CAPÍTOL 19- MELANIE- ELS PROBLEMES INSISTEIXEN EN QUEDAR-SE
El cambrer se’n va i no noto cap diferencia
a la cara d’en Max. Es crea un silencia incòmode, almenys entre ell i jo,
perquè la meva germana juga tan feliç amb els escuradents que hi ha a un got al
mig de la taula. Em creuo de braços i el miro. Això ho incomoda encara més. Tot
i que de seguida desitjaria no haver-ho fet, doncs la seva forma de simpatitzar
és pitjor que el silenci.
-
Voleu
anar demà a sopar al McDonald’s?- pregunta mirant a la meva germana, i a mi de
cua d’ull.
La Laia abandona els escuradents
ràpidament i es torna cap a ell, amb un somriure d’orella a orella i rient.
-
Sí!
Be!- exclama feliç.
No responc. Ell ja sap la meva resposta i
jo ja sé que hi anirem de totes maneres. Així que no hi ha res a dir.
La meva germana segueix amb els seu joc,
ara encara més feliç. En Max la mira, satisfet del que ja ha aconseguit. Ja
està, ja s’ha guanyat a la meva germana. Però jo no seré tan fàcil com ella.
Perquè sé que això es una cosa passatgera i que només es vol aprofitar de la
meva mare. A mi no m’enganya ningú d’aquesta manera.
Poc després el cambrer arriba de nou amb
les begudes. Em serveixo una mica de coca-cola al got, li dono un glop i m’aixeco.
-
Vaig
al lavabo, ara vinc.
I em dono la volta, ignorant el “D’acord”
d’en Max. La veritat és que no podria suportar passar tan de temps amb ell fins
que ens portessin el dinar. Així almenys puc tranquil·litzar una mica i fer
temps fins que hi arribi. La gent passa pel meu costat e intento no empènyer a
ningú. Tot i així em resulta difícil no fer-ho si vull arribar d’una vegada al
lavabo, que està al final del bar. Quan hi arribo per fi, obro la porta de
sobte, amb tanta força com el meu braç em permet. Noto com li dono a algú, un
gemec i de cop i volta es cau al terra. Ho ignoro, ara no estic per ajudar a
ningú. Mai havia estat així, tan enfadada com avui. I estic desitjant que se’m passi, cosa que no
resultarà mentre en Max estigui a prop meu. Camino pel curt passadís fins
arribar a la porta on hi ha una senyora dibuixada. Entro i tanco. No m’assec al
bater, no tinc ganes de pixar. Només em recolzo a la pica i em miro al mirall
amb les celles frunzides. Li dono al botó de l’aigua i em rento la cara amb
ella. Em m’eixugo el rostre amb les mans i segueixo recolzada a la pica
mirant-me.
Així fins que passen uns dotze minuts.
Quan surto la persona a la que li he donat el cop ja no hi es. Millor, no vull
més problemes dels que ja tinc. Ara mateix només desitjo que estigui la meva
pizza quatre formatges a taula i poder menjar tranquil·la, ignorant a en Max
per un instant. Però quan arribo a la taula no es això el que em trobo. M’assec
a la cadira. I és en Max qui comença a parlar.
-
Què
es això de la teva cella? Sang? I tens el llavi infladisim, Melanie. Mira, la
teva mare i jo ens em adonat abans, però no em volgut dir res perquè ja era una
situació difícil. Però estàs fatal, Melanie. És un cardenal això del darrere de
la teva orella? Què t’ha passat, Melanie?
Merda. Amb tot se m’ha oblidat
completament la pallissa de l’Axel. Déu meu… Ara sí que la he cagada.
