Translate

diumenge, 22 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 14- Bel- Fora d'allà.

-          Bel, vine a menjar que el menjar ja està llest!-crida el meu pare desde la cuina.
Guardo el Word en el que he escrit totes les meves observacions i apago el portàtil. Quan surto de la meva minúscula habitació només tinc que donar dos passos per arribar a la cuina, on al centre tenim una petita taula. El nostre pis és com una casa de nines, no per la bellesa, sinó per la seva mida. I el pitjor són...
-          Pare, que hi ha per menjar?- pregunta en Josep, de tres anys.
-          Avui és dimarts, així que segur que hi ha macarrons- s’anticipa en Marc, de nou anys.
-          Vull bibi, pare- una veueta aguda i una personeta amb dos mini cuetes apareix per la cuina: la Sara, de quasi dos anys.
-          Doncs jo prefereixo espaguetis- es queixa en Jack (de set anys) sense deixar de respondre al meu pare.
Els meus germans. Estan tot el dia parlant, discutint, jugant… No hi ha ni un sol minut de absolut silenci en aquesta casa, exceptuant la meva habitació.
-          Doncs avui hi ha macarrons per menjar- anuncia el meu pare amb un mig somriure a la cara.
En Jack esbufega. En Marc i en Josep criden d’alegria. La Laia no fa res. Mai fa res. Només demanar el biberó.
El pitjor dels meus germans és que cap compartim una mare, només som germans a mitges. Menys la Laia i jo, som les úniques germanes totals d’aquesta casa. Jo vaig ser fruit de cinc anys d’amor i felicitat, la qual es va acabar quan el meu pare es va assabentar de que la meva mare li havia enganyat amb un altre home. En Marc va ser collita d’un calentó a una festa dels vuitanta a la que va anar el meu pare per “començar a viure una mica”. En Jack va ser… bé, en realitat ningú sap de que va ser, excepte el meu pare. Va aparèixer una dia per casa i ningú va preguntar res. En Josep va ser resultat d’una “amigueta” que va conèixer el meu pare i que un mes després de tenir-ho va desaparèixer de la faç de la Terra. I la Sara va ser, simplement, la venjança del meu pare. Es va ficar al llit amb la meva mare borratxa, li va sacar fotos i se les va ensenyar al seu marit actual. Sí, van trencar, però tot i així li va sortir el tret per la culata, perquè si no ara no tindríem al nostre quart germà. I el més sorprenent de tot és que és el meu pare el que s’ha hagut de ocupar sempre d’aquests fills, les respectives mares mai han posat res de la seva part. I el sou del meu pare de la gasolinera no dona per molt, la veritat.
Ens asseguem els sis a una taula per a quatre. Estem una mica justos, però després de tant temps resulta còmode fins y tot. En tota l’estància reina un absolut silenci. Ni la tele, ni els meus germana l’interrompen. Només el meu pare.
-          Aquesta tarda tindràs que quedar-te amb ells, Bel. Tinc que fer hores extres a la gasolinera. Ho sento.
Que? Jo tenia pensar passar la tarda amb la meva investigació, mirant els seus perfils de Facebook i altres xarxes socials i traient més teories. Ni tan sols pensava cuidar de cap dels meus germans. Però no em conformo en mostrar el meus pensaments només al meu cap.
-          Que?- Però m’estalvio la resta, doncs ell no sap res d’això i millor així: pensaria que estic boja.
-          Ho sento, Bel. Però per compensar, aquesta nit et deixaré sortir amb els teus amics. Però res de festes. Us quedeu a sopar a algun Mcdonald’s i aquí en casa a les dotze.
Amics? Ell pensa que tinc amics… Això són molts punts al meu favor, dons així tindré l’oportunitat d’anar a algun bar o cafeteria per seguir amb les meves investigacions.
-          D’acord.- I somric com si estigués satisfeta de poder sortir una nit amb els meus amics.
El sopar no s’allarga molt mes.
-          Bé, jo em vaig a treballar ja. Porteu-vos bé, eh, nois. Tens la responsabilitat, Bel. Adéu- s’acomiada el meu pare, llençant-me una última mirada de “pare confia en la seva filla”, tot i que es nota a mil llegues que no ho fa.
Els meus germans sembla que s’han posat d’acord avui per acabar de sopar al mateix cop.
-          Digueu-me avorrida, però res de crits, jocs i riures- adverteixo, agafant a la Sara en braços i portant-la a la seva habitació per ficar-la al bressol.
I a en Josep també el porto al llit, que faci la migdiada per un dia. Ell es resisteix, però acabo convencent-lo i comença a tancar els ulls. Surto de l’habitació. El més difícil m’espera aquí. En Jack i en Marc comencen a barallar-se sobre a què joc volen jugar. Els intento separa, però en aquest moment el meu Smartphone fa un sorollet.
-          PAREU!- crido, i em sorprèn la autoritat que tinc a la meva casa i la poca que tinc a l’institut.
Vaig a la meva habitació corrents abans de que tornin a barallar-se i llegeixo la notificació de Facebook en veu baixa.
-          Tens una sol·licitud d’amistat nova- xiuxiuejo.

De qui podrà ser? Gairebé tinc un par d’amic en Facebook. I quan l’obro em quedo gelada. De la Melanie. La sol·licitud és de la Melanie. Sense dubtar-lo dos vegades li dono a  “Acceptar” i de seguida m’apareix el primer missatge seu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada