MAI SEREM PERFECTES

CAPÍTOL 18-BEL-ESPERAR

Llegeixo un par de vegades el missatge. Bé, la veritat és que més que un par és un milió de vegades. “Hola”, és l’únic que diu, però no deixa de sorprendre’m. Contant amb ella, tinc dos amics a Facebook. I l’altre és el meu pare, que va insistir en que acceptés la sol·licitud per “tenir-me vigilada i veure el que vaig fent  per allà”. És una tonteria, tot i que ell tampoc es connecta mai. Però tot i així m’entristeix. A vegades m’entristeix no ser com els demés. Però això també m’agrada, té la seva part bona, tot i que sigui petita.

Decideixo no respondre ara, doncs amb els meus germans em resultaria impossible tenir una conversació “decent” i després em tindria que anar, i no pillaria Wi-fi de casa. Així que millor esperar a demà. Tot i que estic desitjant parlar amb ella... Pot ser les coses també canvien.

I ara espero.

Espero a que en Josep pari de plorar perquè té por.

Espero a que la maleïda PSD d’en Jack es quedi sense bateria. Maleïda sigui la vegada que vam tenir diners...

Espero a que el meu pare arribi del seu treball.

I arriba. Per fi.  Només tenia que fer una hora i mitja més.

Escoltar el tentinegi de les claus al xocar contra el pany es torna música per mi ara mateix. Faig un sospir. Per fi, ja està... Al menys tindré una mica de temps per al meu treball.

-          Ja estic aquí, nois. ¿M’havíeu trobat a faltar?- El somriure en el seu rostre enganya als meus germans, però els seus ulls el delaten.

Treballa molt, moltíssim. Com a mínim fa deu hores al dia, sense comptar les hores extres que fa gairebé a diari. Avui només ha estat una hora i mitja, però altres vegades són dues o inclús tres hores més. Però ni així arriba. I a pesar de que jugui amb els seus fills, estigui sempre  tan animat e intenti ocultar tots els problemes al darrere de la seva esquena, jo sé que res va bé, que això se li fa gran. I per això intento ajudar-lo en casos com aquest. Tot i que no estic tot el dia pendent d’ell, doncs ha d’entendre que ell mateix s’ho va buscar. Fent-se càrrec de les conseqüències dels seus errors. es com més s’aprèn. He vist molts casos d’aquests, i son molt efectius, la veritat.

Corro cap a la meva habitació, fico el portàtil en una motxilla de plàstic amb corda blau, bastant desgastada, i torno al passadís. Veig com els meus germans s’apropen al meu pare a saludar-lo i a demanar-li que s’animi a unir-se a la partida. Jo, no obstant, passo, m’acomiado en silenci i surto per la porta.

És una nit freda. Amb el vent que ve del nord que et deixa gelat. Em pujo més la bufanda i em dono pressa. Hi ha poca gent al carrer. I els que hi ha caminen ràpid, amb un destí en concret en ment, ansiosos per arribar l’abans possible i abandonar aquest fred que encongeix els músculs.

Amb tantes preses i amb l bufanda que quasi em tapa els ulls, no m’assabento de que la cafeteria a la que vaig freqüentment està tancada. Obro molt els ulls i m’apropo encara més a ella. Hi ha un cartell  enganxat a la persiana que tapa el local. El llegeixo.

«Tancar per defunció»

Premo els llavis. Em costa reprimir les llàgrimes. I no ho faig. Imagino com ho estarà passant la Clàudia, la propietària de la cafeteria... Sempre és molt amable amb mi. És una noia fantàstica, molt dinàmica i alegre. Em costa imaginar-la trista i plorant, tancada a casa seva...

Deixo al darrere el local, eixugant-me les llàgrimes, doncs l’aire que m’empeny és com un ganivet sobre la meva galta mullada.

Passejo una estona per la mateixa avinguda en la que està la cafeteria de la Claudia. Pensant en tot i en res, fixant-me en els bars per escollir quin és millor. Però tots estan abarrotats de gent. M’agrada treballar amb una mica de silenci, tranquil·litat, i tots tenen un ambient tan “bo” que ho fan dolent. Sí que te la gent diners... No hi ha bar que deixi al seu pas un soroll insuportable. Però tinc que escollir. Aquesta és una recerca sense sentit i com tardi molt més no em quedarà temps per a res. Miro l’hora. 21:45. S’acaba el meu temps. Així que decideixo asseure’m al següent bar que trobi. Bé, al menys el que trobo no és ni un restaurant ni un bar amb homes pegats a les cerveses. És com més informal, sense passar-se, una mica juvenil. Tot i que hi ha gent de totes les edats. I està abarrotat.

Al entrar passo totalment desapercebuda. Caminar per aquí es gairebé impossible. És gran, però hi ha gent per tots llocs. Caminen cap a la seva taula. S’apropen per comprar una bossa de patates chips. Es van. Venen. Surten a fumar. Entren de fumar. De tot. I trobar una taula lliure em resulta gairebé impossible. Però a una cantonada, com si estigués feta per mi, hi ha una taula pegada a la paret amb una cadira negra. Resulta satisfactòria trobar-la, però m’aixafa la crua realitat. M’apropo ràpid a ella per a que no se m’avanci ningú. M’assec i observo a la gent. Tot el mon està animat, parlen, riuen i fan bromes. Ningú està sol. Tot i que, una vegada més, abans de que aconsegueixi deprimir-me això, trec el meu portàtil i començo a engegar-lo. Un cambrer s’apropa a mi.

-          Que prendrà, senyoreta?- Escoltar “senyoreta” em treu un somriure.

-          Café amb llet, si us plau.

-          Bé- diu mentre ho apunta en una mini llibreta-. Ara mateix s’ho porto.- I també somriu.

Quan es va, a la pantalla de l’ordinador ja ha aparegut la foto d’inici (un simple fons negre) i em demana la contrasenya. Teclejo ràpid els vuit dígits. Quan faig clic en el Word corresponen tarda una mica més de l’habitual en aparèixer. Em poso nerviosa. Estic desitjant amb aquesta investigació ara que es posa interesant. Però quan apareix a la pantalla plena de lletres em quedo en blanc. El soroll de la gent em desconcentra una mica, així que intento relaxar-me.

Cinc minuts més tard em porten el cafè. El tasto. Crema massa… El deixo reposar una estona. Tanco els ulls i deixo la ment en blanc. De sobte tinc massa calor, tot i que m’hagi tret la bufanda i la jaqueta. Fa molta calor… Massa. Començo a suar… A suar molt. I les meves mans comencen a tremolar.