CAPÍTOL 16- MELANIE- Això només
comença
8:00. Amb cada minut que passa la meva desesperació augmenta. I la Mar no
contesta. L’Amanda tampoc. I a la Maia li sembla malament que vulgui quedar-me
a casa seva a sopar només per no fer-ho amb el meu padrastre. Però es que ella
no ho entén. No entén el meu desacord. Ella pensa que aquesta és una nova
oportunitat per a que la meva mare pugui tornar a… “refer-s’hi”. I comprenc
aquesta opinió. Perquè mai els hi he explicar com de malament ho va passar la
meva mare quan el meu pare la va deixar. Va passar molt temps plorant i ara…
com si res hagués passat. Ema va fer
creure que ella encara estimava al meu pare però que ell ja no… I no vull. Vaig
haver de consolar-la tot aquell temps jo a ella, quan els papers haurien d’haver
estat invertits. I ara m’ho paga així. Sí. Estic enfadada perquè no m’ha dit
res d’aquesta relació fins ara. Jo confiava en ella, i pensava que ella també
confiava en mi. No va escoltar els meus consells. Doncs ja està. Si ella no
segueix els meus consells jo tampoc seguiré els seus. Ja és hora de que no
confiï tant en la gent. Primer l’Axel, que pensava que podríem arribar a ser al
menys coneguts (tot i que encara no he llençat la tovallola), i ara la meva
mare, que menteix, manipula i no escolta a la gent. Ara només vull saber el
perquè, el perquè de que l’Axel em vegi com em veu, perquè jo no li he fet res
de dolent. Jo només volia solucionar les coses, i ell ho empitjora tot. I
respecta a la meva mare… espero que el temps ho arregli. Però aquesta vegada no
seré jo la que la perdoni, perquè jo no tinc res que perdonar.
Torno a marcar el número de l’Amanda. Ella ho entendrà. Segur que si ells
estigués en el meu lloc faria el mateix. Però no m’ho agafa. No em fotis…
8:05. D’aquí a poc ens anirem a la cafeteria/bar/el que li vulguin
anomenar. Algú pica a la porta. Per ella apareix en Max, la parella de la meva
mare. Per déu, encara no se com pot estar sortint amb algú tan jove.
Quan parla sembla insegur i preocupat per la meva reacció.
-
Melanie,
dintre d’una estoneta anirem a dinar. Ves preparant-t’hi. Quan sigui i mitja et
crido.- Espera a que li contesti alguna cosa, però no ho faig. Em limito a
posar el ulls en blanc i seguir tombada al llit mirant al sostre.
Crec que no he estat tant enfadada com avui en tota la meva vida. Es que
passen tantes coses i hi ha tan poca gent a qui poder explicar-ho…
En el mateix moment en el que escolto el petit soroll que fa al tancar la
porta trec el meu mòbil de sota de l’esquena i torno a marcar el número de
l’Amanda.
-
¿Melanie?-
contesta al quart so.
-
Amanda
has de fer-me un favor- dic ràpid, amb l’absurda por de que em pengi.-Puc
quedar-me aquesta nit a sopar a casa teva?- segueixo explicant- És que la meva
mare ha portat a la seva parella, d’uns vint anys com a molt per cert, i ara
vol que la meva germana i jo sopem amb ell… I a sobre te vint anys…
Hi ha un segons de silenci. Em mossego les ungles. Em sento una mica
acoblada, doncs m’estic auto invitant, però es que estic desesperada i no tinc
una altra opció que aquesta. Però…
-
Vaja
putada… Però no puc… Ho sento, Melanie… Els meus cosins estan a punt d’arribar perquè
la meva mare els ha invitat a sopar. Bé, al menys no seràs l’única que sofrirà.
-
Sí,
bé… al menys em serveix de consol. Et deixo que tinc que començar a arreglar-me
que ja mateix em vaig. Adéu i gracies. Fins demà.
-
De
res. Fins demà, Melanie.
I penjo. Vaig al meu armari arrossegant el peus i em canvio la roba que he
portat per anar a l’insti, que ha acabat plena de sorra després de tot el que ha passat, per
una neta. Em pentino una mica i em m’estiro una altra vegada al llit per pensar
en la mala estona que vaig a passar.
8:35
Fa fred al carrer. El vent que corre m’obliga a pujar-me encara més la
bufanda. Bé, al menys és una excusa per no parlar amb en Max. Ell tampoc sembla
que vulgui parlar amb mi. Està massa ocupat intentant guanyar-se a la meva
germana.
-
I que
tal et va l’escola, Laia? Les teves notes van bé?- la mira, per no mirar-me a
mi.
Si sabés que en realitat mai m’enfado i que no m’agrada discutir pot ser la
cosa canviaria. Però resulta que si fa falta discutir amb ell ho faria, perquè
enfadada ja estic.
-
Sí,
em va molt bé l’escola- respon ella.
És l’únic que fa. Es limita a contestar les preguntes que li fa, amb monotonia
a la veu. Però se que ella és fàcil de guanyar-se-la. Canvia d’emocions molt
ràpidament. Sobre tot de vegades juraria que és bipolar.
I així és tot el camí. Pregunta, resposta. Pregunta, resposta. Al arribar
al bar ja em repassat tota la vida de la meva germana, que ja sabia. Però que
en Max no, i ara sí que té totes les de guanyar si vol caure-li bé a la meva
germana.
-
Si
que hi ha gent per aquí avui, no?- diu al entrar. Ningú li respon.-Mira, allà
hi ha una taula lliure. Anem.
Els segueixo. Al darrere d’ell va la meva germana. Al darrere d’ella, jo.
M’assec al davant de ell, a la cadira que està més allunyada de la seva
presencia. Uns minuts després d’estar mirant la carta, arriba un cambrer.
-
Què voldran?-
pregunta obrint una mini llibreta.
-
Jo
per veure aigua i per menjar pollastre arrebossat amb croquetes- demana, i de
seguida ho apunta.
-
Jo
vull Fanta de taronja i espaguetis a la bolonyesa per menjar- diu la meva germana
alegre.
-
Noto
la cara estranyada d’en Max al saber que s’ha demanat espaguetis per sopar,
però no diu res. Bona estratègia. Els espaguetis son el plat preferit de la
meva germana. Em toca a mi. Crec que jo també vaig a menjar bé aquesta nit.
-
Jo
vull una Coca-Cola i per menjar una pizza 4 formatges.-després d’apuntar-ho tot
marxa.
La pizza crec que es el més car d’aquí. Però no importa, paga ell.