MAI SEREM PERFECTES

Capítol 17- Axel- Jo pensaba que només era fins aquí

Si pogués escollir alguna cosa pitjor que l’institut, crec que seria això. Al menys allà estic amb els meus amics... Aquí estic amb els meus pares, que no paren de parlar sobre coses avorrides i estúpides. De tant en tant quan em pregunten alguna cosa de l’institut, tot i que molt poques vegades perquè no volen que pensin que desconfien de mi. Que imbècils. Són patètics.

Entrem al bar i escolto un soroll enorme que molesta bastant.

-          Avui sembla que hi ha molta gent aquí- comenta quan arribem al bar-. És com si ens haguéssim posat tots d’acord per venir- I el meu pare riu, tot i que jo no li he trobat la gràcia.

-          Sí, no anem en tot aquest temps i ara tot el meu està aquí.- La meva mare també riu. On coi està la gràcia? Perquè jo no la trobo a res d’això. A res.

-          Sí.-Faig una riallada falsa, però es la pitjor rialla que he escoltat a la meva vida.

Ens apropem més al bar per buscar una taula. A primera vista no es veu ninguna.

-          Mira, allà hi ha una.- Però la meva mare sempre troba una.

Ens dirigim allà i ens seiem. Poc després, s’apropa un cambrer a prendre nota. Mentre que els meus pares demanen em dono compte de que tinc els artells de les mans plenes de cardenals. Merda, es donaran compte de que he pegat a algú. M’amago les mans en les mànigues de la jaqueta. No em fotis, això em passa per avançar un dia la nostra cita per pegar a la Melanie. Si no li hagués fet cas a la Paula i hagués esperat a demà...

Haig de fer alguna cosa, i ràpid.