EL DESTÍ DE LA SOLITUD

ELLA I JO- GERARD (Capítol 7)

Ella mor als meus braços, amb un somriure radiant al seu rostre. Jo, en canvi, no puc somriure, i sé que mai ho podré fer. Miro els seus ulls, que s’han quedat sense vida, sense expressió. I les seves llàgrimes... encara cauen, fins al terra, marcant d’una manera trista el final de la seva vida.

L’abraço amb força, com si així no es marxés, es quedés al meu costat per sempre. Però sé que mai tornarà, que no tornaré a escoltar la seva veu, aquella de vegades tan optimista, aquella que mai es deixava vèncer...

El meu cor batega ràpidament, nerviós i mort, callat i viu. Les meves llàgrimes rellisquen per les meves galtes... Les odio, odio aquesta senyal de vida tan injusta. La deixo anar lentament, i mentre ho faig el meu cor es trenca d’una manera massa dolorosa. Amor? Potser, no estic segur. Aquest sentiment mai l’havia experimentat, és tot tan confús... Només sento que la meva vida s’acaba sense ella, sense el seu somriure, sense els batecs del seu cor... Però ja és tard, tard per fer que torni.

M’aixeco i em quedo mirant-la. És un dolor que m’obligo a suportar. Perquè jo sóc amo dels meus actes, i d’aquest dolor, i no el penso pas deixar sol.

Em passejo per la seva habitació tocant tots els mobles. Tot és tan proper i a la vegada tan llunyà...

Al passar pel costat del seu llit toco un paper. L’observo uns instants. No m’ho puc creure... Una carta d’ella, una d’acomiadament... La començo a llegir. Parla de la seva mare, dels moments que ha passat amb ella. Em sento culpable, i n’hi ha moltes raons per sentir-me així. A part d’haver  tret la vida a una noia a la que estimo de veritat, se l’he tret també a la seva mare. Però en què m’he convertit? Què ha passat? No ho se... Poques coses sé ara mateix.

Quan acabo de llegir la part que parla de la seva mare em quedo sense respiració. Parla de mi... Ella m’estimava... I ara em dono compte de que jo també l’estimo... L’Arnau tenia raó, però jo no havia sabut veure-ho.

Corro i em poso al costat de la Cristina. Li dono una abraçada mentre agafo les tisores per fer-ho, per tallar-me jo també les venes. Em fa mal, però m’agrada, perquè d’aquí uns segons tornaré a estar amb ella, i li podré dir per fi que ho sento de veritat, que tot aquest temps he estat encegat pel dolor. I que l’estimo, i l’estimaré per sempre.