EL DESTÍ DE LA SOLITUD

UN CANVI I UNA VERITAT- GERARD (capítol 5)

De sobte, arriba el nostre professor de tecnologia, l’Arnau. El miro fixament als ulls, mentre que, poc a poc, vaig deixant a la Cristina lliure de les meves mans. Ella segueix somrient, per alguna cosa segurament estúpida i sense importància, però que em molesta massa com per a no voler pegar-li més.

L’Arnau, al donar-se compte dels meus abusos s’apropa a mi, amb un pas sever. S’inclina una mica per posar-se a l’altura dels meus ulls. Jo no desvio la mirada d’ell, perquè això seria una mostra de debilitat, i no vull semblar que em cago a la primera de canvi. Ell, llençant-me el seu alè a la cara, em diu:

     ―Al meu despatx ara mateix. ―ordena en un xiuxiueig ben amenaçant.

Trec la mirada jo primer, però no per vergonya, sinó per rebel·lia: surto per la porta abans que ell i la tanco als seus nassos. Ell l’obre ràpidament i em segueix, fins que es posa davant meu i em guia fins al seu despatx, aquest que tant conec.

Un minut més tard arribem. Ell s’asseu al darrere de la taula i jo al davant. No baixo el cap, al contrari, l’elevo una mica més, mostrant així la superioritat que el professor no vol acceptar. Ell tampoc aparta la mirada, només aixeca una cella, amb incredulitat. Però de seguida canvia la seva expressió a una tan enfadada que li faria por a qualsevol. A qualsevol menys a mi. Com no comença a parlar ell ho faig jo.

      ―¿Què vols professor? ―pregunto, posant els peus sobre la taula.

Ell mira els meus peus, vacil·lant, però de seguida em torna a mirar als ulls.

―Per què ho fas?

     ―Per què faig el què? ―No entenc la seva pregunta.

     ―Per què tractes així a la Cristina?

     ―Perquè vull, em sento bé quan ho faig ―li responc, com si res.

Ell es queda pensant, escodrinyant totes les faccions de la meva cara.

     ―No m’ho crec ―em quedo mirant-lo, amb indiferència―.  Jo abans era com tu. Quan era un adolescent m’encantava pegar a la gent, insultar-la. Sí, em sentia superior. Ho feia per diversió, però aquest joc amb poca gràcia mai va poder omplir la buidesa que tenia al meu cor. Tot al contrari, cada vegada aquesta buidor es feia més gran. I més tard va arribar el dolor, i això es va convertir en una necessitat. Volia l’atenció de la gent i no s’havia com fer-ho d’una altre manera. No tenia llibertat, estava encadenat a tota aquella gent, no podia evitar fer-los mal. No era un home lliure i això em posava furiós, i el meu problema va augmentar. Fins que em vaig ensopegar amb una persona que em va fer obrir els ulls. Aquesta persona ara és la meva dona. Li dec la vida, perquè no crec que hagués pogut sobreviure més temps així. I per això no et crec. No crec que no tinguis sentiments, no puc creureu perquè sé que fins i tot Hitler tenia un cor, però desgraciadament amagat sota una màscara que  no li deixava veure el món tal i com és. Sé que tu sents alguna cosa al darrere d’aquest dolor que no et deixa en pau. Jo ja m’he adonat, ara només faltes tu. Busca la felicitat, aquest amor que amagues, perquè ho tens, tot i que t’intentis convèncer del contrari. Ara digues-m’ho: què és el que sents ara mateix?

―No ho sé... ―responc en veu baixa, retirant els peus de la taula i baixant la mirada fins a les meves mans.