Translate

divendres, 27 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 15- Axel- La meva promesa

Al entrar a casa meva, veig que la meva mare ja està posant el menjar al plat i el meu pare està traient el ganivets. Bé, no he arribat molt tard.
-          Hola- saludo traint el cap per la cuina abans d’anar a la meva habitació a deixar la motxilla.
-          Hola fill- responen al uníson els meus pares.
Quan torno a la cuina, arriba l’interrogatori de tots el dies.
-          Com t’ha anat l’institut avui, Axel?- comença la meva mare.
-          Bé, com sempre- em limito a dir jo.
Y, com sempre, comencen amb una pregunta trivial i segueixen amb les més pesades de totes. Es que mai es cansen? Es que es pensen que el hi explicaré la veritat? Si es tenen que assabentar ja s’assabentaran. Sempre s’acaben assabentant.
-          Avui has tingut algun problema amb algú?- pregunta el meu pare, seriós, posant els ganivets a la taula i mirant-me fixament a la vegada.
-          No, pare. Saps que et vaig prometre canviar. I estic canviant. Creia que confiaves en mi- Fingir cares de pena, culpabilitat i preocupació a la vegada es la meva especialitat. Sempre se l’empassen.
-          Ho sento, fill. Es clar que confiem en tu. Però és que estem preocupats.
-          Ho entenc pare…- El meu rostre no canvia.
La meva mare sembla incomoda. Segur que se sent malament per desconfiar de mi. Ingenus…
-          Bé, anem a menjar que si no es refredarà- intervé la meva mare posant els plats a la taula.
No parlem durant tot el menjar. Els Simpson ens tenen massa concentrats. Un tros de carn a la boca i mirada a la televisió. Aquesta és l’acció que repetim sense parar. Automàticament. Però avui, una cosa passa fora del comú. El meu pare parla.
-          Què us assembla si aquesta nit sortim a sopar a algun lloc?
La meva mare està immediatament d’acord amb ell i no tarda ni un segon en assentir.
-          Es clar. Fa temps que no sortim. Que et assembla, Axel?
-          Genial. Estic desitjant anar-hi.
Mentida. És una puta merda d’idea. La pitjor. Ara tindré que passar tota la nit amb ells. Adéu a les conversacions per Whatsapp fins a les tantes de la nit d’avui. Merda. Avui que volia arreglar les coses amb els meus amics… Però no em queda un altre opció que acceptar. Si vull que confiïn de nou en mi ha de semblar que estic interessat en passar més temps amb ells i aquest tipus de bajanades.

Acabo el més de presa que puc de menjar. Em vaig a la meva habitació i agafo el meu Smartphone. Una sol·licitud d’amistat nova. De la Melanie.

diumenge, 22 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 14- Bel- Fora d'allà.

-          Bel, vine a menjar que el menjar ja està llest!-crida el meu pare desde la cuina.
Guardo el Word en el que he escrit totes les meves observacions i apago el portàtil. Quan surto de la meva minúscula habitació només tinc que donar dos passos per arribar a la cuina, on al centre tenim una petita taula. El nostre pis és com una casa de nines, no per la bellesa, sinó per la seva mida. I el pitjor són...
-          Pare, que hi ha per menjar?- pregunta en Josep, de tres anys.
-          Avui és dimarts, així que segur que hi ha macarrons- s’anticipa en Marc, de nou anys.
-          Vull bibi, pare- una veueta aguda i una personeta amb dos mini cuetes apareix per la cuina: la Sara, de quasi dos anys.
-          Doncs jo prefereixo espaguetis- es queixa en Jack (de set anys) sense deixar de respondre al meu pare.
Els meus germans. Estan tot el dia parlant, discutint, jugant… No hi ha ni un sol minut de absolut silenci en aquesta casa, exceptuant la meva habitació.
-          Doncs avui hi ha macarrons per menjar- anuncia el meu pare amb un mig somriure a la cara.
En Jack esbufega. En Marc i en Josep criden d’alegria. La Laia no fa res. Mai fa res. Només demanar el biberó.
El pitjor dels meus germans és que cap compartim una mare, només som germans a mitges. Menys la Laia i jo, som les úniques germanes totals d’aquesta casa. Jo vaig ser fruit de cinc anys d’amor i felicitat, la qual es va acabar quan el meu pare es va assabentar de que la meva mare li havia enganyat amb un altre home. En Marc va ser collita d’un calentó a una festa dels vuitanta a la que va anar el meu pare per “començar a viure una mica”. En Jack va ser… bé, en realitat ningú sap de que va ser, excepte el meu pare. Va aparèixer una dia per casa i ningú va preguntar res. En Josep va ser resultat d’una “amigueta” que va conèixer el meu pare i que un mes després de tenir-ho va desaparèixer de la faç de la Terra. I la Sara va ser, simplement, la venjança del meu pare. Es va ficar al llit amb la meva mare borratxa, li va sacar fotos i se les va ensenyar al seu marit actual. Sí, van trencar, però tot i així li va sortir el tret per la culata, perquè si no ara no tindríem al nostre quart germà. I el més sorprenent de tot és que és el meu pare el que s’ha hagut de ocupar sempre d’aquests fills, les respectives mares mai han posat res de la seva part. I el sou del meu pare de la gasolinera no dona per molt, la veritat.
Ens asseguem els sis a una taula per a quatre. Estem una mica justos, però després de tant temps resulta còmode fins y tot. En tota l’estància reina un absolut silenci. Ni la tele, ni els meus germana l’interrompen. Només el meu pare.
-          Aquesta tarda tindràs que quedar-te amb ells, Bel. Tinc que fer hores extres a la gasolinera. Ho sento.
Que? Jo tenia pensar passar la tarda amb la meva investigació, mirant els seus perfils de Facebook i altres xarxes socials i traient més teories. Ni tan sols pensava cuidar de cap dels meus germans. Però no em conformo en mostrar el meus pensaments només al meu cap.
-          Que?- Però m’estalvio la resta, doncs ell no sap res d’això i millor així: pensaria que estic boja.
-          Ho sento, Bel. Però per compensar, aquesta nit et deixaré sortir amb els teus amics. Però res de festes. Us quedeu a sopar a algun Mcdonald’s i aquí en casa a les dotze.
Amics? Ell pensa que tinc amics… Això són molts punts al meu favor, dons així tindré l’oportunitat d’anar a algun bar o cafeteria per seguir amb les meves investigacions.
-          D’acord.- I somric com si estigués satisfeta de poder sortir una nit amb els meus amics.
El sopar no s’allarga molt mes.
-          Bé, jo em vaig a treballar ja. Porteu-vos bé, eh, nois. Tens la responsabilitat, Bel. Adéu- s’acomiada el meu pare, llençant-me una última mirada de “pare confia en la seva filla”, tot i que es nota a mil llegues que no ho fa.
Els meus germans sembla que s’han posat d’acord avui per acabar de sopar al mateix cop.
-          Digueu-me avorrida, però res de crits, jocs i riures- adverteixo, agafant a la Sara en braços i portant-la a la seva habitació per ficar-la al bressol.
I a en Josep també el porto al llit, que faci la migdiada per un dia. Ell es resisteix, però acabo convencent-lo i comença a tancar els ulls. Surto de l’habitació. El més difícil m’espera aquí. En Jack i en Marc comencen a barallar-se sobre a què joc volen jugar. Els intento separa, però en aquest moment el meu Smartphone fa un sorollet.
-          PAREU!- crido, i em sorprèn la autoritat que tinc a la meva casa i la poca que tinc a l’institut.
Vaig a la meva habitació corrents abans de que tornin a barallar-se i llegeixo la notificació de Facebook en veu baixa.
-          Tens una sol·licitud d’amistat nova- xiuxiuejo.

De qui podrà ser? Gairebé tinc un par d’amic en Facebook. I quan l’obro em quedo gelada. De la Melanie. La sol·licitud és de la Melanie. Sense dubtar-lo dos vegades li dono a  “Acceptar” i de seguida m’apareix el primer missatge seu.

divendres, 13 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 13- Melanie- Per curar les ferides: donar temps al temps

M’aixeco, sabent que aquesta trobada amb la Paula i l’Axel no se la explicaré a ningú, ni tan sols a la Maia i l’Amanda. Ni a la a meva mare, això sens dubte. Es posaria histèrica. I la veritat és que és un motiu bastant acceptable. He estat a la vora de la mort. I si no fos per l’Axel hagués mort. Sí, ell ha estat qui ha intentat matar-me, però s’ha penedir i m’ha ajudat, això sense dubte és una millora considerable. Però vull oblidar aquest imprevist. Vull oblidar que he assaborit la mort amb els meus propis llavis. I centrar-me en una sola cosa: en esbrinar que és el que l’Axel diu que he fet malament, quin tipus d’error he sigut per a ell. Perquè m’agradaria deixar aquest tema tancat. Vull que siguem simplement això, coneguts, però que no ens odiem a les nostres ments. Perquè això només ho empitjoraria tot i portaria a situacions com aquesta. Però tot passa quan ha de passar. I en aquest moment i després del que acaba de passar res s’arreglarà avui. Així que millor serà esperar.
En el camí fins a casa escolto crits llunyans. Els ignoro. Últimament en aquest barri sestà acumulant la mala gent. Però que li farem, espero que es marxin aviat… No obstant, la gravetat de que els canis es reuneixin a prop de casa meva no té res a veure amb la situació que trobo en ella. Quan obro la porta escolto… tres veus. Tres? La de la meva germana, la de la meva mare y… la tercera qui es? Tanco la porta lentament, sense fer soroll, i avanço pel passadís de puntetes. Qui és? Entro al saló com normalment. Però el meu estat d’ànim no és que sigui normal quan veig el que hi ha allà.
-          Hola…- saludo insegura amb la vista fixa en l’home desconegut que està assegut en el sofà, al costat de la meva germana, que està envoltada en llàgrimes.
L’home, bé, si se’l pot dir home, perquè estic segura de que dels vint no passa, sembla incòmode, i la meva mare preocupada. Jo estic desconcertada. Què està passant? Tot i que no fa falta que no m’ho digui ningú. Ja sé el que està passant aquí, i no m’agrada res. Tot i així, ma mare s’obstina en presentar-m’ho. S’apropa a mi i em passa un braç per la cintura.
-          Hola, filla…- em saluda mentre es dirigeix a mi, amb un somriure fals que tampoc m’agrada.
L’estància es troba en una tensió que en qualsevol moment es podria ensorrar. I els plors desconsolats de la meva germana no ajuden molt. Miro al noi amb cert odi. És guapo. És guapo i jove. Ell em mira amb preocupació e inseguretat. Tot i així no canvio el to de la meva mirada.
-          Aquests és en Max, Melanie, y… és la meva parella.- La veu de la meva mare és insegura, i té moltes raons per ser-ho.
Ja sap com em va afectar la seva separació. Sap que vaig estar un mes plorant, un plor com el de la meva germana, que ningú va saber consolar. Sap que al fi vaig aconseguir una mica de pau en el segon mes, però que tan sols em limito a oblidar i a ignorar tot el que estigui relacionat amb aquest tema. Sap que només ha passat dos mesos de la seva separació i que va massa de presa. Sap que aquest és un tema delicat.  Sap que té quaranta i cinc anys i que el noi que acaba de presentar-me tot just tindrà els vint. Ho sap tot molt bé. Sap que això és un pilar de vidre amb una base fina com una agulla i que ella acaba de donar-li un cop de peu, i que els vidres surten disparats cap a totes parts, danyant i destruint tot el que troba al seu pas.
La meva mirada d’odi s’intensifica. Ell sembla preocupat encara mes. La meva mare mostra la mateixa emoció que ell. No obstant, quan rebo la pròxima noticia, el meu odi comença a filtrar-se per les meves paraules.
-          Es quedarà un temps a viure aquí, Melanie- prossegueix la meva mare-. S’ha quedat sense treball i no pot pagar el lloguer del seu pis. Ja saps com estan les coses ara i…-però es calla quan la interrompo.
-          Dons que es vagi a viure amb el seus pares. Total, deu fer uns anys que va complir la majoria d’edat, no? No crec que el seus pares li tinguin molt rancor guardat.
“Max” sembla ferit. La meva mare decideix ignorar el meu comentari. I jo crec que és la primera vegada a la meva vida que estic enfadada d’aquesta manera.
-          Ja saps com estan les coses ara i fins que trobi un treball es quedarà aquí.
Jo segueixo amb la meva postura. No em puc creure que la meva mare s’hagi oblidat tan ràpid del meu pare. Que jo sàpiga, les persones que segueixen estimant no tenen parella als dos mesos de la seva ruptura. I més havent compartit vint anys de casats i dos fills.
-          I on pensa dormir? Perquè en aquesta casa no sobren llits. I sembla més el meu germà que el meu padrastre, així que seria estrany que dormís amb tu, no creus?
La meva mare sembla molesta amb aquest comentari. En Max simplement observa la situació des del sofà, com un cadellet malferit.
-          Melanie. Sé que és difícil i que és una canvi molt sobtat, però et tindràs que acostumar. Ah, i demà per la tarda anireu al cinema amb ell. La teva germana, ell i tu. Jo avui estaré treballant fins tard, així que tindreu que dinar sense mi.  Així l’anireu coneixent.
La meva germana segueix plorant. Aquesta situació em supera.
-          Això no t’ho creus ni tu. Jo no vaig a cap lloc amb aquest. Que t’enganyi a tu, perquè jo no sóc tan ingènua com tu. I si creus que he oblidat el paper que vas interpretar quan el pare et va deixar, aquest de la pobreta que la han deixat  i no troba consol, t’equivoques. Ho recordo i ara sé que tot era una mentida. Així que aneu-vos tu i el teu… fill, perquè això és el que sembla, a una altre part i deixeu-nos en pau a nosaltres.-Agafo a la meva esprimatxada germana de set anys en braços i me la porto a la meva habitació

Allà plorem les dues. Ella perquè sap que els nostres dos pares de veritat mai estaran junts un altre cop i jo, que ja sabia això des de fa molt temps, per totes les mentides de la meva mare que vaig creure en el seu moment i per no interessar-se per nosaltres i preocupar-se només per ella. Doncs ho té clar si creu que vaig a alguna part amb el tió aquest.

dimarts, 3 de setembre de 2013

MAI SEREM PERFECTES

 Capítol 12-Axel- Tot el que va, ve.

Quan ella desperta em quedo exhaust. Veig com recobra l’alè i em mira sorpresa, tot i que no se si és per ser jo el que la salva o per l’ensurt d’estar a la vora de la mort. No importa. Que més dona.  L’important és que no ens ficaran en un centre de menors i la meva consciencia està més tranquil·la…, sí, això és l’important. M’aixeco i em dono la volta ràpid, per a que deixi de mirar-me. ¿És que tinc micos a la cara?
-          Axel…- xiuxiueja la seva veu a la meva esquena.
No em fotis… Ja està, l’he salvat la vida i punt. No té perquè parlar-me. Que hagi estat jo el que l’hagi salvat no fa que tingui més dret a dirigir-me la paraula. Així que la ignoro i començo a caminar cap a l’altre costat del carrer. Serà millor que vagi a casa, perquè com torni tard la meva mare sospitarà alguna cosa. Li vaig prometre que no tornaria a ficar-me en embolics i… ulls que no veuen, cor que no sent... Però, per desgracia, un altre cop, està la fastigosa de la Melanie parlant-me.
-          ¡Axel!- crida aquesta vegada, ja que me he allunyat una mica d’ella i amb el xiuxiueig d’abans no ha tingut bastant.
Em treu de les meves caselles.
-          ¿¡QUE VOLS, ESTUPIDA?!- em torno cap a ella, donant uns passos cap endavant, però tot i així estem a uns vuit metres de distància.
-          ¿Per què m’has salvat si uns segons abans havies intentat matar-me?- Bé, una pregunta fàcil de respondre.
M’apropo dos passos més, però tot i així crido com mai abans havia cridat, ple d’ira.
-          ¿¡VOLS SABER PER QUÈ T’HE SALVAT , EH!? ¡PER SALVAR LE MEU CUL I EL DE LA MEVA AMIGA! Perquè…- em calmo una mica, però el sentiment és el mateix, tot i que amb una mica més d’odi- Perquè si creus que vaig a tirar-ho tot per la borda per una imbecil com tu, t’equivoques, ¿d’acord? Així que et quedi clar, no et vull tornar a veure en la meva vida. ¡TU!, em vas destruir-me la vida i ara que he recuperat una cosa que hauria d’haver estat meva sempre no intentis fer-te la bona per intentar arreglar les coses que ni en un milió d’anys podrien ser arreglades, ¿et queda clar? T’ho vaig advertir, mal parida, i no t’ho penso advertir mai més. ¡VESTE’N JA, NO EM FOTIS, VESTE’N!- I directament em torno a girar i començo a córrer.
Ja no torna a parlar. Bé, missatge captat. Tot i així no paro de córrer. Corro per anar-me’n d’aquí abans de que la Melani torni a parlar i em penedeixi d’haver-la salvat;  per tornar aviat a casa. Tot i que un noranta per cent és pel primer. Torno la cantonada i tot i que girés el cap ja no la veuria. Uf… Que pesada és l’estúpida aquesta. Ara, en canvi de córrer, camino ràpid. Em dirigeixo a casa, a uns deu minuts d’aquí. La meva mara no notarà res i, si pregunta, li diré que m’he entretingut parlant amb la Paula i llest.
Entretanco els ulls. Em sembla veure unes ombres allà juny. S’apropen. Al principi no distingeixo qui són. Cinc persones, crec. Sí, cinc indubtables i reconeixibles persones. S’apropen a mi corrents. El que va primer és en David. Al darrere va l’Alícia. I una mica més endarrere, corrent més a poc a poc, en Jonah, la Laura, en Mario i… la Paula? Que fa la Paula amb ells? Amb el David?  Em quedo on estic i entretanco els ulls encara més per assegurar-me de que és la Paula. Sí, és ella. Segueixo sense caminar. Espero a que ells vinguin, tot i que aquesta no sigui la millor opció, però no vull semblar un covard.
Els ulls d’en David m’escruten el rostre a mesura que s’apropen. Hi ha foc  als seus ulls i odi a la seva mirada. Està enfadat, sense cap dubte. Encara no faig res, no em moc, em limito a creuar-me de braços i esperar aquí, cansat ja de tota aquesta tonteria. Espero l’empenta i tot el bla, bla, bla...
-          Pensaves que t’havies escapat? Que tot es va acabar quan va venir la meva mara? HO CREIES, MAL PARIT!?- crida mentre m’intenta donar un cop de puny a la galta, però ho esquiu pels pèls.
Encara segueix amb el tema de la seva novia puta?
-          Encara segueixes amb això?- li pregunto, amb una irònica sorpresa- Encara no t’has adonat de com és de puta la teva novia?- acabo, amb un somriure satisfet e irònic a la vegada.
S’ha enfadat encara més. Que estúpid és. No entenc com s’atreveix a intentar barallar-se amb mi mentre està la Paula al davant. A Jonah, Mario i Laura els hi caic bé. I l’Alicia és de les que miren. Així que no hi ha ningú que el pugui ajudar. En canvi, la Paula és de les que lluiten i amb ganes, així que serem dos contra un. Tinc totes les de guanyar. Així que puc gaudir una mica més amb això.
-          Sí, Alicia, digues-li, digues-li com vas gaudir el meu petó. Que s’assabenti de com ets. Quant vas a trigar en deixar-lo? Un dia més? Bé, així podràs xuclar en una altre lloc, no?
L’Alicia no parla, en David no la deixa. Així que es limita a aixecar el dit cor mentre que en David torna amb una ira més remarcada a les seves paraules.
-          ETS UN MAL PARIT!- I m’agafa del coll de la samarreta, tot i que jo encara no retiro el somriure de la meva cara.
La resta de persones que venien pel darrere d’en David i l’Alicia arriben. Ja està, en David ho té tot perdut.
-          PEGALI FORT, DAVID!- crida… la Paula?
Però… No hi ha cap dubte, la que ha cridat és la Paula. I en David li fa cas. Em pega un cop de puny que em llença al terra. Em segueix donant cops de peu. No reacciono. La Laura, en Mario i en Jonah li segueixen el joc, cridant també en contra de mi.
-          Sí, vinga, dóna-li el que es mereix el cabró aquest!- crida en Mario.
-          Sí, vinga!- segueix la Laura.
-          A veure si s’atreveix un altre cop a dir-li puta a l’Alicia!- termina en Jonah.
Els quatre es tornen contra mi. I en David respon a cada un d’ells. Fins que es cansa i deixar anar un crit de victòria i es va saltant junt als seus amics, els que abans eres meus, abans. Però la Paula, encara estic confós… Però està clar que vol treure’m aquests dubtes del cap ja, perquè s’apropa i, amb el mateix odi que en David, xiuxiueja a la meva orella.
-          Ja no ets ningú, Axel. Tots s’han tornat en contra de tu, i no puc arruïnar la meva reputació, així adéu.

Quan ella desperta em quedo exhaust. Veig com recobra l’alè i em mira sorpresa, tot i que no se si és per ser jo el que la salva o per l’ensurt d’estar a la vora de la mort. No importa. Que més dona.  L’important és que no ens ficaran en un centre de menors i la meva consciencia està més tranquil·la…, sí, això és l’important. M’aixeco i em dono la volta ràpid, per a que deixi de mirar-me. ¿És que tinc micos a la cara?
-          Axel…- xiuxiueja la seva veu a la meva esquena.
No em fotis… Ja està, l’he salvat la vida i punt. No té perquè parlar-me. Que hagi estat jo el que l’hagi salvat no fa que tingui més dret a dirigir-me la paraula. Així que la ignoro i començo a caminar cap a l’altre costat del carrer. Serà millor que vagi a casa, perquè com torni tard la meva mare sospitarà alguna cosa. Li vaig prometre que no tornaria a ficar-me en embolics i… ulls que no veuen, cor que no sent... Però, per desgracia, un altre cop, està la fastigosa de la Melanie parlant-me.
-          ¡Axel!- crida aquesta vegada, ja que me he allunyat una mica d’ella i amb el xiuxiueig d’abans no ha tingut bastant.
Em treu de les meves caselles.
-          ¿¡QUE VOLS, ESTUPIDA?!- em torno cap a ella, donant uns passos cap endavant, però tot i així estem a uns vuit metres de distància.
-          ¿Per què m’has salvat si uns segons abans havies intentat matar-me?- Bé, una pregunta fàcil de respondre.
M’apropo dos passos més, però tot i així crido com mai abans havia cridat, ple d’ira.
-          ¿¡VOLS SABER PER QUÈ T’HE SALVAT , EH!? ¡PER SALVAR LE MEU CUL I EL DE LA MEVA AMIGA! Perquè…- em calmo una mica, però el sentiment és el mateix, tot i que amb una mica més d’odi- Perquè si creus que vaig a tirar-ho tot per la borda per una imbecil com tu, t’equivoques, ¿d’acord? Així que et quedi clar, no et vull tornar a veure en la meva vida. ¡TU!, em vas destruir-me la vida i ara que he recuperat una cosa que hauria d’haver estat meva sempre no intentis fer-te la bona per intentar arreglar les coses que ni en un milió d’anys podrien ser arreglades, ¿et queda clar? T’ho vaig advertir, mal parida, i no t’ho penso advertir mai més. ¡VESTE’N JA, NO EM FOTIS, VESTE’N!- I directament em torno a girar i començo a córrer.
Ja no torna a parlar. Bé, missatge captat. Tot i així no paro de córrer. Corro per anar-me’n d’aquí abans de que la Melani torni a parlar i em penedeixi d’haver-la salvat;  per tornar aviat a casa. Tot i que un noranta per cent és pel primer. Torno la cantonada i tot i que girés el cap ja no la veuria. Uf… Que pesada és l’estúpida aquesta. Ara, en canvi de córrer, camino ràpid. Em dirigeixo a casa, a uns deu minuts d’aquí. La meva mara no notarà res i, si pregunta, li diré que m’he entretingut parlant amb la Paula i llest.
Entretanco els ulls. Em sembla veure unes ombres allà juny. S’apropen. Al principi no distingeixo qui són. Cinc persones, crec. Sí, cinc indubtables i reconeixibles persones. S’apropen a mi corrents. El que va primer és en David. Al darrere va l’Alícia. I una mica més endarrere, corrent més a poc a poc, en Jonah, la Laura, en Mario i… la Paula? Que fa la Paula amb ells? Amb el David?  Em quedo on estic i entretanco els ulls encara més per assegurar-me de que és la Paula. Sí, és ella. Segueixo sense caminar. Espero a que ells vinguin, tot i que aquesta no sigui la millor opció, però no vull semblar un covard.
Els ulls d’en David m’escruten el rostre a mesura que s’apropen. Hi ha foc  als seus ulls i odi a la seva mirada. Està enfadat, sense cap dubte. Encara no faig res, no em moc, em limito a creuar-me de braços i esperar aquí, cansat ja de tota aquesta tonteria. Espero l’empenta i tot el bla, bla, bla...
-          Pensaves que t’havies escapat? Que tot es va acabar quan va venir la meva mara? HO CREIES, MAL PARIT!?- crida mentre m’intenta donar un cop de puny a la galta, però ho esquiu pels pèls.
Encara segueix amb el tema de la seva novia puta?
-          Encara segueixes amb això?- li pregunto, amb una irònica sorpresa- Encara no t’has adonat de com és de puta la teva novia?- acabo, amb un somriure satisfet e irònic a la vegada.
S’ha enfadat encara més. Que estúpid és. No entenc com s’atreveix a intentar barallar-se amb mi mentre està la Paula al davant. A Jonah, Mario i Laura els hi caic bé. I l’Alicia és de les que miren. Així que no hi ha ningú que el pugui ajudar. En canvi, la Paula és de les que lluiten i amb ganes, així que serem dos contra un. Tinc totes les de guanyar. Així que puc gaudir una mica més amb això.
-          Sí, Alicia, digues-li, digues-li com vas gaudir el meu petó. Que s’assabenti de com ets. Quant vas a trigar en deixar-lo? Un dia més? Bé, així podràs xuclar en una altre lloc, no?
L’Alicia no parla, en David no la deixa. Així que es limita a aixecar el dit cor mentre que en David torna amb una ira més remarcada a les seves paraules.
-          ETS UN MAL PARIT!- I m’agafa del coll de la samarreta, tot i que jo encara no retiro el somriure de la meva cara.
La resta de persones que venien pel darrere d’en David i l’Alicia arriben. Ja està, en David ho té tot perdut.
-          PEGALI FORT, DAVID!- crida… la Paula?
Però… No hi ha cap dubte, la que ha cridat és la Paula. I en David li fa cas. Em pega un cop de puny que em llença al terra. Em segueix donant cops de peu. No reacciono. La Laura, en Mario i en Jonah li segueixen el joc, cridant també en contra de mi.
-          Sí, vinga, dóna-li el que es mereix el cabró aquest!- crida en Mario.
-          Sí, vinga!- segueix la Laura.
-          A veure si s’atreveix un altre cop a dir-li puta a l’Alicia!- termina en Jonah.
Els quatre es tornen contra mi. I en David respon a cada un d’ells. Fins que es cansa i deixar anar un crit de victòria i es va saltant junt als seus amics, els que abans eres meus, abans. Però la Paula, encara estic confós… Però està clar que vol treure’m aquests dubtes del cap ja, perquè s’apropa i, amb el mateix odi que en David, xiuxiueja a la meva orella.

-          Ja no ets ningú, Axel. Tots s’han tornat en contra de tu, i no puc arruïnar la meva reputació, així adéu.

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 11- Melanie- Res...

Noto com el meu cos es va quedant sense vida. Els meus músculs es queden sense força, les meves parpelles es neguen a aixecar-se... No respiro, i això em mata. Tot passa en un segon. Només això, un segon. En un segon la meva vida s’acaba. Els meus pensaments es va enfosquin fins arriba al res. Res. No sóc res. M’estic morint, ho se. No em moc. La inconsciència va envaint el meu cos des dels peus, i poc tardarà en embargar-me totalment. Sí, m’estic quedant sense res. Jo no sóc res. Res...
Aire. Fresc. Calent. No aconsegueixo distingir-lo. Però és aire. És aire... D’on ha sortit?  Només existeix això i no entenc res. En el res tan absolut com en el que estic, només hi ha aire. Aire que va i es va amb la mateixa rapidesa que els batecs d’un cor exaltat. Estic desconcertada, no tinc suficients forces com per donar una resposta a aquest aire que ha aparegut de sobte. Però la meva mort no continua. Es deté, i em trobo en aquest punt intermedi. No veig res, però res ha acabat encara. Aquests bufs d’aire  em van tornant la vida. El meu cor comença a bategar. Batega dèbilment, però batega, una cosa que abans, durant uns instants, havia deixat de fer-ho. I un terrible cop de pit fa que obri els ulls i que, definitivament bategui amb normalitat.

Ara que respiro per mi mateixa, ara que el meu cor a començat a bategar de nou, ara que el meu cap bombeja produint-me un dolor intens, no sé ben bé el que ha passat... No aconsegueixo recordar del tot com era aquesta sensació d’estar a la vora de la mort... M’agafo el cap amb força amb una mà, però no em tapo els ulls ni els tanco. Observo atentament tot el que em rodeja. Els edificis del meu voltant, el portal que té la porta oberta... Ho recordo tot. Tot el que he vist y he sentit abans de caure en aquest abisme està gravat a foc a la meva ment. Però no concorda res. Res té sentit. No té sentit que sigui l’Axel la persona que em mira tan a prop, la que plora i es recolza en les meves espatlles ara mateix. No té sentit que hagi estat el seu aire el que m’hagi fet regressar a la vida quan ha estat la seva mà la que ha fet anar-me’n fa uns segons... No té sentit que vegi la cara de l’Alex per sobre de l’espatlla de l’Axel, allà, mirant-nos sense expressió alguna. No té sentit que no estigui aquí amb mi. Tindria que haver estat ell el que m'hagués salvat si ha estat veient  el que passava tot el temps. ¿S’han invertit els papers?