Translate

divendres, 31 de maig de 2013

EL DESTÍ DE LA SOLITUD

ABANS I ARA- CRISTINA (capítol 2)

Cada un dels seus cops són com una punyalada al meu cor. A part d’un dolor físic terrible, l’emocional acaba amb mi. Quan el seu puny impacta a la meva cara, o el seu peu a qualsevol part del meu cos, el sofriment no és només amb la sang que surt per la meva pell, també la meva ànima es trenca en mil trossets, tan petits que mai es tornaran a unir.
Estic tirada al terra quan les seves rialles, i les dels meus companys, s’aturen. Sense previ avís, en Gerard surt corrents, just quan la professora arriba fins a mi. Ella em dona la mà, i amb la seva ajuda m’intento aixecar, sense molts bons resultats. Estic nerviosa, només els crits de l’Arnau arriben a les meves orelles
Em sento petita, insignificant; i segurament ho sigui.
Em toco el cap. Un terrible dolor ha paregut allà, igual que a la resta del meu cos. Un dolor insofrible que cada segon es fa més gran i profund. I tot per ell.
Quan aconsegueixo aixecar-me em dono compte de que només puc aguantar-me amb una sola cama; i la Claudia, la professora, no sembla que amb el seu gras cos pugui ajudar-me massa. Als meus companys els descarto de seguida, ja que sé que em rebran amb insults i amenaces.
Uns minuts més tard, quan el públic em comença a mirar d’una forma enfadada, arriba l’Arnau per ajudar-me, i els meus espectadors inclinen encara més les celles. Es col·loca al meu costat i posa el seu braç a la meva cintura, mentre jo el poso al seu coll. De mica en mica anem avançat, desgraciadament cap al seu despatx. Deixo enrere un munt d’alumnes que fan gestos amenaçadors dirigits només a mi.
     ―Per què no has fet el que et vaig dir? Per què no has demanat ajuda? Jo et puc ajudar, però només si tu em deixes ajudar-te ―em diu, assegut a la cadira que està al davant de la meva.
Evito mirar els seus ulls, d’aquest color negre tan penetrant que em fa por. Deixo la mirada clavada a la meva mà, que es mou amb nerviosisme.
     ―Es que... no ho sé...no puc... ―dic amb un xiuxiueig.
     ―¿Què no pots?― em pregunta.
     ―No puc...
     ―Sí que pots, jo ho sé, i tu també. Saps que això ha d’acabar com més aviat millor. Portes molts mesos així, no pots seguir en aquesta situació. Però jo no ho decideixo, ho fas tu; i has de donar aquest últim pas, perquè et canviarà la vida.
Les seves paraules em fan mal el cor. No les aguanto, per molt que digui que són certes, perquè això ja ho sé; però tinc por, por de perdre’l per sempre.
     ―Perquè....  perquè l’estimo...― confesso, no molt orgullosa del meu secret.
     ―Pe-però... ¿Com et pots enamorar d’algú que ha estat gairebé tot l’any abusant de tu? ―No ho entén, i no és estrany, perquè ni tan sols jo acabo d’entendre-ho.

     ―Abans no era així, era diferent... Era una persona amable, delicada, tímida... I per aquesta raó tothom l’insultava. No hem parlat molt, perquè mai he tingut el valor suficient per fer-ho, però sempre ha estat allà, el secret més profund del meu cor. No tenia gaires amics, jo tampoc, i això em feia pensar que estàvem fets l’un per l’altre. Però... des de que ha arribat a l’institut ha canviat. Sembla que els insults l’han transformat, d’alguna manera, i l’han convertit en un monstre. Jo pensava que era immune a aquest tipus de coses, que ja estava massa acostumat, però sembla que fins els més forts, ploren ―concloc, mentre que del meu ull surt una llàgrima tan transparent como jo sóc ara mateix.

divendres, 24 de maig de 2013

EL DESTÍ DE LA SOLITUD


ALGÚ I NINGÚ - GERARD (capítol 1)
El meu puny xoca contra les seves ulleres, produint un fort soroll que amaga els ràpids batecs del seu cor. Tanca els ulls i arrufa el nas, preparada pel pròxim impacte. L’agafo de la samarreta i l’elevo uns centímetres del sòl. Li dono tres cops de puny més abans de que li comenci a sagnar el nas i la llenci pels aires.
Cau a un basalt ple de fang i mosquits morts. M’apropo a ella corrent, agafant forces per donar-li una puntada de peu a les costelles.
El seu cos es converteix en una pilota i els seus ulls ploren de dolor. Però a mi m’és indiferent. Tot al contrari, les seves llàgrimes i les súpliques em diverteixen, tornen la vida al meu cos.
Poc a poc, entre puny i puny, entre llàgrima i llàgrima, la resta del pati s’apropa a nosaltres, amb els seus caps encuriosits alçats. A la meva enfadada cara apareix un somriure malvat que, a mesura que arriba més gent, es fa més gran. En un minut el pati sencer es aquí, contemplant la meva obra d’art, amb els ulls pintats de por, però sense el valor suficient per aturar-me. 
Em començo a riure quan, com passa sempre, em dono compte de que tinc el control. Més enllà, fora de l’abast de la meva vista, gairebé inaudible, escolto com altres persones comencen a riure en veu baixa. No obstant, tot i que aquest sigui el perquè del que faig, veure el dolor en una persona que no sigui jo, sé que acabarà aviat.
De sobte, quan les rialles comencen a guanyar força, tot es queda en silenci. És el moment d’actuar. Passant per sobre de la meva víctima, desaparec entre la multitud. Quan la professora arriba al lloc dels fets, començo a córrer en direcció contraria. Recorro el pati en uns segons, escoltant els crits enfurismats de molts professors al meu darrere. Però ja es massa tard per a ells. És impossible que m’enxampin. Tinc la reixa davant meu. Uns tres metres d’alçada. Fàcil, molt fàcil. Començo a enfilar-me per ella, mentre aguanto el dolor de les meves mans, que s’agafen als ferros amb força.
Els crits són cada vegada més forts i enfadats. I tindria el cent per cent de les possibilitats d’escapar si no fos per l’Arnau, un dels professors més joves i al que més odio; amb els seus consells que semblen trets d’una novel·la, que mai em faran reflexionar, perquè  això és un bé per a mi i no deixaré que ningú m’intenti convèncer del contrari.
 Amb les seves ràpides cames està a punt d’atrapar-me. Just quan estic quasi a dalt del tot m’agafa d’una de les meves bambes.
     ―No, no ho facis un altre cop! ―crida.
Però escoltar aquestes paraules només fa que la necessitat de fugir augmenti. Faig força amb la meva cama fins que la meva sabata cau i quedo alliberat de les urpes del professor. Baixo el més ràpid possible per l’altre banda de la reixa i començo a córrer sense un destí en concret.