CAPÍTOL 20- BEL- LA VIDA ME’L TORNA
Les meves mans tremolen, i com si fos una reacció en cadena, la resta del
meu cos també ho fa. I em començo a marejar. Miro cap a tot arreu i només
escolto un soroll que intensifica el seu volum per segons. Només mil veus que
s’acumulen a les meves orelles i no em deixa pensar. La gent que passa a prop
meu adopta una forma estranya, es deformen i es converteixen en mirades
assassines . No puc més. M’aixeco. I tot el terra dóna voltes, i tinc que
recolzar-me a la taula per no caure’m. Em porto la mà esquerra als ulls i els
tanco. Quan el terra deixa de moure’s una mica avanço un pas. I torna a moure’s
tan ràpid com abans. Però no detinc el meu caminar. Vaig ensopegant i
pronunciant alguna cosa semblant a “ho sento” i “perdonin”. Les mirades es
multipliquen i ara m’insulten també. Però per fi, de seguida, trobo la porta
del quart de bany. Em recolzo al pom durant uns segons per intentar millorar el
meu estat, sense molt resultat, i obro la porta a mitges. Vaig caminant arrastrant
els peus pel passadís del lavabo. Deixo caure el cos a la paret per no caure’m.
El soroll de veus ja s’ha anat, tot i que encara segueix movent-se el sòl.
Trobo la porta on hi ha una senyora dibuixada. Estiro i veig la l’aixeta.
Em llenço cap a ella, prement el botó, i comença a sortir l’aigua. Em mullo la cara, el clatell i una
mica els braços. Em trobo millor, tot i que el mareig segueix encara aquí. Dono
dues passes cap a la meva esquerra i obro la porta que dóna a un petit espai on
hi ha un lavabo. I m’assec a la tapa. Poso les mans a la cara, de manera que
també agafo una mica del cabell, i em limito a respirar. Inspirar. Espirar.
Inspirar. Espirar. Així durant uns cinc minuts. I el mareig es va fent cada
vegada menys intens. Fins que el terra es deté i em trobo perfectament. Què m’havia
passat? Suposo que el soroll, la gent per tot arreu i tot això… No estic
acostumada a aquesta multitud, mai havia estat amb tanta gent, i tant soroll. I
estant tan tensa i amb tantes coses al cap com tinc últimament, suposo que no
ha ajudat molt això. Tindré que relaxar-me una mica si no vull que torni a passar.
M’aixeco. Escolto que la porta del bany s’obre. Em torno a asseure. Escolto
l’aigua sortir de l’aixeta. No estic disposada a sortir ara i que em miri malament
per ser la noia boja que abans semblava que anés borratxa. No, això no em tranquil·litzaria.
Al contrari, em pondria molt més nerviosa. Així que no penso sortir fins que surti
ella. Tot i que hagi d’estar aquí hores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada