Translate

divendres, 28 de juny de 2013

EL DESTÍ DE LA SOLITUD

ELLA I JO- GERARD (Capítol 7)

Ella mor als meus braços, amb un somriure radiant al seu rostre. Jo, en canvi, no puc somriure, i sé que mai ho podré fer. Miro els seus ulls, que s’han quedat sense vida, sense expressió. I les seves llàgrimes... encara cauen, fins al terra, marcant d’una manera trista el final de la seva vida.
L’abraço amb força, com si així no es marxés, es quedés al meu costat per sempre. Però sé que mai tornarà, que no tornaré a escoltar la seva veu, aquella de vegades tan optimista, aquella que mai es deixava vèncer...
El meu cor batega ràpidament, nerviós i mort, callat i viu. Les meves llàgrimes rellisquen per les meves galtes... Les odio, odio aquesta senyal de vida tan injusta. La deixo anar lentament, i mentre ho faig el meu cor es trenca d’una manera massa dolorosa. Amor? Potser, no estic segur. Aquest sentiment mai l’havia experimentat, és tot tan confús... Només sento que la meva vida s’acaba sense ella, sense el seu somriure, sense els batecs del seu cor... Però ja és tard, tard per fer que torni.
M’aixeco i em quedo mirant-la. És un dolor que m’obligo a suportar. Perquè jo sóc amo dels meus actes, i d’aquest dolor, i no el penso pas deixar sol.
Em passejo per la seva habitació tocant tots els mobles. Tot és tan proper i a la vegada tan llunyà...
Al passar pel costat del seu llit toco un paper. L’observo uns instants. No m’ho puc creure... Una carta d’ella, una d’acomiadament... La començo a llegir. Parla de la seva mare, dels moments que ha passat amb ella. Em sento culpable, i n’hi ha moltes raons per sentir-me així. A part d’haver  tret la vida a una noia a la que estimo de veritat, se l’he tret també a la seva mare. Però en què m’he convertit? Què ha passat? No ho se... Poques coses sé ara mateix.
Quan acabo de llegir la part que parla de la seva mare em quedo sense respiració. Parla de mi... Ella m’estimava... I ara em dono compte de que jo també l’estimo... L’Arnau tenia raó, però jo no havia sabut veure-ho.

Corro i em poso al costat de la Cristina. Li dono una abraçada mentre agafo les tisores per fer-ho, per tallar-me jo també les venes. Em fa mal, però m’agrada, perquè d’aquí uns segons tornaré a estar amb ella, i li podré dir per fi que ho sento de veritat, que tot aquest temps he estat encegat pel dolor. I que l’estimo, i l’estimaré per sempre.

EL DESTÍ DE LA SOLITUD

UN PRINCIPI I UN FINAL- CRISTINA (Capítol 6)

No torno a veure a en Gerard en tot el dia. Escoltant d’amagat al lavabo m’he assabentat de que s’ha posat malalt i s’ha anat a casa. Això, que m’hauria de deixar més tranquil·la, em posa trista. Que estigui malalt vol dir perdre temps abans de que m’hagi de marxar. I amb la meva sort potser mai més el torni a veure. Però la seva absència no pot enrederir-me. Haig de seguir amb el meu suïcidi sigui com sigui, tot i que el dolor no em deixi caminar.
Quan s’acaben les classes, en les que només he escoltat els insults dels meus companys, camino a poc a poc, en silenci. Després de tot aquest dia el dolor de la meva cama ha disminuït miraculosament. Potser gràcies a que en Gerard no ha pogut pegar-me.
Em costa imaginar que aquesta serà l’última vegada que trepitgi aquest sòl, que vegi aquest món, els arbres i les seves fulles caure. Tot i que em costi acceptar que haig de morir sé que sofriré més viva que morta. Això em reconforta. Miro les meves cames i començo a córrer, pensant que mai més tornaré a fer-ho, que mai sentiré aquesta sensació, el vent sobre el meu cabell. Durant uns segons em sento persona, humana i no un objecte. No obstant, sé que mai ho tornaré a sentir en aquesta vida.
Arribo a un parc solitari, envoltat per una gespa regada recentment. Em llenço sobre ella i la oloro. M’encanta aquesta olor.
Tanco el ulls i només sento felicitat. Oblido tot i només visc. Però no puc allargar massa el meu destí, perquè això només farà que em sigui més difícil abandonar el poc que tinc.
Quan arribo a casa meva, saludo a la meva mare i em vaig ràpidament a la meva habitació. Només em queda una cosa més per fer: escriure una carta.
“El més segur és que tu, mare, siguis la primera persona en llegir aquesta carta. No em volia anar sense acomiadar-me de tu. Has estat la persona més important de la meva vida. Has estat tu la que m’ha ajudat sempre i t’estimo més del que et puguis imaginar. Sé que ara estaràs plorant, però no vull que ho facis. Has de saber que la meva mort no és culpa teva, ni molt menys. No volia que deixessis tot això, el teu treball, la teva vida, només per mi. Tampoc podia deixar tot això jo.
No tinc paraules per descriure el que et vull dir, només un núvol de records teus em venen al cap en aquest moment. Recordo tots aquells gelats que ens vam menjar aquella tarda, aquell ós de peluix que em vas regalar, aquest mateix que es va convertir en el meu millor amic de la infància; aquella vegada que vas fer que el Pare Noël d’aquella botiga del centre vingués a donar-me els regals el meu vuitè nadal. Ho recordo tot sobre tu. I només puc fer una cosa quan ho faig: somriure. Però ara ets tu la que has de viure, no jo. Així que somriu i camina endavant, amb l’optimisme que et caracteritza. T’estimo.
Ara vull que li donis aquesta carta a en Gerard.
Hola, Gerard. No sé si arribaràs a llegir això, però no vull morir sense que ho sàpigues, tot i que et donin igual els meus sentiments. Vull que sàpigues que t’estimo, sempre ho he fet. Des del primer dia que et vaig veure, tot de tu m’agradava. I segueix sent així. Tot i que m’insultis, em peguis i acabis amb la meva moral, segueixes sent el meu príncep blau, l’home perfecte, perquè sé que al darrere de tota aquesta fúria  hi ha l’alegria, l’esperança, l’amor... T’estimo bojament tot i que tu no sentis el mateix. Potser no canviïs mai, potser tot això no t’interessi i ara t’estiguis rient com un boig, però em dona igual. Vull que ho sàpigues i ja ho saps. T’estimo.
Petons per sempre, Cristina.”
No crec que sigui una carta prou llarga com per explicar tot el que sento, però crec que és suficient per a que no es deprimeixin i no es sentin culpables.
Doblego per la meitat el paper dues vegades abans de lligar una corda al seu voltant per a que quedi ben tancat. Al davant poso: “Per a les dues persones més importants de la meva vida”. La deixo al damunt del meu llit.
Vaig a agafar les tisores a poc a poc, amb por. Tot el meu cos tremola exageradament. El timbre de casa sona. No tinc gaire temps. Escolto a la meva mare rebre a l’invitat, però no l’escolto a ell. Corro amb els ulls tancats i agafo les tisores del meu estoig. Quan les tinc al davant miro cap a la meva finestra. Veig els arbres i els ocell cantar la melodia del mig dia. Agafo aire per última vegada per dir:
     ―Adéu món. Gràcies per la teva rebuda, però ara he de prendre un altre camí.
I ho faig. Agafo amb forces les tisores i em faig cinc talls horitzontals ben profunds al canell. Però abans de que tanqui els ulls per sempre algú obre la porta de la meva habitació. Tinc la vista borrosa a causa de les llàgrimes, creades pel dolor, però a aquesta persona la reconeixeria a qualsevol lloc, estigui a la vora de la mort o a tres cents quilòmetres; a en Gerard el reconeixeria fins i tot amb els ulls tancats.
S’apropa a mi, el miro als ulls. La seva expressió és diferent: preocupada, pacifista, humana... És la mateixa expressió de fa uns anys. No ho dubto. Estic segura. Per això les seves paraules no em vénen per sorpresa.
―Ho sento, ho sento. No et volia fer mal ―diu plorant.
Estic entre els seus braços, perquè ja no em puc aguantar de peu. Vull dir-li que l’estimo, però no puc parlar, no em surten les paraules. Ja no tinc les forces suficients per fer res... Però m’alegra saber que l’última cosa que vegi en aquest món sigui a ell, al Gerard que jo vaig conèixer, el de veritat. Al cap i a la fi la meva mort ha estat per alguna cosa, per a ell. Així que tanco els ulls, amb un somriure a la cara que sé que perdurarà per sempre.


divendres, 21 de juny de 2013

EL DESTÍ DE LA SOLITUD

UN CANVI I UNA VERITAT- GERARD (capítol 5)

De sobte, arriba el nostre professor de tecnologia, l’Arnau. El miro fixament als ulls, mentre que, poc a poc, vaig deixant a la Cristina lliure de les meves mans. Ella segueix somrient, per alguna cosa segurament estúpida i sense importància, però que em molesta massa com per a no voler pegar-li més.
L’Arnau, al donar-se compte dels meus abusos s’apropa a mi, amb un pas sever. S’inclina una mica per posar-se a l’altura dels meus ulls. Jo no desvio la mirada d’ell, perquè això seria una mostra de debilitat, i no vull semblar que em cago a la primera de canvi. Ell, llençant-me el seu alè a la cara, em diu:
     ―Al meu despatx ara mateix. ―ordena en un xiuxiueig ben amenaçant.
Trec la mirada jo primer, però no per vergonya, sinó per rebel·lia: surto per la porta abans que ell i la tanco als seus nassos. Ell l’obre ràpidament i em segueix, fins que es posa davant meu i em guia fins al seu despatx, aquest que tant conec.
Un minut més tard arribem. Ell s’asseu al darrere de la taula i jo al davant. No baixo el cap, al contrari, l’elevo una mica més, mostrant així la superioritat que el professor no vol acceptar. Ell tampoc aparta la mirada, només aixeca una cella, amb incredulitat. Però de seguida canvia la seva expressió a una tan enfadada que li faria por a qualsevol. A qualsevol menys a mi. Com no comença a parlar ell ho faig jo.
      ―¿Què vols professor? ―pregunto, posant els peus sobre la taula.
Ell mira els meus peus, vacil·lant, però de seguida em torna a mirar als ulls.
―Per què ho fas?
     ―Per què faig el què? ―No entenc la seva pregunta.
     ―Per què tractes així a la Cristina?
     ―Perquè vull, em sento bé quan ho faig ―li responc, com si res.
Ell es queda pensant, escodrinyant totes les faccions de la meva cara.
     ―No m’ho crec ―em quedo mirant-lo, amb indiferència―.  Jo abans era com tu. Quan era un adolescent m’encantava pegar a la gent, insultar-la. Sí, em sentia superior. Ho feia per diversió, però aquest joc amb poca gràcia mai va poder omplir la buidesa que tenia al meu cor. Tot al contrari, cada vegada aquesta buidor es feia més gran. I més tard va arribar el dolor, i això es va convertir en una necessitat. Volia l’atenció de la gent i no s’havia com fer-ho d’una altre manera. No tenia llibertat, estava encadenat a tota aquella gent, no podia evitar fer-los mal. No era un home lliure i això em posava furiós, i el meu problema va augmentar. Fins que em vaig ensopegar amb una persona que em va fer obrir els ulls. Aquesta persona ara és la meva dona. Li dec la vida, perquè no crec que hagués pogut sobreviure més temps així. I per això no et crec. No crec que no tinguis sentiments, no puc creureu perquè sé que fins i tot Hitler tenia un cor, però desgraciadament amagat sota una màscara que  no li deixava veure el món tal i com és. Sé que tu sents alguna cosa al darrere d’aquest dolor que no et deixa en pau. Jo ja m’he adonat, ara només faltes tu. Busca la felicitat, aquest amor que amagues, perquè ho tens, tot i que t’intentis convèncer del contrari. Ara digues-m’ho: què és el que sents ara mateix?

―No ho sé... ―responc en veu baixa, retirant els peus de la taula i baixant la mirada fins a les meves mans.

EL DESTÍ DE LA SOLITUD

UN SOMNI I UNA REALITAT- CRISTINA (capítol 4)

Surto de casa amb les veus de la meva mare al cap. Per molt que intenti oblidar-les em resulta impossible fer-ho. Cada una de les lletres m’han marcat amb tanta força que ara no volen desenganxar-se de mi
    “ ―Per què no m’ho havies dit, això?! No m’ho puc creure!
     ―No volia que et preocupessis.
     ―Que em preocupi? Com no vols que em preocupi? La setmana que ve mateix ens mudem a una altre ciutat! No penso deixar que tu sofreixis d’aquesta manera!
     ―Pe-però mare...Jo tinc amics aquí ―vaig mentir descaradament ―.No vull anar-me!
     ―Ja faràs amics en un altre lloc. La decisió està presa ―va dir mentre s’anava a la cuina, marcant així el final de la conversació.”
No aconsegueixo treure’m aquesta sensació de buidesa del meu cor, aquest sentiment de ser un simple cos, sense llibertat d’expressió, sense tenir la possibilitat de formar el meu futur. Però és ara quan em dono compte, quan estan a punt de treure’m a la meva persona estimada...
I ja és massa tard, sé que la meva mare no canviarà de idea, i si ho fes, ja està l’Arnau per convèncer-la. No hi ha res a fer. Després d’uns dies la meva vida s’acabarà. Mai més veuré a en Gerard; tampoc tindré amics, perquè no em trobo amb forces suficients per fer-los, i sé que mai les trobaré. Totes les raons que tenia per viure es marxen de cop. Ara no tinc res al que aferrar-me, res pel que vetllar cada nit.
Sempre he sigut la que sobrava, a la que ningú volia..., i per això ell m’agrada, perquè ha passat la mateixa vida que jo. No obstant, tot s’ha acabat ja, no em queden esperances, ni llàgrimes amb les que plorar les meves desgràcies. Res: aquesta sóc jo en tots els sentits.
Ja no em queda cap cosa en aquest món, cap persona, i necessito a algú...
No crec que pugui viure així. No, mai podré. Cada vegada que m’imagino una vida sense en Gerard el meu cos es torna fred i el pèl se’m posa de punta. El meu cor es congela i deixa de bategar per un moment.
Sé que la meva tristesa em farà caure i que mai em tornaré a aixecar. Ho sé perquè... perquè ja he començat a tomballar.
Camino fins a l’institut, lentament, per culpa de la bena que em cobreix tota la cama. Quan arribo a ell haig de tancar els ulls per suportar el dolor que es troba a tot el cos, fins a arribar al meu cap. Les seves mirades, les empentes, em treuen l’alè i em resulta impossible respirar. El meu cor batega ràpidament i no em deixa concentrar-me. Vull pensar que tot el que em diuen, tot el que pensen de mi no m’importa, que sóc una persona lliure... Però a qui vull enganyar? M’importa, i molt. Tots aquests somriures maliciosos i els seus insults em fan massa dolor. Cada vegada que alço la mirada per sentir-me com una més, una persona normal, tothom em rebutja, m’empenten i em peguen. I això em treu la vida... No ser acceptada per ningú... fa que mori per dins.
Arribo a la meva classe. Tothom es a dins ja, i això és el que em fa més por. Obro la porta, i quan entro em penedeixo d’haver vingut a classe.
     ―Mira Gerard, la ximpleta ha vingut! Què, no has tingut prou? ―em pregunta, dirigint-se a mi.
No el miro, ni vull ni puc fer-ho, sóc massa dèbil. Però encara ho sóc més quan escolto la seva veu.
     ―¿Què has vingut a fer? ―em diu, agafant-me la cara amb brusquedat, obligant-me a mirar-lo.
Em dono compte de que el seu alè fa pudor a alcohol. Dels meus ulls blaus tornen a néixer unes llàgrimes, que moren als meus llavis.
     ―Estarà esperant a que la mati. Al cap i a la fi no té res més interessant a fer ―li diu al seu amic, fent cas omís a les meves llàgrimes ―.És això, no? No pots estar esperant una altra cosa, oi? ―Torna a dirigir-se a mi, amb la seva cara a uns centímetres de la meva, estrenyent-me dolorosament les galtes.
Tanco els ulls. És l’únic que puc fer, o almenys el que sé fer. Ell em vol veure morta. I si dic la veritat, jo també ho vull estar. Una il·lusió estúpida entra de cop en mi. Compartim un desig, tot i que no sigui el que a mi m’agradaria que fos. Sense saber-ho deixo sortir de la meva cara un somriure. Desgraciadament, ell sí que es dona compte.
     ―Per què somrius? Es que això et fa gràcia? Ets una estúpida boja. ―I no menteix.

Em dona una puntada de peu al estómac i, tot i que em faci tan mal com per a que caigui a terra, segueixo conscient per mantenir aquest somriure. Una estranya solució per a què no hagi de patir més apareix al meu cap, i des del primer moment sé que és la més correcta.

divendres, 7 de juny de 2013

EL DESTÍ DE LA SOLITUD

EL MEU DESTÍ I LA REALITAT- GERARD (capítol 3)

La meva mare, com sempre, a una mà porta un cigarret i, a l’altra (quan no té una ampolla de cervesa), per molt estrany que sembli, porta una llarga porra de fusta, que ella mateixa va rescatar de la paperera de reciclatge que hi ha al carrer.
Quan entro per la porta passo pel seu costat, sense mirar-li ni dir res. No obstant, ella no manté aquest silenci que a mi tan m’agrada. No, prefereix treure de la seva boca unes paraules tan estúpides com ella mateixa.
     —Gerard, ves a la botiga i compra més cerveses, que ja s’han esgotat.―La miro, vacil·lant. ―Vinga, ves-hi! Que és l’únic que saps fer! ―Però jo segueixo sense fer cas; les seves paraules només fan que al meu interior una bèstia rugeixi. ―Ves-hi si no vols que utilitzi això! ―crida, com la boja que és, sacsejant l’objecte que té a la mà, mantenint un to desafiant.
I hi vaig, sí. Vaig a una botiga petita y fosca en la que no em fan cap pregunta quan vaig a pagar-les. Però no torno a casa. La meva mare m’ha donat raons suficients per no fer-ho. I si no me les hagués donat igualment no hauria tornat.

Camino durant uns cinc minuts fins que arribo a un bosc proper. M’endinso una mica, uns cent metres només, y m’assec a sota d’un pi, amb el cap alçat i observant com es mouen les fulles. A intervals regulars d’uns cinc segons m’apropo l’ampolla d’alcohol a la boca i li dono un bon glop. Quan passa una hora la vista se’m comença a ennuvolar, i em dono compte de que només puc acabar en un lloc: a la presó del son.