Translate

divendres, 7 de juny del 2013

EL DESTÍ DE LA SOLITUD

EL MEU DESTÍ I LA REALITAT- GERARD (capítol 3)

La meva mare, com sempre, a una mà porta un cigarret i, a l’altra (quan no té una ampolla de cervesa), per molt estrany que sembli, porta una llarga porra de fusta, que ella mateixa va rescatar de la paperera de reciclatge que hi ha al carrer.
Quan entro per la porta passo pel seu costat, sense mirar-li ni dir res. No obstant, ella no manté aquest silenci que a mi tan m’agrada. No, prefereix treure de la seva boca unes paraules tan estúpides com ella mateixa.
     —Gerard, ves a la botiga i compra més cerveses, que ja s’han esgotat.―La miro, vacil·lant. ―Vinga, ves-hi! Que és l’únic que saps fer! ―Però jo segueixo sense fer cas; les seves paraules només fan que al meu interior una bèstia rugeixi. ―Ves-hi si no vols que utilitzi això! ―crida, com la boja que és, sacsejant l’objecte que té a la mà, mantenint un to desafiant.
I hi vaig, sí. Vaig a una botiga petita y fosca en la que no em fan cap pregunta quan vaig a pagar-les. Però no torno a casa. La meva mare m’ha donat raons suficients per no fer-ho. I si no me les hagués donat igualment no hauria tornat.

Camino durant uns cinc minuts fins que arribo a un bosc proper. M’endinso una mica, uns cent metres només, y m’assec a sota d’un pi, amb el cap alçat i observant com es mouen les fulles. A intervals regulars d’uns cinc segons m’apropo l’ampolla d’alcohol a la boca i li dono un bon glop. Quan passa una hora la vista se’m comença a ennuvolar, i em dono compte de que només puc acabar en un lloc: a la presó del son.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada