EL MEU DESTÍ I LA REALITAT- GERARD (capítol 3)
La meva mare, com sempre,
a una mà porta un cigarret i, a l’altra (quan no té una ampolla de cervesa),
per molt estrany que sembli, porta una llarga porra de fusta, que ella mateixa
va rescatar de la paperera de reciclatge que hi ha al carrer.
Quan entro per la porta
passo pel seu costat, sense mirar-li ni dir res. No obstant, ella no manté
aquest silenci que a mi tan m’agrada. No, prefereix treure de la seva boca unes
paraules tan estúpides com ella mateixa.
—Gerard, ves a la botiga i compra més
cerveses, que ja s’han esgotat.―La miro, vacil·lant. ―Vinga, ves-hi! Que és
l’únic que saps fer! ―Però jo segueixo sense fer cas; les seves paraules només
fan que al meu interior una bèstia rugeixi. ―Ves-hi si no vols que utilitzi
això! ―crida, com la boja que és, sacsejant l’objecte que té a la mà, mantenint
un to desafiant.
I hi vaig, sí. Vaig a una
botiga petita y fosca en la que no em fan cap pregunta quan vaig a pagar-les.
Però no torno a casa. La meva mare m’ha donat raons suficients per no fer-ho. I
si no me les hagués donat igualment no hauria tornat.
Camino durant uns cinc
minuts fins que arribo a un bosc proper. M’endinso una mica, uns cent metres
només, y m’assec a sota d’un pi, amb el cap alçat i observant com es mouen les
fulles. A intervals regulars d’uns cinc segons m’apropo l’ampolla d’alcohol a
la boca i li dono un bon glop. Quan passa una hora la vista se’m comença a
ennuvolar, i em dono compte de que només puc acabar en un lloc: a la presó del
son.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada