Translate

divendres, 21 de febrer de 2014

MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL 20- BEL- LA VIDA ME’L TORNA

Les meves mans tremolen, i com si fos una reacció en cadena, la resta del meu cos també ho fa. I em començo a marejar. Miro cap a tot arreu i només escolto un soroll que intensifica el seu volum per segons. Només mil veus que s’acumulen a les meves orelles i no em deixa pensar. La gent que passa a prop meu adopta una forma estranya, es deformen i es converteixen en mirades assassines . No puc més. M’aixeco. I tot el terra dóna voltes, i tinc que recolzar-me a la taula per no caure’m. Em porto la mà esquerra als ulls i els tanco. Quan el terra deixa de moure’s una mica avanço un pas. I torna a moure’s tan ràpid com abans. Però no detinc el meu caminar. Vaig ensopegant i pronunciant alguna cosa semblant a “ho sento” i “perdonin”. Les mirades es multipliquen i ara m’insulten també. Però per fi, de seguida, trobo la porta del quart de bany. Em recolzo al pom durant uns segons per intentar millorar el meu estat, sense molt resultat, i obro la porta a mitges. Vaig caminant arrastrant els peus pel passadís del lavabo. Deixo caure el cos a la paret per no caure’m. El soroll de veus ja s’ha anat, tot i que encara segueix movent-se el sòl.
Trobo la porta on hi ha una senyora dibuixada. Estiro i veig la l’aixeta. Em llenço cap a ella, prement el botó, i comença a sortir  l’aigua. Em mullo la cara, el clatell i una mica els braços. Em trobo millor, tot i que el mareig segueix encara aquí. Dono dues passes cap a la meva esquerra i obro la porta que dóna a un petit espai on hi ha un lavabo. I m’assec a la tapa. Poso les mans a la cara, de manera que també agafo una mica del cabell, i em limito a respirar. Inspirar. Espirar. Inspirar. Espirar. Així durant uns cinc minuts. I el mareig es va fent cada vegada menys intens. Fins que el terra es deté i em trobo perfectament. Què m’havia passat? Suposo que el soroll, la gent per tot arreu i tot això… No estic acostumada a aquesta multitud, mai havia estat amb tanta gent, i tant soroll. I estant tan tensa i amb tantes coses al cap com tinc últimament, suposo que no ha ajudat molt això. Tindré que relaxar-me una mica si no vull que torni a passar.

M’aixeco. Escolto que la porta del bany s’obre. Em torno a asseure. Escolto l’aigua sortir de l’aixeta. No estic disposada a sortir ara i que em miri malament per ser la noia boja que abans semblava que anés borratxa. No, això no em tranquil·litzaria. Al contrari, em pondria molt més nerviosa. Així que no penso sortir fins que surti ella. Tot i que hagi d’estar aquí hores.

dimecres, 29 de gener de 2014

MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL 19- MELANIE- ELS PROBLEMES INSISTEIXEN EN QUEDAR-SE

El cambrer se’n va i no noto cap diferencia a la cara d’en Max. Es crea un silencia incòmode, almenys entre ell i jo, perquè la meva germana juga tan feliç amb els escuradents que hi ha a un got al mig de la taula. Em creuo de braços i el miro. Això ho incomoda encara més. Tot i que de seguida desitjaria no haver-ho fet, doncs la seva forma de simpatitzar és pitjor que el silenci.
-          Voleu anar demà a sopar al McDonald’s?- pregunta mirant a la meva germana, i a mi de cua d’ull.
La Laia abandona els escuradents ràpidament i es torna cap a ell, amb un somriure d’orella a orella i rient.
-          Sí! Be!- exclama feliç.
No responc. Ell ja sap la meva resposta i jo ja sé que hi anirem de totes maneres. Així que no hi ha res a dir.
La meva germana segueix amb els seu joc, ara encara més feliç. En Max la mira, satisfet del que ja ha aconseguit. Ja està, ja s’ha guanyat a la meva germana. Però jo no seré tan fàcil com ella. Perquè sé que això es una cosa passatgera i que només es vol aprofitar de la meva mare. A mi no m’enganya ningú d’aquesta manera.
Poc després el cambrer arriba de nou amb les begudes. Em serveixo una mica de coca-cola al got, li dono un glop i m’aixeco.
-          Vaig al lavabo, ara vinc.
I em dono la volta, ignorant el “D’acord” d’en Max. La veritat és que no podria suportar passar tan de temps amb ell fins que ens portessin el dinar. Així almenys puc tranquil·litzar una mica i fer temps fins que hi arribi. La gent passa pel meu costat e intento no empènyer a ningú. Tot i així em resulta difícil no fer-ho si vull arribar d’una vegada al lavabo, que està al final del bar. Quan hi arribo per fi, obro la porta de sobte, amb tanta força com el meu braç em permet. Noto com li dono a algú, un gemec i de cop i volta es cau al terra. Ho ignoro, ara no estic per ajudar a ningú. Mai havia estat així, tan enfadada com avui.  I estic desitjant que se’m passi, cosa que no resultarà mentre en Max estigui a prop meu. Camino pel curt passadís fins arribar a la porta on hi ha una senyora dibuixada. Entro i tanco. No m’assec al bater, no tinc ganes de pixar. Només em recolzo a la pica i em miro al mirall amb les celles frunzides. Li dono al botó de l’aigua i em rento la cara amb ella. Em m’eixugo el rostre amb les mans i segueixo recolzada a la pica mirant-me.
Així fins que passen uns dotze minuts. Quan surto la persona a la que li he donat el cop ja no hi es. Millor, no vull més problemes dels que ja tinc. Ara mateix només desitjo que estigui la meva pizza quatre formatges a taula i poder menjar tranquil·la, ignorant a en Max per un instant. Però quan arribo a la taula no es això el que em trobo. M’assec a la cadira. I és en Max qui comença a parlar.
-          Què es això de la teva cella? Sang? I tens el llavi infladisim, Melanie. Mira, la teva mare i jo ens em adonat abans, però no em volgut dir res perquè ja era una situació difícil. Però estàs fatal, Melanie. És un cardenal això del darrere de la teva orella? Què t’ha passat, Melanie?
Merda. Amb tot se m’ha oblidat completament la pallissa de l’Axel. Déu meu… Ara sí que la he cagada.

divendres, 25 d’octubre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL 18-BEL-ESPERAR

Llegeixo un par de vegades el missatge. Bé, la veritat és que més que un par és un milió de vegades. “Hola”, és l’únic que diu, però no deixa de sorprendre’m. Contant amb ella, tinc dos amics a Facebook. I l’altre és el meu pare, que va insistir en que acceptés la sol·licitud per “tenir-me vigilada i veure el que vaig fent  per allà”. És una tonteria, tot i que ell tampoc es connecta mai. Però tot i així m’entristeix. A vegades m’entristeix no ser com els demés. Però això també m’agrada, té la seva part bona, tot i que sigui petita.
Decideixo no respondre ara, doncs amb els meus germans em resultaria impossible tenir una conversació “decent” i després em tindria que anar, i no pillaria Wi-fi de casa. Així que millor esperar a demà. Tot i que estic desitjant parlar amb ella... Pot ser les coses també canvien.
I ara espero.
Espero a que en Josep pari de plorar perquè té por.
Espero a que la maleïda PSD d’en Jack es quedi sense bateria. Maleïda sigui la vegada que vam tenir diners...
Espero a que el meu pare arribi del seu treball.
I arriba. Per fi.  Només tenia que fer una hora i mitja més.
Escoltar el tentinegi de les claus al xocar contra el pany es torna música per mi ara mateix. Faig un sospir. Per fi, ja està... Al menys tindré una mica de temps per al meu treball.
-          Ja estic aquí, nois. ¿M’havíeu trobat a faltar?- El somriure en el seu rostre enganya als meus germans, però els seus ulls el delaten.
Treballa molt, moltíssim. Com a mínim fa deu hores al dia, sense comptar les hores extres que fa gairebé a diari. Avui només ha estat una hora i mitja, però altres vegades són dues o inclús tres hores més. Però ni així arriba. I a pesar de que jugui amb els seus fills, estigui sempre  tan animat e intenti ocultar tots els problemes al darrere de la seva esquena, jo sé que res va bé, que això se li fa gran. I per això intento ajudar-lo en casos com aquest. Tot i que no estic tot el dia pendent d’ell, doncs ha d’entendre que ell mateix s’ho va buscar. Fent-se càrrec de les conseqüències dels seus errors. es com més s’aprèn. He vist molts casos d’aquests, i son molt efectius, la veritat.
Corro cap a la meva habitació, fico el portàtil en una motxilla de plàstic amb corda blau, bastant desgastada, i torno al passadís. Veig com els meus germans s’apropen al meu pare a saludar-lo i a demanar-li que s’animi a unir-se a la partida. Jo, no obstant, passo, m’acomiado en silenci i surto per la porta.
És una nit freda. Amb el vent que ve del nord que et deixa gelat. Em pujo més la bufanda i em dono pressa. Hi ha poca gent al carrer. I els que hi ha caminen ràpid, amb un destí en concret en ment, ansiosos per arribar l’abans possible i abandonar aquest fred que encongeix els músculs.
Amb tantes preses i amb l bufanda que quasi em tapa els ulls, no m’assabento de que la cafeteria a la que vaig freqüentment està tancada. Obro molt els ulls i m’apropo encara més a ella. Hi ha un cartell  enganxat a la persiana que tapa el local. El llegeixo.
«Tancar per defunció»
Premo els llavis. Em costa reprimir les llàgrimes. I no ho faig. Imagino com ho estarà passant la Clàudia, la propietària de la cafeteria... Sempre és molt amable amb mi. És una noia fantàstica, molt dinàmica i alegre. Em costa imaginar-la trista i plorant, tancada a casa seva...
Deixo al darrere el local, eixugant-me les llàgrimes, doncs l’aire que m’empeny és com un ganivet sobre la meva galta mullada.
Passejo una estona per la mateixa avinguda en la que està la cafeteria de la Claudia. Pensant en tot i en res, fixant-me en els bars per escollir quin és millor. Però tots estan abarrotats de gent. M’agrada treballar amb una mica de silenci, tranquil·litat, i tots tenen un ambient tan “bo” que ho fan dolent. Sí que te la gent diners... No hi ha bar que deixi al seu pas un soroll insuportable. Però tinc que escollir. Aquesta és una recerca sense sentit i com tardi molt més no em quedarà temps per a res. Miro l’hora. 21:45. S’acaba el meu temps. Així que decideixo asseure’m al següent bar que trobi. Bé, al menys el que trobo no és ni un restaurant ni un bar amb homes pegats a les cerveses. És com més informal, sense passar-se, una mica juvenil. Tot i que hi ha gent de totes les edats. I està abarrotat.
Al entrar passo totalment desapercebuda. Caminar per aquí es gairebé impossible. És gran, però hi ha gent per tots llocs. Caminen cap a la seva taula. S’apropen per comprar una bossa de patates chips. Es van. Venen. Surten a fumar. Entren de fumar. De tot. I trobar una taula lliure em resulta gairebé impossible. Però a una cantonada, com si estigués feta per mi, hi ha una taula pegada a la paret amb una cadira negra. Resulta satisfactòria trobar-la, però m’aixafa la crua realitat. M’apropo ràpid a ella per a que no se m’avanci ningú. M’assec i observo a la gent. Tot el mon està animat, parlen, riuen i fan bromes. Ningú està sol. Tot i que, una vegada més, abans de que aconsegueixi deprimir-me això, trec el meu portàtil i començo a engegar-lo. Un cambrer s’apropa a mi.
-          Que prendrà, senyoreta?- Escoltar “senyoreta” em treu un somriure.
-          Café amb llet, si us plau.
-          Bé- diu mentre ho apunta en una mini llibreta-. Ara mateix s’ho porto.- I també somriu.
Quan es va, a la pantalla de l’ordinador ja ha aparegut la foto d’inici (un simple fons negre) i em demana la contrasenya. Teclejo ràpid els vuit dígits. Quan faig clic en el Word corresponen tarda una mica més de l’habitual en aparèixer. Em poso nerviosa. Estic desitjant amb aquesta investigació ara que es posa interesant. Però quan apareix a la pantalla plena de lletres em quedo en blanc. El soroll de la gent em desconcentra una mica, així que intento relaxar-me.
Cinc minuts més tard em porten el cafè. El tasto. Crema massa… El deixo reposar una estona. Tanco els ulls i deixo la ment en blanc. De sobte tinc massa calor, tot i que m’hagi tret la bufanda i la jaqueta. Fa molta calor… Massa. Començo a suar… A suar molt. I les meves mans comencen a tremolar.


divendres, 18 d’octubre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 17- Axel- Jo pensaba que només era fins aquí

Si pogués escollir alguna cosa pitjor que l’institut, crec que seria això. Al menys allà estic amb els meus amics... Aquí estic amb els meus pares, que no paren de parlar sobre coses avorrides i estúpides. De tant en tant quan em pregunten alguna cosa de l’institut, tot i que molt poques vegades perquè no volen que pensin que desconfien de mi. Que imbècils. Són patètics.
Entrem al bar i escolto un soroll enorme que molesta bastant.
-          Avui sembla que hi ha molta gent aquí- comenta quan arribem al bar-. És com si ens haguéssim posat tots d’acord per venir- I el meu pare riu, tot i que jo no li he trobat la gràcia.
-          Sí, no anem en tot aquest temps i ara tot el meu està aquí.- La meva mare també riu. On coi està la gràcia? Perquè jo no la trobo a res d’això. A res.
-          Sí.-Faig una riallada falsa, però es la pitjor rialla que he escoltat a la meva vida.
Ens apropem més al bar per buscar una taula. A primera vista no es veu ninguna.
-          Mira, allà hi ha una.- Però la meva mare sempre troba una.
Ens dirigim allà i ens seiem. Poc després, s’apropa un cambrer a prendre nota. Mentre que els meus pares demanen em dono compte de que tinc els artells de les mans plenes de cardenals. Merda, es donaran compte de que he pegat a algú. M’amago les mans en les mànigues de la jaqueta. No em fotis, això em passa per avançar un dia la nostra cita per pegar a la Melanie. Si no li hagués fet cas a la Paula i hagués esperat a demà...
Haig de fer alguna cosa, i ràpid.


dissabte, 12 d’octubre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL  16- MELANIE- Això només comença

8:00. Amb cada minut que passa la meva desesperació augmenta. I la Mar no contesta. L’Amanda tampoc. I a la Maia li sembla malament que vulgui quedar-me a casa seva a sopar només per no fer-ho amb el meu padrastre. Però es que ella no ho entén. No entén el meu desacord. Ella pensa que aquesta és una nova oportunitat per a que la meva mare pugui tornar a… “refer-s’hi”. I comprenc aquesta opinió. Perquè mai els hi he explicar com de malament ho va passar la meva mare quan el meu pare la va deixar. Va passar molt temps plorant i ara… com si res hagués passat.  Ema va fer creure que ella encara estimava al meu pare però que ell ja no… I no vull. Vaig haver de consolar-la tot aquell temps jo a ella, quan els papers haurien d’haver estat invertits. I ara m’ho paga així. Sí. Estic enfadada perquè no m’ha dit res d’aquesta relació fins ara. Jo confiava en ella, i pensava que ella també confiava en mi. No va escoltar els meus consells. Doncs ja està. Si ella no segueix els meus consells jo tampoc seguiré els seus. Ja és hora de que no confiï tant en la gent. Primer l’Axel, que pensava que podríem arribar a ser al menys coneguts (tot i que encara no he llençat la tovallola), i ara la meva mare, que menteix, manipula i no escolta a la gent. Ara només vull saber el perquè, el perquè de que l’Axel em vegi com em veu, perquè jo no li he fet res de dolent. Jo només volia solucionar les coses, i ell ho empitjora tot. I respecta a la meva mare… espero que el temps ho arregli. Però aquesta vegada no seré jo la que la perdoni, perquè jo no tinc res que perdonar.
Torno a marcar el número de l’Amanda. Ella ho entendrà. Segur que si ells estigués en el meu lloc faria el mateix. Però no m’ho agafa. No em fotis…
8:05. D’aquí a poc ens anirem a la cafeteria/bar/el que li vulguin anomenar. Algú pica a la porta. Per ella apareix en Max, la parella de la meva mare. Per déu, encara no se com pot estar sortint amb algú tan jove.
Quan parla sembla insegur i preocupat per la meva reacció.
-          Melanie, dintre d’una estoneta anirem a dinar. Ves preparant-t’hi. Quan sigui i mitja et crido.- Espera a que li contesti alguna cosa, però no ho faig. Em limito a posar el ulls en blanc i seguir tombada al llit mirant al sostre.
Crec que no he estat tant enfadada com avui en tota la meva vida. Es que passen tantes coses i hi ha tan poca gent a qui poder explicar-ho…
En el mateix moment en el que escolto el petit soroll que fa al tancar la porta trec el meu mòbil de sota de l’esquena i torno a marcar el número de l’Amanda.
-          ¿Melanie?- contesta al quart so.
-          Amanda has de fer-me un favor- dic ràpid, amb l’absurda por de que em pengi.-Puc quedar-me aquesta nit a sopar a casa teva?- segueixo explicant- És que la meva mare ha portat a la seva parella, d’uns vint anys com a molt per cert, i ara vol que la meva germana i jo sopem amb ell… I a sobre te vint anys…
Hi ha un segons de silenci. Em mossego les ungles. Em sento una mica acoblada, doncs m’estic auto invitant, però es que estic desesperada i no tinc una altra opció que aquesta. Però…
-          Vaja putada… Però no puc… Ho sento, Melanie… Els meus cosins estan a punt d’arribar perquè la meva mare els ha invitat a sopar. Bé, al menys no seràs l’única que sofrirà.
-          Sí, bé… al menys em serveix de consol. Et deixo que tinc que començar a arreglar-me que ja mateix em vaig. Adéu i gracies. Fins demà.
-          De res. Fins demà, Melanie.
I penjo. Vaig al meu armari arrossegant el peus i em canvio la roba que he portat per anar a l’insti, que ha acabat plena  de sorra després de tot el que ha passat, per una neta. Em pentino una mica i em m’estiro una altra vegada al llit per pensar en la mala estona que vaig a passar.
8:35
Fa fred al carrer. El vent que corre m’obliga a pujar-me encara més la bufanda. Bé, al menys és una excusa per no parlar amb en Max. Ell tampoc sembla que vulgui parlar amb mi. Està massa ocupat intentant guanyar-se a la meva germana.
-          I que tal et va l’escola, Laia? Les teves notes van bé?- la mira, per no mirar-me a mi.
Si sabés que en realitat mai m’enfado i que no m’agrada discutir pot ser la cosa canviaria. Però resulta que si fa falta discutir amb ell ho faria, perquè enfadada ja estic.
-          Sí, em va molt bé l’escola- respon ella.
És l’únic que fa. Es limita a contestar les preguntes que li fa, amb monotonia a la veu. Però se que ella és fàcil de guanyar-se-la. Canvia d’emocions molt ràpidament. Sobre tot de vegades juraria que és bipolar.
I així és tot el camí. Pregunta, resposta. Pregunta, resposta. Al arribar al bar ja em repassat tota la vida de la meva germana, que ja sabia. Però que en Max no, i ara sí que té totes les de guanyar si vol caure-li bé a la meva germana.
-          Si que hi ha gent per aquí avui, no?- diu al entrar. Ningú li respon.-Mira, allà hi ha una taula lliure. Anem.
Els segueixo. Al darrere d’ell va la meva germana. Al darrere d’ella, jo. M’assec al davant de ell, a la cadira que està més allunyada de la seva presencia. Uns minuts després d’estar mirant la carta, arriba un cambrer.
-          Què voldran?- pregunta obrint una mini llibreta.
-          Jo per veure aigua i per menjar pollastre arrebossat amb croquetes- demana, i de seguida ho apunta.
-          Jo vull Fanta de taronja i espaguetis a la bolonyesa per menjar- diu la meva germana alegre.
-          Noto la cara estranyada d’en Max al saber que s’ha demanat espaguetis per sopar, però no diu res. Bona estratègia. Els espaguetis son el plat preferit de la meva germana. Em toca a mi. Crec que jo també vaig a menjar bé aquesta nit.
-          Jo vull una Coca-Cola i per menjar una pizza 4 formatges.-després d’apuntar-ho tot marxa.
La pizza crec que es el més car d’aquí. Però no importa, paga ell.

divendres, 27 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 15- Axel- La meva promesa

Al entrar a casa meva, veig que la meva mare ja està posant el menjar al plat i el meu pare està traient el ganivets. Bé, no he arribat molt tard.
-          Hola- saludo traint el cap per la cuina abans d’anar a la meva habitació a deixar la motxilla.
-          Hola fill- responen al uníson els meus pares.
Quan torno a la cuina, arriba l’interrogatori de tots el dies.
-          Com t’ha anat l’institut avui, Axel?- comença la meva mare.
-          Bé, com sempre- em limito a dir jo.
Y, com sempre, comencen amb una pregunta trivial i segueixen amb les més pesades de totes. Es que mai es cansen? Es que es pensen que el hi explicaré la veritat? Si es tenen que assabentar ja s’assabentaran. Sempre s’acaben assabentant.
-          Avui has tingut algun problema amb algú?- pregunta el meu pare, seriós, posant els ganivets a la taula i mirant-me fixament a la vegada.
-          No, pare. Saps que et vaig prometre canviar. I estic canviant. Creia que confiaves en mi- Fingir cares de pena, culpabilitat i preocupació a la vegada es la meva especialitat. Sempre se l’empassen.
-          Ho sento, fill. Es clar que confiem en tu. Però és que estem preocupats.
-          Ho entenc pare…- El meu rostre no canvia.
La meva mare sembla incomoda. Segur que se sent malament per desconfiar de mi. Ingenus…
-          Bé, anem a menjar que si no es refredarà- intervé la meva mare posant els plats a la taula.
No parlem durant tot el menjar. Els Simpson ens tenen massa concentrats. Un tros de carn a la boca i mirada a la televisió. Aquesta és l’acció que repetim sense parar. Automàticament. Però avui, una cosa passa fora del comú. El meu pare parla.
-          Què us assembla si aquesta nit sortim a sopar a algun lloc?
La meva mare està immediatament d’acord amb ell i no tarda ni un segon en assentir.
-          Es clar. Fa temps que no sortim. Que et assembla, Axel?
-          Genial. Estic desitjant anar-hi.
Mentida. És una puta merda d’idea. La pitjor. Ara tindré que passar tota la nit amb ells. Adéu a les conversacions per Whatsapp fins a les tantes de la nit d’avui. Merda. Avui que volia arreglar les coses amb els meus amics… Però no em queda un altre opció que acceptar. Si vull que confiïn de nou en mi ha de semblar que estic interessat en passar més temps amb ells i aquest tipus de bajanades.

Acabo el més de presa que puc de menjar. Em vaig a la meva habitació i agafo el meu Smartphone. Una sol·licitud d’amistat nova. De la Melanie.

diumenge, 22 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 14- Bel- Fora d'allà.

-          Bel, vine a menjar que el menjar ja està llest!-crida el meu pare desde la cuina.
Guardo el Word en el que he escrit totes les meves observacions i apago el portàtil. Quan surto de la meva minúscula habitació només tinc que donar dos passos per arribar a la cuina, on al centre tenim una petita taula. El nostre pis és com una casa de nines, no per la bellesa, sinó per la seva mida. I el pitjor són...
-          Pare, que hi ha per menjar?- pregunta en Josep, de tres anys.
-          Avui és dimarts, així que segur que hi ha macarrons- s’anticipa en Marc, de nou anys.
-          Vull bibi, pare- una veueta aguda i una personeta amb dos mini cuetes apareix per la cuina: la Sara, de quasi dos anys.
-          Doncs jo prefereixo espaguetis- es queixa en Jack (de set anys) sense deixar de respondre al meu pare.
Els meus germans. Estan tot el dia parlant, discutint, jugant… No hi ha ni un sol minut de absolut silenci en aquesta casa, exceptuant la meva habitació.
-          Doncs avui hi ha macarrons per menjar- anuncia el meu pare amb un mig somriure a la cara.
En Jack esbufega. En Marc i en Josep criden d’alegria. La Laia no fa res. Mai fa res. Només demanar el biberó.
El pitjor dels meus germans és que cap compartim una mare, només som germans a mitges. Menys la Laia i jo, som les úniques germanes totals d’aquesta casa. Jo vaig ser fruit de cinc anys d’amor i felicitat, la qual es va acabar quan el meu pare es va assabentar de que la meva mare li havia enganyat amb un altre home. En Marc va ser collita d’un calentó a una festa dels vuitanta a la que va anar el meu pare per “començar a viure una mica”. En Jack va ser… bé, en realitat ningú sap de que va ser, excepte el meu pare. Va aparèixer una dia per casa i ningú va preguntar res. En Josep va ser resultat d’una “amigueta” que va conèixer el meu pare i que un mes després de tenir-ho va desaparèixer de la faç de la Terra. I la Sara va ser, simplement, la venjança del meu pare. Es va ficar al llit amb la meva mare borratxa, li va sacar fotos i se les va ensenyar al seu marit actual. Sí, van trencar, però tot i així li va sortir el tret per la culata, perquè si no ara no tindríem al nostre quart germà. I el més sorprenent de tot és que és el meu pare el que s’ha hagut de ocupar sempre d’aquests fills, les respectives mares mai han posat res de la seva part. I el sou del meu pare de la gasolinera no dona per molt, la veritat.
Ens asseguem els sis a una taula per a quatre. Estem una mica justos, però després de tant temps resulta còmode fins y tot. En tota l’estància reina un absolut silenci. Ni la tele, ni els meus germana l’interrompen. Només el meu pare.
-          Aquesta tarda tindràs que quedar-te amb ells, Bel. Tinc que fer hores extres a la gasolinera. Ho sento.
Que? Jo tenia pensar passar la tarda amb la meva investigació, mirant els seus perfils de Facebook i altres xarxes socials i traient més teories. Ni tan sols pensava cuidar de cap dels meus germans. Però no em conformo en mostrar el meus pensaments només al meu cap.
-          Que?- Però m’estalvio la resta, doncs ell no sap res d’això i millor així: pensaria que estic boja.
-          Ho sento, Bel. Però per compensar, aquesta nit et deixaré sortir amb els teus amics. Però res de festes. Us quedeu a sopar a algun Mcdonald’s i aquí en casa a les dotze.
Amics? Ell pensa que tinc amics… Això són molts punts al meu favor, dons així tindré l’oportunitat d’anar a algun bar o cafeteria per seguir amb les meves investigacions.
-          D’acord.- I somric com si estigués satisfeta de poder sortir una nit amb els meus amics.
El sopar no s’allarga molt mes.
-          Bé, jo em vaig a treballar ja. Porteu-vos bé, eh, nois. Tens la responsabilitat, Bel. Adéu- s’acomiada el meu pare, llençant-me una última mirada de “pare confia en la seva filla”, tot i que es nota a mil llegues que no ho fa.
Els meus germans sembla que s’han posat d’acord avui per acabar de sopar al mateix cop.
-          Digueu-me avorrida, però res de crits, jocs i riures- adverteixo, agafant a la Sara en braços i portant-la a la seva habitació per ficar-la al bressol.
I a en Josep també el porto al llit, que faci la migdiada per un dia. Ell es resisteix, però acabo convencent-lo i comença a tancar els ulls. Surto de l’habitació. El més difícil m’espera aquí. En Jack i en Marc comencen a barallar-se sobre a què joc volen jugar. Els intento separa, però en aquest moment el meu Smartphone fa un sorollet.
-          PAREU!- crido, i em sorprèn la autoritat que tinc a la meva casa i la poca que tinc a l’institut.
Vaig a la meva habitació corrents abans de que tornin a barallar-se i llegeixo la notificació de Facebook en veu baixa.
-          Tens una sol·licitud d’amistat nova- xiuxiuejo.

De qui podrà ser? Gairebé tinc un par d’amic en Facebook. I quan l’obro em quedo gelada. De la Melanie. La sol·licitud és de la Melanie. Sense dubtar-lo dos vegades li dono a  “Acceptar” i de seguida m’apareix el primer missatge seu.