MAI SEREM PERFECTES

Capítol 13- Melanie- Per curar les ferides: donar temps al temps

M’aixeco, sabent que aquesta trobada amb la Paula i l’Axel no se la explicaré a ningú, ni tan sols a la Maia i l’Amanda. Ni a la a meva mare, això sens dubte. Es posaria histèrica. I la veritat és que és un motiu bastant acceptable. He estat a la vora de la mort. I si no fos per l’Axel hagués mort. Sí, ell ha estat qui ha intentat matar-me, però s’ha penedir i m’ha ajudat, això sense dubte és una millora considerable. Però vull oblidar aquest imprevist. Vull oblidar que he assaborit la mort amb els meus propis llavis. I centrar-me en una sola cosa: en esbrinar que és el que l’Axel diu que he fet malament, quin tipus d’error he sigut per a ell. Perquè m’agradaria deixar aquest tema tancat. Vull que siguem simplement això, coneguts, però que no ens odiem a les nostres ments. Perquè això només ho empitjoraria tot i portaria a situacions com aquesta. Però tot passa quan ha de passar. I en aquest moment i després del que acaba de passar res s’arreglarà avui. Així que millor serà esperar.

En el camí fins a casa escolto crits llunyans. Els ignoro. Últimament en aquest barri sestà acumulant la mala gent. Però que li farem, espero que es marxin aviat… No obstant, la gravetat de que els canis es reuneixin a prop de casa meva no té res a veure amb la situació que trobo en ella. Quan obro la porta escolto… tres veus. Tres? La de la meva germana, la de la meva mare y… la tercera qui es? Tanco la porta lentament, sense fer soroll, i avanço pel passadís de puntetes. Qui és? Entro al saló com normalment. Però el meu estat d’ànim no és que sigui normal quan veig el que hi ha allà.

-          Hola…- saludo insegura amb la vista fixa en l’home desconegut que està assegut en el sofà, al costat de la meva germana, que està envoltada en llàgrimes.

L’home, bé, si se’l pot dir home, perquè estic segura de que dels vint no passa, sembla incòmode, i la meva mare preocupada. Jo estic desconcertada. Què està passant? Tot i que no fa falta que no m’ho digui ningú. Ja sé el que està passant aquí, i no m’agrada res. Tot i així, ma mare s’obstina en presentar-m’ho. S’apropa a mi i em passa un braç per la cintura.

-          Hola, filla…- em saluda mentre es dirigeix a mi, amb un somriure fals que tampoc m’agrada.

L’estància es troba en una tensió que en qualsevol moment es podria ensorrar. I els plors desconsolats de la meva germana no ajuden molt. Miro al noi amb cert odi. És guapo. És guapo i jove. Ell em mira amb preocupació e inseguretat. Tot i així no canvio el to de la meva mirada.

-          Aquests és en Max, Melanie, y… és la meva parella.- La veu de la meva mare és insegura, i té moltes raons per ser-ho.

Ja sap com em va afectar la seva separació. Sap que vaig estar un mes plorant, un plor com el de la meva germana, que ningú va saber consolar. Sap que al fi vaig aconseguir una mica de pau en el segon mes, però que tan sols em limito a oblidar i a ignorar tot el que estigui relacionat amb aquest tema. Sap que només ha passat dos mesos de la seva separació i que va massa de presa. Sap que aquest és un tema delicat.  Sap que té quaranta i cinc anys i que el noi que acaba de presentar-me tot just tindrà els vint. Ho sap tot molt bé. Sap que això és un pilar de vidre amb una base fina com una agulla i que ella acaba de donar-li un cop de peu, i que els vidres surten disparats cap a totes parts, danyant i destruint tot el que troba al seu pas.

La meva mirada d’odi s’intensifica. Ell sembla preocupat encara mes. La meva mare mostra la mateixa emoció que ell. No obstant, quan rebo la pròxima noticia, el meu odi comença a filtrar-se per les meves paraules.

-          Es quedarà un temps a viure aquí, Melanie- prossegueix la meva mare-. S’ha quedat sense treball i no pot pagar el lloguer del seu pis. Ja saps com estan les coses ara i…-però es calla quan la interrompo.

-          Dons que es vagi a viure amb el seus pares. Total, deu fer uns anys que va complir la majoria d’edat, no? No crec que el seus pares li tinguin molt rancor guardat.

“Max” sembla ferit. La meva mare decideix ignorar el meu comentari. I jo crec que és la primera vegada a la meva vida que estic enfadada d’aquesta manera.

-          Ja saps com estan les coses ara i fins que trobi un treball es quedarà aquí.

Jo segueixo amb la meva postura. No em puc creure que la meva mare s’hagi oblidat tan ràpid del meu pare. Que jo sàpiga, les persones que segueixen estimant no tenen parella als dos mesos de la seva ruptura. I més havent compartit vint anys de casats i dos fills.

-          I on pensa dormir? Perquè en aquesta casa no sobren llits. I sembla més el meu germà que el meu padrastre, així que seria estrany que dormís amb tu, no creus?

La meva mare sembla molesta amb aquest comentari. En Max simplement observa la situació des del sofà, com un cadellet malferit.

-          Melanie. Sé que és difícil i que és una canvi molt sobtat, però et tindràs que acostumar. Ah, i demà per la tarda anireu al cinema amb ell. La teva germana, ell i tu. Jo avui estaré treballant fins tard, així que tindreu que dinar sense mi.  Així l’anireu coneixent.

La meva germana segueix plorant. Aquesta situació em supera.

-          Això no t’ho creus ni tu. Jo no vaig a cap lloc amb aquest. Que t’enganyi a tu, perquè jo no sóc tan ingènua com tu. I si creus que he oblidat el paper que vas interpretar quan el pare et va deixar, aquest de la pobreta que la han deixat  i no troba consol, t’equivoques. Ho recordo i ara sé que tot era una mentida. Així que aneu-vos tu i el teu… fill, perquè això és el que sembla, a una altre part i deixeu-nos en pau a nosaltres.-Agafo a la meva esprimatxada germana de set anys en braços i me la porto a la meva habitació

Allà plorem les dues. Ella perquè sap que els nostres dos pares de veritat mai estaran junts un altre cop i jo, que ja sabia això des de fa molt temps, per totes les mentides de la meva mare que vaig creure en el seu moment i per no interessar-se per nosaltres i preocupar-se només per ella. Doncs ho té clar si creu que vaig a alguna part amb el tió aquest.