Translate

dissabte, 12 d’octubre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL  16- MELANIE- Això només comença

8:00. Amb cada minut que passa la meva desesperació augmenta. I la Mar no contesta. L’Amanda tampoc. I a la Maia li sembla malament que vulgui quedar-me a casa seva a sopar només per no fer-ho amb el meu padrastre. Però es que ella no ho entén. No entén el meu desacord. Ella pensa que aquesta és una nova oportunitat per a que la meva mare pugui tornar a… “refer-s’hi”. I comprenc aquesta opinió. Perquè mai els hi he explicar com de malament ho va passar la meva mare quan el meu pare la va deixar. Va passar molt temps plorant i ara… com si res hagués passat.  Ema va fer creure que ella encara estimava al meu pare però que ell ja no… I no vull. Vaig haver de consolar-la tot aquell temps jo a ella, quan els papers haurien d’haver estat invertits. I ara m’ho paga així. Sí. Estic enfadada perquè no m’ha dit res d’aquesta relació fins ara. Jo confiava en ella, i pensava que ella també confiava en mi. No va escoltar els meus consells. Doncs ja està. Si ella no segueix els meus consells jo tampoc seguiré els seus. Ja és hora de que no confiï tant en la gent. Primer l’Axel, que pensava que podríem arribar a ser al menys coneguts (tot i que encara no he llençat la tovallola), i ara la meva mare, que menteix, manipula i no escolta a la gent. Ara només vull saber el perquè, el perquè de que l’Axel em vegi com em veu, perquè jo no li he fet res de dolent. Jo només volia solucionar les coses, i ell ho empitjora tot. I respecta a la meva mare… espero que el temps ho arregli. Però aquesta vegada no seré jo la que la perdoni, perquè jo no tinc res que perdonar.
Torno a marcar el número de l’Amanda. Ella ho entendrà. Segur que si ells estigués en el meu lloc faria el mateix. Però no m’ho agafa. No em fotis…
8:05. D’aquí a poc ens anirem a la cafeteria/bar/el que li vulguin anomenar. Algú pica a la porta. Per ella apareix en Max, la parella de la meva mare. Per déu, encara no se com pot estar sortint amb algú tan jove.
Quan parla sembla insegur i preocupat per la meva reacció.
-          Melanie, dintre d’una estoneta anirem a dinar. Ves preparant-t’hi. Quan sigui i mitja et crido.- Espera a que li contesti alguna cosa, però no ho faig. Em limito a posar el ulls en blanc i seguir tombada al llit mirant al sostre.
Crec que no he estat tant enfadada com avui en tota la meva vida. Es que passen tantes coses i hi ha tan poca gent a qui poder explicar-ho…
En el mateix moment en el que escolto el petit soroll que fa al tancar la porta trec el meu mòbil de sota de l’esquena i torno a marcar el número de l’Amanda.
-          ¿Melanie?- contesta al quart so.
-          Amanda has de fer-me un favor- dic ràpid, amb l’absurda por de que em pengi.-Puc quedar-me aquesta nit a sopar a casa teva?- segueixo explicant- És que la meva mare ha portat a la seva parella, d’uns vint anys com a molt per cert, i ara vol que la meva germana i jo sopem amb ell… I a sobre te vint anys…
Hi ha un segons de silenci. Em mossego les ungles. Em sento una mica acoblada, doncs m’estic auto invitant, però es que estic desesperada i no tinc una altra opció que aquesta. Però…
-          Vaja putada… Però no puc… Ho sento, Melanie… Els meus cosins estan a punt d’arribar perquè la meva mare els ha invitat a sopar. Bé, al menys no seràs l’única que sofrirà.
-          Sí, bé… al menys em serveix de consol. Et deixo que tinc que començar a arreglar-me que ja mateix em vaig. Adéu i gracies. Fins demà.
-          De res. Fins demà, Melanie.
I penjo. Vaig al meu armari arrossegant el peus i em canvio la roba que he portat per anar a l’insti, que ha acabat plena  de sorra després de tot el que ha passat, per una neta. Em pentino una mica i em m’estiro una altra vegada al llit per pensar en la mala estona que vaig a passar.
8:35
Fa fred al carrer. El vent que corre m’obliga a pujar-me encara més la bufanda. Bé, al menys és una excusa per no parlar amb en Max. Ell tampoc sembla que vulgui parlar amb mi. Està massa ocupat intentant guanyar-se a la meva germana.
-          I que tal et va l’escola, Laia? Les teves notes van bé?- la mira, per no mirar-me a mi.
Si sabés que en realitat mai m’enfado i que no m’agrada discutir pot ser la cosa canviaria. Però resulta que si fa falta discutir amb ell ho faria, perquè enfadada ja estic.
-          Sí, em va molt bé l’escola- respon ella.
És l’únic que fa. Es limita a contestar les preguntes que li fa, amb monotonia a la veu. Però se que ella és fàcil de guanyar-se-la. Canvia d’emocions molt ràpidament. Sobre tot de vegades juraria que és bipolar.
I així és tot el camí. Pregunta, resposta. Pregunta, resposta. Al arribar al bar ja em repassat tota la vida de la meva germana, que ja sabia. Però que en Max no, i ara sí que té totes les de guanyar si vol caure-li bé a la meva germana.
-          Si que hi ha gent per aquí avui, no?- diu al entrar. Ningú li respon.-Mira, allà hi ha una taula lliure. Anem.
Els segueixo. Al darrere d’ell va la meva germana. Al darrere d’ella, jo. M’assec al davant de ell, a la cadira que està més allunyada de la seva presencia. Uns minuts després d’estar mirant la carta, arriba un cambrer.
-          Què voldran?- pregunta obrint una mini llibreta.
-          Jo per veure aigua i per menjar pollastre arrebossat amb croquetes- demana, i de seguida ho apunta.
-          Jo vull Fanta de taronja i espaguetis a la bolonyesa per menjar- diu la meva germana alegre.
-          Noto la cara estranyada d’en Max al saber que s’ha demanat espaguetis per sopar, però no diu res. Bona estratègia. Els espaguetis son el plat preferit de la meva germana. Em toca a mi. Crec que jo també vaig a menjar bé aquesta nit.
-          Jo vull una Coca-Cola i per menjar una pizza 4 formatges.-després d’apuntar-ho tot marxa.
La pizza crec que es el més car d’aquí. Però no importa, paga ell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada