Translate

divendres, 21 de febrer de 2014

MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL 20- BEL- LA VIDA ME’L TORNA

Les meves mans tremolen, i com si fos una reacció en cadena, la resta del meu cos també ho fa. I em començo a marejar. Miro cap a tot arreu i només escolto un soroll que intensifica el seu volum per segons. Només mil veus que s’acumulen a les meves orelles i no em deixa pensar. La gent que passa a prop meu adopta una forma estranya, es deformen i es converteixen en mirades assassines . No puc més. M’aixeco. I tot el terra dóna voltes, i tinc que recolzar-me a la taula per no caure’m. Em porto la mà esquerra als ulls i els tanco. Quan el terra deixa de moure’s una mica avanço un pas. I torna a moure’s tan ràpid com abans. Però no detinc el meu caminar. Vaig ensopegant i pronunciant alguna cosa semblant a “ho sento” i “perdonin”. Les mirades es multipliquen i ara m’insulten també. Però per fi, de seguida, trobo la porta del quart de bany. Em recolzo al pom durant uns segons per intentar millorar el meu estat, sense molt resultat, i obro la porta a mitges. Vaig caminant arrastrant els peus pel passadís del lavabo. Deixo caure el cos a la paret per no caure’m. El soroll de veus ja s’ha anat, tot i que encara segueix movent-se el sòl.
Trobo la porta on hi ha una senyora dibuixada. Estiro i veig la l’aixeta. Em llenço cap a ella, prement el botó, i comença a sortir  l’aigua. Em mullo la cara, el clatell i una mica els braços. Em trobo millor, tot i que el mareig segueix encara aquí. Dono dues passes cap a la meva esquerra i obro la porta que dóna a un petit espai on hi ha un lavabo. I m’assec a la tapa. Poso les mans a la cara, de manera que també agafo una mica del cabell, i em limito a respirar. Inspirar. Espirar. Inspirar. Espirar. Així durant uns cinc minuts. I el mareig es va fent cada vegada menys intens. Fins que el terra es deté i em trobo perfectament. Què m’havia passat? Suposo que el soroll, la gent per tot arreu i tot això… No estic acostumada a aquesta multitud, mai havia estat amb tanta gent, i tant soroll. I estant tan tensa i amb tantes coses al cap com tinc últimament, suposo que no ha ajudat molt això. Tindré que relaxar-me una mica si no vull que torni a passar.

M’aixeco. Escolto que la porta del bany s’obre. Em torno a asseure. Escolto l’aigua sortir de l’aixeta. No estic disposada a sortir ara i que em miri malament per ser la noia boja que abans semblava que anés borratxa. No, això no em tranquil·litzaria. Al contrari, em pondria molt més nerviosa. Així que no penso sortir fins que surti ella. Tot i que hagi d’estar aquí hores.

dimecres, 29 de gener de 2014

MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL 19- MELANIE- ELS PROBLEMES INSISTEIXEN EN QUEDAR-SE

El cambrer se’n va i no noto cap diferencia a la cara d’en Max. Es crea un silencia incòmode, almenys entre ell i jo, perquè la meva germana juga tan feliç amb els escuradents que hi ha a un got al mig de la taula. Em creuo de braços i el miro. Això ho incomoda encara més. Tot i que de seguida desitjaria no haver-ho fet, doncs la seva forma de simpatitzar és pitjor que el silenci.
-          Voleu anar demà a sopar al McDonald’s?- pregunta mirant a la meva germana, i a mi de cua d’ull.
La Laia abandona els escuradents ràpidament i es torna cap a ell, amb un somriure d’orella a orella i rient.
-          Sí! Be!- exclama feliç.
No responc. Ell ja sap la meva resposta i jo ja sé que hi anirem de totes maneres. Així que no hi ha res a dir.
La meva germana segueix amb els seu joc, ara encara més feliç. En Max la mira, satisfet del que ja ha aconseguit. Ja està, ja s’ha guanyat a la meva germana. Però jo no seré tan fàcil com ella. Perquè sé que això es una cosa passatgera i que només es vol aprofitar de la meva mare. A mi no m’enganya ningú d’aquesta manera.
Poc després el cambrer arriba de nou amb les begudes. Em serveixo una mica de coca-cola al got, li dono un glop i m’aixeco.
-          Vaig al lavabo, ara vinc.
I em dono la volta, ignorant el “D’acord” d’en Max. La veritat és que no podria suportar passar tan de temps amb ell fins que ens portessin el dinar. Així almenys puc tranquil·litzar una mica i fer temps fins que hi arribi. La gent passa pel meu costat e intento no empènyer a ningú. Tot i així em resulta difícil no fer-ho si vull arribar d’una vegada al lavabo, que està al final del bar. Quan hi arribo per fi, obro la porta de sobte, amb tanta força com el meu braç em permet. Noto com li dono a algú, un gemec i de cop i volta es cau al terra. Ho ignoro, ara no estic per ajudar a ningú. Mai havia estat així, tan enfadada com avui.  I estic desitjant que se’m passi, cosa que no resultarà mentre en Max estigui a prop meu. Camino pel curt passadís fins arribar a la porta on hi ha una senyora dibuixada. Entro i tanco. No m’assec al bater, no tinc ganes de pixar. Només em recolzo a la pica i em miro al mirall amb les celles frunzides. Li dono al botó de l’aigua i em rento la cara amb ella. Em m’eixugo el rostre amb les mans i segueixo recolzada a la pica mirant-me.
Així fins que passen uns dotze minuts. Quan surto la persona a la que li he donat el cop ja no hi es. Millor, no vull més problemes dels que ja tinc. Ara mateix només desitjo que estigui la meva pizza quatre formatges a taula i poder menjar tranquil·la, ignorant a en Max per un instant. Però quan arribo a la taula no es això el que em trobo. M’assec a la cadira. I és en Max qui comença a parlar.
-          Què es això de la teva cella? Sang? I tens el llavi infladisim, Melanie. Mira, la teva mare i jo ens em adonat abans, però no em volgut dir res perquè ja era una situació difícil. Però estàs fatal, Melanie. És un cardenal això del darrere de la teva orella? Què t’ha passat, Melanie?
Merda. Amb tot se m’ha oblidat completament la pallissa de l’Axel. Déu meu… Ara sí que la he cagada.