, els dos cossos donats de la mà, tirats al terra, amb els ulls tancats. Una Julieta valent i decidida, que no te por dels seus sentiments, i un Romeu que no ha aconseguit trobar el seu lloc, escoltar al seu cor. Una vista entendridora i a la vegada horrorosa.

M’apropo a ells, amb dificultat. Em costa fer-ho perquè... perquè quan ho faig un munt de records del meu passat apareixen al meu cap. Aquelles coses terribles que vaig fer a aquelles dues persones..., vaig acabar amb les seves vides, o almenys amb les seves infàncies, una etapa en la que quan ets un adult t’adones de la seva importància. Però jo no ho sabia, i ara ho sé. M’ajupo al costat del noi i miro els seus ulls, tancats amb una delicadesa implacable. En ells em veig a mi a la seva edat, veig el meu error una altre vegada, com si no fos suficient amb els malsons de totes les nits. No, la vida em torna a donar una empenta per a que pagui per la meva inadequada joventut.  Però quan em vaig assabentar de que passava això en aquest institut vaig sentir com si una finestreta molt petita s’hagués obert al meu interior que, per molt poca llum que deixés entrar, seria capaç d’il·luminar-ho tot. Pensava que amb ells el món seria capaç de perdonar-me allò. Els estimava, em preocupava per ells. I no ha estat suficient, potser res serà suficient... Però, tot i que mai tornaran a aixecar-se, no puc plorar per la seva pèrdua, perquè ells encara no han mort. Mai ho faran, les seves ànimes segueixen tan vives com sempre. L’única diferència es que per fi podran viure junts, per fi podran ser feliços.