MAI SEREM PERFECTES

 Capítol 12-Axel- Tot el que va, ve.

Quan ella desperta em quedo exhaust. Veig com recobra l’alè i em mira sorpresa, tot i que no se si és per ser jo el que la salva o per l’ensurt d’estar a la vora de la mort. No importa. Que més dona.  L’important és que no ens ficaran en un centre de menors i la meva consciencia està més tranquil·la…, sí, això és l’important. M’aixeco i em dono la volta ràpid, per a que deixi de mirar-me. ¿És que tinc micos a la cara?

-          Axel…- xiuxiueja la seva veu a la meva esquena.

No em fotis… Ja està, l’he salvat la vida i punt. No té perquè parlar-me. Que hagi estat jo el que l’hagi salvat no fa que tingui més dret a dirigir-me la paraula. Així que la ignoro i començo a caminar cap a l’altre costat del carrer. Serà millor que vagi a casa, perquè com torni tard la meva mare sospitarà alguna cosa. Li vaig prometre que no tornaria a ficar-me en embolics i… ulls que no veuen, cor que no sent... Però, per desgracia, un altre cop, està la fastigosa de la Melanie parlant-me.

-          ¡Axel!- crida aquesta vegada, ja que me he allunyat una mica d’ella i amb el xiuxiueig d’abans no ha tingut bastant.

Em treu de les meves caselles.

-          ¿¡QUE VOLS, ESTUPIDA?!- em torno cap a ella, donant uns passos cap endavant, però tot i així estem a uns vuit metres de distància.

-          ¿Per què m’has salvat si uns segons abans havies intentat matar-me?- Bé, una pregunta fàcil de respondre.

M’apropo dos passos més, però tot i així crido com mai abans havia cridat, ple d’ira.

-          ¿¡VOLS SABER PER QUÈ T’HE SALVAT , EH!? ¡PER SALVAR LE MEU CUL I EL DE LA MEVA AMIGA! Perquè…- em calmo una mica, però el sentiment és el mateix, tot i que amb una mica més d’odi- Perquè si creus que vaig a tirar-ho tot per la borda per una imbecil com tu, t’equivoques, ¿d’acord? Així que et quedi clar, no et vull tornar a veure en la meva vida. ¡TU!, em vas destruir-me la vida i ara que he recuperat una cosa que hauria d’haver estat meva sempre no intentis fer-te la bona per intentar arreglar les coses que ni en un milió d’anys podrien ser arreglades, ¿et queda clar? T’ho vaig advertir, mal parida, i no t’ho penso advertir mai més. ¡VESTE’N JA, NO EM FOTIS, VESTE’N!- I directament em torno a girar i començo a córrer.

Ja no torna a parlar. Bé, missatge captat. Tot i així no paro de córrer. Corro per anar-me’n d’aquí abans de que la Melani torni a parlar i em penedeixi d’haver-la salvat;  per tornar aviat a casa. Tot i que un noranta per cent és pel primer. Torno la cantonada i tot i que girés el cap ja no la veuria. Uf… Que pesada és l’estúpida aquesta. Ara, en canvi de córrer, camino ràpid. Em dirigeixo a casa, a uns deu minuts d’aquí. La meva mara no notarà res i, si pregunta, li diré que m’he entretingut parlant amb la Paula i llest.

Entretanco els ulls. Em sembla veure unes ombres allà juny. S’apropen. Al principi no distingeixo qui són. Cinc persones, crec. Sí, cinc indubtables i reconeixibles persones. S’apropen a mi corrents. El que va primer és en David. Al darrere va l’Alícia. I una mica més endarrere, corrent més a poc a poc, en Jonah, la Laura, en Mario i… la Paula? Que fa la Paula amb ells? Amb el David?  Em quedo on estic i entretanco els ulls encara més per assegurar-me de que és la Paula. Sí, és ella. Segueixo sense caminar. Espero a que ells vinguin, tot i que aquesta no sigui la millor opció, però no vull semblar un covard.

Els ulls d’en David m’escruten el rostre a mesura que s’apropen. Hi ha foc  als seus ulls i odi a la seva mirada. Està enfadat, sense cap dubte. Encara no faig res, no em moc, em limito a creuar-me de braços i esperar aquí, cansat ja de tota aquesta tonteria. Espero l’empenta i tot el bla, bla, bla...

-          Pensaves que t’havies escapat? Que tot es va acabar quan va venir la meva mara? HO CREIES, MAL PARIT!?- crida mentre m’intenta donar un cop de puny a la galta, però ho esquiu pels pèls.

Encara segueix amb el tema de la seva novia puta?

-          Encara segueixes amb això?- li pregunto, amb una irònica sorpresa- Encara no t’has adonat de com és de puta la teva novia?- acabo, amb un somriure satisfet e irònic a la vegada.

S’ha enfadat encara més. Que estúpid és. No entenc com s’atreveix a intentar barallar-se amb mi mentre està la Paula al davant. A Jonah, Mario i Laura els hi caic bé. I l’Alicia és de les que miren. Així que no hi ha ningú que el pugui ajudar. En canvi, la Paula és de les que lluiten i amb ganes, així que serem dos contra un. Tinc totes les de guanyar. Així que puc gaudir una mica més amb això.

-          Sí, Alicia, digues-li, digues-li com vas gaudir el meu petó. Que s’assabenti de com ets. Quant vas a trigar en deixar-lo? Un dia més? Bé, així podràs xuclar en una altre lloc, no?

L’Alicia no parla, en David no la deixa. Així que es limita a aixecar el dit cor mentre que en David torna amb una ira més remarcada a les seves paraules.

-          ETS UN MAL PARIT!- I m’agafa del coll de la samarreta, tot i que jo encara no retiro el somriure de la meva cara.

La resta de persones que venien pel darrere d’en David i l’Alicia arriben. Ja està, en David ho té tot perdut.

-          PEGALI FORT, DAVID!- crida… la Paula?

Però… No hi ha cap dubte, la que ha cridat és la Paula. I en David li fa cas. Em pega un cop de puny que em llença al terra. Em segueix donant cops de peu. No reacciono. La Laura, en Mario i en Jonah li segueixen el joc, cridant també en contra de mi.

-          Sí, vinga, dóna-li el que es mereix el cabró aquest!- crida en Mario.

-          Sí, vinga!- segueix la Laura.

-          A veure si s’atreveix un altre cop a dir-li puta a l’Alicia!- termina en Jonah.

Els quatre es tornen contra mi. I en David respon a cada un d’ells. Fins que es cansa i deixar anar un crit de victòria i es va saltant junt als seus amics, els que abans eres meus, abans. Però la Paula, encara estic confós… Però està clar que vol treure’m aquests dubtes del cap ja, perquè s’apropa i, amb el mateix odi que en David, xiuxiueja a la meva orella.

-          Ja no ets ningú, Axel. Tots s’han tornat en contra de tu, i no puc arruïnar la meva reputació, així adéu.

Quan ella desperta em quedo exhaust. Veig com recobra l’alè i em mira sorpresa, tot i que no se si és per ser jo el que la salva o per l’ensurt d’estar a la vora de la mort. No importa. Que més dona.  L’important és que no ens ficaran en un centre de menors i la meva consciencia està més tranquil·la…, sí, això és l’important. M’aixeco i em dono la volta ràpid, per a que deixi de mirar-me. ¿És que tinc micos a la cara?

-          Axel…- xiuxiueja la seva veu a la meva esquena.

No em fotis… Ja està, l’he salvat la vida i punt. No té perquè parlar-me. Que hagi estat jo el que l’hagi salvat no fa que tingui més dret a dirigir-me la paraula. Així que la ignoro i començo a caminar cap a l’altre costat del carrer. Serà millor que vagi a casa, perquè com torni tard la meva mare sospitarà alguna cosa. Li vaig prometre que no tornaria a ficar-me en embolics i… ulls que no veuen, cor que no sent... Però, per desgracia, un altre cop, està la fastigosa de la Melanie parlant-me.

-          ¡Axel!- crida aquesta vegada, ja que me he allunyat una mica d’ella i amb el xiuxiueig d’abans no ha tingut bastant.

Em treu de les meves caselles.

-          ¿¡QUE VOLS, ESTUPIDA?!- em torno cap a ella, donant uns passos cap endavant, però tot i així estem a uns vuit metres de distància.

-          ¿Per què m’has salvat si uns segons abans havies intentat matar-me?- Bé, una pregunta fàcil de respondre.

M’apropo dos passos més, però tot i així crido com mai abans havia cridat, ple d’ira.

-          ¿¡VOLS SABER PER QUÈ T’HE SALVAT , EH!? ¡PER SALVAR LE MEU CUL I EL DE LA MEVA AMIGA! Perquè…- em calmo una mica, però el sentiment és el mateix, tot i que amb una mica més d’odi- Perquè si creus que vaig a tirar-ho tot per la borda per una imbecil com tu, t’equivoques, ¿d’acord? Així que et quedi clar, no et vull tornar a veure en la meva vida. ¡TU!, em vas destruir-me la vida i ara que he recuperat una cosa que hauria d’haver estat meva sempre no intentis fer-te la bona per intentar arreglar les coses que ni en un milió d’anys podrien ser arreglades, ¿et queda clar? T’ho vaig advertir, mal parida, i no t’ho penso advertir mai més. ¡VESTE’N JA, NO EM FOTIS, VESTE’N!- I directament em torno a girar i començo a córrer.

Ja no torna a parlar. Bé, missatge captat. Tot i així no paro de córrer. Corro per anar-me’n d’aquí abans de que la Melani torni a parlar i em penedeixi d’haver-la salvat;  per tornar aviat a casa. Tot i que un noranta per cent és pel primer. Torno la cantonada i tot i que girés el cap ja no la veuria. Uf… Que pesada és l’estúpida aquesta. Ara, en canvi de córrer, camino ràpid. Em dirigeixo a casa, a uns deu minuts d’aquí. La meva mara no notarà res i, si pregunta, li diré que m’he entretingut parlant amb la Paula i llest.

Entretanco els ulls. Em sembla veure unes ombres allà juny. S’apropen. Al principi no distingeixo qui són. Cinc persones, crec. Sí, cinc indubtables i reconeixibles persones. S’apropen a mi corrents. El que va primer és en David. Al darrere va l’Alícia. I una mica més endarrere, corrent més a poc a poc, en Jonah, la Laura, en Mario i… la Paula? Que fa la Paula amb ells? Amb el David?  Em quedo on estic i entretanco els ulls encara més per assegurar-me de que és la Paula. Sí, és ella. Segueixo sense caminar. Espero a que ells vinguin, tot i que aquesta no sigui la millor opció, però no vull semblar un covard.

Els ulls d’en David m’escruten el rostre a mesura que s’apropen. Hi ha foc  als seus ulls i odi a la seva mirada. Està enfadat, sense cap dubte. Encara no faig res, no em moc, em limito a creuar-me de braços i esperar aquí, cansat ja de tota aquesta tonteria. Espero l’empenta i tot el bla, bla, bla...

-          Pensaves que t’havies escapat? Que tot es va acabar quan va venir la meva mara? HO CREIES, MAL PARIT!?- crida mentre m’intenta donar un cop de puny a la galta, però ho esquiu pels pèls.

Encara segueix amb el tema de la seva novia puta?

-          Encara segueixes amb això?- li pregunto, amb una irònica sorpresa- Encara no t’has adonat de com és de puta la teva novia?- acabo, amb un somriure satisfet e irònic a la vegada.

S’ha enfadat encara més. Que estúpid és. No entenc com s’atreveix a intentar barallar-se amb mi mentre està la Paula al davant. A Jonah, Mario i Laura els hi caic bé. I l’Alicia és de les que miren. Així que no hi ha ningú que el pugui ajudar. En canvi, la Paula és de les que lluiten i amb ganes, així que serem dos contra un. Tinc totes les de guanyar. Així que puc gaudir una mica més amb això.

-          Sí, Alicia, digues-li, digues-li com vas gaudir el meu petó. Que s’assabenti de com ets. Quant vas a trigar en deixar-lo? Un dia més? Bé, així podràs xuclar en una altre lloc, no?

L’Alicia no parla, en David no la deixa. Així que es limita a aixecar el dit cor mentre que en David torna amb una ira més remarcada a les seves paraules.

-          ETS UN MAL PARIT!- I m’agafa del coll de la samarreta, tot i que jo encara no retiro el somriure de la meva cara.

La resta de persones que venien pel darrere d’en David i l’Alicia arriben. Ja està, en David ho té tot perdut.

-          PEGALI FORT, DAVID!- crida… la Paula?

Però… No hi ha cap dubte, la que ha cridat és la Paula. I en David li fa cas. Em pega un cop de puny que em llença al terra. Em segueix donant cops de peu. No reacciono. La Laura, en Mario i en Jonah li segueixen el joc, cridant també en contra de mi.

-          Sí, vinga, dóna-li el que es mereix el cabró aquest!- crida en Mario.

-          Sí, vinga!- segueix la Laura.

-          A veure si s’atreveix un altre cop a dir-li puta a l’Alicia!- termina en Jonah.

Els quatre es tornen contra mi. I en David respon a cada un d’ells. Fins que es cansa i deixar anar un crit de victòria i es va saltant junt als seus amics, els que abans eres meus, abans. Però la Paula, encara estic confós… Però està clar que vol treure’m aquests dubtes del cap ja, perquè s’apropa i, amb el mateix odi que en David, xiuxiueja a la meva orella.

-          Ja no ets ningú, Axel. Tots s’han tornat en contra de tu, i no puc arruïnar la meva reputació, així adéu.