MAI SEREM PERFECTES

Capítol 8- Melanie- No temo el meu passat

Bé. Socials ja ha acabat i tots som lliures. Abandono el meu lloc al costat d’en Diego, el qual s’alegra de que ho hagi fet, i m’apropo a l’Amanda. La Maia s’apropa a nosaltres.

-          Melanie… jo de tu…- xiuxiueja la Maia, mirant cap a tots costats per assegurar-se de que ningú escolta.

-          Sí, ho sé, Maia, m’allunyaré d’ells fins que quedi tot oblidat. No et preocupis, no em faran res, si gairebé mai venen a l’institut- li responc, amb el mateix to de veu però sense aquesta preocupació tan extrema que té ella.

-          D’acord. Si vols t’acompanyem avui fins a casa teva. Més o menys ens agafa de pas, només tenim que desviar-nos una mica del nostre camí habitual.

-          No fa falta, Maia, estic bé. Estàs fent una muntanya d’un gra de sorra.

-          Tu sí que seràs un gra de sorra com no vagis amb compte- intervé l’Amanda- I tot això va passar mentre que jo era al lavabo? Doncs sort que estava allà la Maia, si hagués estat jo aquest no se’n va d’allà sense un ull morat.

-          Doncs sí, sort que tu no vas ser allà, Amanda, perquè no haguessis millorat la situació- esbufega la Maia.

-          Sou unes exagerades- ric jo-, no crec que l’Axel fos capaç de fer tant de mal a algú.

-          Estàs segura de que estem parlant del mateix Axel, Melanie?- pregunta amb ironia l’Amanda- Crec que no ho coneixes molt bé- afegeix amb un somriure.

Es sorprendrien si sabessin com de bé el conec, o ho coneixia. Vam ser millors amics a l’escola. Pràcticament… érem inseparable. Fins que va començar a anar amb la Paula. A mi no em queia bé i ens vam començar a distanciar. I després d’aquella discussió… vaig saber que res tornaria a ser igual. Però d’això, del que jo pensava que pesaria, a això, a el que ha passat, hi ha molta diferencia.

-          Bé, anem sortint de classe, no?- suggereixo, al veure que ens em quedat soles a classe, amb l’única companyia de professor, que ens ignora.

Elles estan d’acord i sortim. L’Amanda i la Maia segueixen discutint el tema de l’Axel. Jo ja no les escolto. Sí que estic pensant en l’Axel, però no de la seva ira destructiva. I tampoc és la única persona que hi ha al meu cap. També hi ha un altre… No. Haig d’oblidar-me. No puc seguir pensant en ell, perquè ell ja no pensa en mi i aquest seria un joc tediós  que mai acabaria. Espero que el tema de l’Axel m’ajudi a oblidar-me d’ell. Perquè ara vull saber el perquè, el perquè del seu comportament. Que va ser el que va passar per a que canviés d’aquesta forma.  Em preocupa. Ara que l’he vista tan… agressiu, em preocupa. Sí, ell em va donar molts, massa potser, motius per fer-ho. Però tot i així jo vaig ser la que va començar. No puc quedar-me tranquil·la sabent que pot ser aquest canvi s’hagi produït per la meva culpa.

-          Melanie?- la veu de la Maia em desperta del meu abstracció- Estàs una mica rara, eh. Hem decidit acompanyar-te fins a casa teva, així no hi haurà possibilitat de que estiguis en perill, per si de cas ens segueixen.

-          Esteu exagerant  moltíssim. No ens estan seguint- obro els braços per senyalar l’espai que ens rodeja- Aquet tipus de gent té coses millors que fer, com ficar-se un quilo de coca a la sang. No desaprofitarien el temps amb algú com jo.

-          Melanie, em sorprèn que no coneguis com son aquest tipus de persones. Aquests, per a pegar, s’inventen qualsevol excusa.

-          Sí que ho conec, però no ho se, no crec que sigui per a tant.

La veritat és que no crec que l’Axel sigui capaç de pegar com ha pegat a la Bel a una examiga com jo. No hi crec ni ho vull creure. Caminem ràpid, al menys jo. Vull arribar ja a casa meva. Aquest dia no és que hagi estat el millor de la meva vida.

Per sort, ja arribem al punt on totes ens. separem

-          Bé, jo em vaig per aquí- anuncio, i em giro el més ràpid que puc.

-          T’acompanyem- repeteix la Maia.

-          No fa falta, noies, de veritat. Mira, fem una cosa. Avui em vaig sola i si veig que em segueixen corro, os dic per Whatsapp el que ha passat i demà m’acompanyeu a casa meva.

La Maia no sembla molt convençuda, però l’Amanda sí. I quan l’Amanda es proposa convèncer a la Maia, ho aconsegueix, a vegades massa fàcil.

-          Melanie té raó, Maia. Millor esperem i veiem que passa. Només hi ha cinc carrers d’aquí a la seva casa.

-          No ho sé…

-          Vinga, anem, Maia, la Melanie sap el que fa- l’Amanda  l’agafa del braç.

-          D’acord…- tot i que encara no sembla molt convençuda.

Es van allunyant les dues, cada una cap al seu camí. La Maia mira cap al darrere tota l’estona. I jo segueixo caminant. Ni un sol carrer. No he caminat ni el primer carrer i ja m’he trobat amb algú. No si serà millor o pitjo que una trobada amb l’Axel, però segur que pot ser catastròfica.

-          Melanie, Melanie! Espera!- crida l’Alex, corrents fins a mi. Ha aparegut de la cantonada d’aquest edifici, com si m’estigués esperant.

No dic res, segueixo caminant, mirant amb incredulitat.

-          Mira, no se que vols però…

-          Deixa que t’acompanyi a casa- demana panteixant per l’esgotament.

-          Que? Jo no t’era indiferent? Doncs entén-te i deixa’m en pau.

-          Però… Un moment, deixa’m explicar-te.- Es recolza als seus genolls.

-          No, Alex. Deixa’m i para de mentir, és millor per tothom.

-          Però…

-          Adéu

-          No, Melanie! No vagis cap allà!

I corro. No miro cap al darrere e ignoro els passos de l’Alex a la meva esquena. Fins que deixo de escoltar-los. Serà cara dura! Em menysprea i després vol explicar-me coses. Jo ja vaig escoltar les seves penes i mira com m’ho ha pagat. Doncs ja no hi ha volta endarrere, no vaig a ser la típica noia fàcil que es deixa enganyar dues vegades. No. Això s’ha acabat.

Camino ràpid. Tot i que ja no escolto els passos de l’Alex camino ràpid i sense pensar en res. Simplement camino i faig el mateix recorregut que tots el dies. Però… pot ser tindria que haver-ho pensat millor…

-          On vas, idiota?- Una veu femenina extremadament familiar em deté en sec.

La Paula.

-          Creies que podies pegar al meu amic i sortir il·lesa d’això?

La veig sortit del portal d’un pis. Dono un pas endarrere, però quan veig sortir a l’Axel darrere d’ella, sé que està tot perdut.