MAI SEREM PERFECTES

Capítol 10-Axel-No recordis el meu passat.

La Melanie està que en qualsevol moment es pixa als pantalons. Només s’ha de veure aquests petits passos que dona endarrere, i la seva mirada, que no es queda en un punt fix ni un moment. No ens mira, només observa el que hi ha al nostre voltant.

-          ¿No estaràs pensant en escapar, oi? Perquè no pots. Si no t’agafem avui, t’agafarem demà. Som dos, no tens escapatòria.

Ara sí que em mira. Bé, ha captat el missatge.

-          ¿Voleu pegar-me?- pregunta, mirant-me a mi, però és la Paula qui respon.

-          ¿Es que no ha quedat clar?- la cara d’incredulitat de la Paula és tan sexy…

La Melanie camina, cap a mi. Com si la Paula no existeixi per a ella i hagués estat jo qui l’ha respòs, torna a dirigir-se a mi.

-          ¿Vols pegar-me, Axel? ¿Per què? ¿Per tots aquests anys que  em passat junts? Des del jardí d’infància, crec recordar… ¿Per tots aquests jocs que vam inventar a P3? ¿Pels nostres malnoms d’amics de 5è? ¿Per les nostres rialles de 2n? ¿Per no trencar la nostra amistat a 3r quan al canviar les classes vam fer nous amics? ¿Per aquestes petites discussions que vam tenir perquè tan sols volíem el bé de l’altre? ¿Per tot això? ¿Per tot això, Axel? Si és per això, fes-me mal. Endavant, fes-me tot el mal que vulguis. Si creus que per tots aquests anys m’ho mereixo, fes-ho.

No ha pogut fer-ho. S’ho vaig advertir, s’ho vaig advertir masses vegades. Respiro ràpid, la còlera m’obliga a fer-ho. Ella ha fet que doni diversos passos fora de les meves caselles. Ella, la filla de puta que volia oblidar, torna dient aquestes tonteries. I a sobre al davant de la Paula. La fastigosa aquesta es donarà compte de qui sóc jo.

Només ens separen dos metres. Corro fins a ella i no s’aparta, no surt a córrer, ni tan sòls sembla ara que tingui por. L’agafo del coll un altre cop i la porto amb mi al sòl. La meva mà dreta agafa el seu coll amb força, moltíssima força, mentre que la meva mà esquerra colpeja la seva cara sense cessar. El seu nas sagna. El seu llavi sagna. La seva cella sagna. I la seva cara està vermella, tota la seva cara serà un maldit cardenal al cap d’unes hores.

-          Dóna-li, Axel! Que aquesta estúpida aprengui!- La Paula riu i això em motiva encara més per a que la sigui pegant.

Als trenta cops de puny i d’intentar ofegar-la, el seus ulls es tanquen. Deixa de respirar. La sang segueix manant-li del seu cos però ja no respira. No pot ser. Retiro les meves dos mans del seu rostre. Em separo d’ella. La seva cara, al darrere d’aquest vermell tan intens, comença a ser morada. No es mou. Poso el meu dit a sota del seu nas i tot es confirma, no respira. El meu cos tremola, suda i crema de por. No pot ser, és impossible. No puc haver-la matat. ÉS IMPOSSIBLE! Ploro. Ploro i em porto les mans a la cara. L’he matat… L’he matat…

-          Axel… què has fet?- la Paula xiuxiueja, preocupada, i fa la mateixa proba que jo, i el mateix resultat…- L’has matat? Deu meu, Axel…

-          Jo no volia matar-la, no em fotis!-ploro com ningú abans havia plorat, amb les mans encara a la cara, sense poder veure res.

No parlo més. No volia. Jo no volia. Això no tindria que haver passat. Era una puta fastigosa, però la meva consciencia… El temps es para i només existeixen les meves llàgrimes i jo. He matat a algú, a una persona…

-          Axel, em d’anar-nos…- La Paula m’agafa de l’espatlla i m’intenta aixecar.

-          Anar-nos? I deixar-la? Però…

-          Està morta Axel. No podem fer res. Em d’anar-nos abans de que algú ens vegi. Ens ficaríem en problemes. Vinga, Axel. MOU-TE, VINGA, NO EM FOTIS! O VOLS QUE ENS FIQUIN A UN CENTRE DE MENORS?!- La Paula crida i em porta a rastres.

M’aixeco i em deixo anar de la Paula. No  se que és millor o pitjor, però no vull que ens fiquin en un centre de menors. Estic perdut. No se que fer. Així que, al davant de tan sols una opció, corro amb la Paula cap a algun lloc on tot això no estigui.