UN PRINCIPI I UN FINAL- CRISTINA (Capítol 6)
No torno a veure a en
Gerard en tot el dia. Escoltant d’amagat al lavabo m’he assabentat de que s’ha
posat malalt i s’ha anat a casa. Això, que m’hauria de deixar més tranquil·la,
em posa trista. Que estigui malalt vol dir perdre temps abans de que m’hagi de
marxar. I amb la meva sort potser mai més el torni a veure. Però la seva
absència no pot enrederir-me. Haig de seguir amb el meu suïcidi sigui com
sigui, tot i que el dolor no em deixi caminar.
Quan s’acaben les
classes, en les que només he escoltat els insults dels meus companys, camino a
poc a poc, en silenci. Després de tot aquest dia el dolor de la meva cama ha
disminuït miraculosament. Potser gràcies a que en Gerard no ha pogut pegar-me.
Em costa imaginar que
aquesta serà l’última vegada que trepitgi aquest sòl, que vegi aquest món, els
arbres i les seves fulles caure. Tot i que em costi acceptar que haig de morir
sé que sofriré més viva que morta. Això em reconforta. Miro les meves cames i començo
a córrer, pensant que mai més tornaré a fer-ho, que mai sentiré aquesta
sensació, el vent sobre el meu cabell. Durant uns segons em sento persona,
humana i no un objecte. No obstant, sé que mai ho tornaré a sentir en aquesta
vida.
Arribo a un parc
solitari, envoltat per una gespa regada recentment. Em llenço sobre ella i la
oloro. M’encanta aquesta olor.
Tanco el ulls i només
sento felicitat. Oblido tot i només visc. Però no puc allargar massa el meu
destí, perquè això només farà que em sigui més difícil abandonar el poc que
tinc.
Quan arribo a casa meva,
saludo a la meva mare i em vaig ràpidament a la meva habitació. Només em queda
una cosa més per fer: escriure una carta.
“El més segur és que tu, mare, siguis la primera persona en
llegir aquesta carta. No em volia anar sense acomiadar-me de tu. Has estat la
persona més important de la meva vida. Has estat tu la que m’ha ajudat sempre i
t’estimo més del que et puguis imaginar. Sé que ara estaràs plorant, però no
vull que ho facis. Has de saber que la meva mort no és culpa teva, ni molt
menys. No volia que deixessis tot això, el teu treball, la teva vida, només per
mi. Tampoc podia deixar tot això jo.
No tinc paraules per descriure el que et vull dir, només
un núvol de records teus em venen al cap en aquest moment. Recordo tots aquells
gelats que ens vam menjar aquella tarda, aquell ós de peluix que em vas
regalar, aquest mateix que es va convertir en el meu millor amic de la
infància; aquella vegada que vas fer que el Pare Noël d’aquella botiga del centre
vingués a donar-me els regals el meu vuitè nadal. Ho recordo tot sobre tu. I
només puc fer una cosa quan ho faig: somriure. Però ara ets tu la que has de
viure, no jo. Així que somriu i camina endavant, amb l’optimisme que et
caracteritza. T’estimo.
Ara vull que li donis aquesta carta a en Gerard.
Hola, Gerard. No sé si arribaràs a llegir això, però no
vull morir sense que ho sàpigues, tot i que et donin igual els meus sentiments.
Vull que sàpigues que t’estimo, sempre ho he fet. Des del primer dia que et
vaig veure, tot de tu m’agradava. I segueix sent així. Tot i que m’insultis, em
peguis i acabis amb la meva moral, segueixes sent el meu príncep blau, l’home
perfecte, perquè sé que al darrere de tota aquesta fúria hi ha l’alegria, l’esperança, l’amor...
T’estimo bojament tot i que tu no sentis el mateix. Potser no canviïs mai, potser
tot això no t’interessi i ara t’estiguis rient com un boig, però em dona igual.
Vull que ho sàpigues i ja ho saps. T’estimo.
Petons per sempre, Cristina.”
No crec que sigui una
carta prou llarga com per explicar tot el que sento, però crec que és suficient
per a que no es deprimeixin i no es sentin culpables.
Doblego per la meitat el
paper dues vegades abans de lligar una corda al seu voltant per a que quedi ben
tancat. Al davant poso: “Per a les dues persones més importants de la meva
vida”. La deixo al damunt del meu llit.
Vaig a agafar les tisores
a poc a poc, amb por. Tot el meu cos tremola exageradament. El timbre de casa
sona. No tinc gaire temps. Escolto a la meva mare rebre a l’invitat, però no
l’escolto a ell. Corro amb els ulls tancats i agafo les tisores del meu estoig.
Quan les tinc al davant miro cap a la meva finestra. Veig els arbres i els
ocell cantar la melodia del mig dia. Agafo aire per última vegada per dir:
―Adéu món. Gràcies per la teva rebuda,
però ara he de prendre un altre camí.
I ho faig. Agafo amb
forces les tisores i em faig cinc talls horitzontals ben profunds al canell.
Però abans de que tanqui els ulls per sempre algú obre la porta de la meva
habitació. Tinc la vista borrosa a causa de les llàgrimes, creades pel dolor,
però a aquesta persona la reconeixeria a qualsevol lloc, estigui a la vora de
la mort o a tres cents quilòmetres; a en Gerard el reconeixeria fins i tot amb
els ulls tancats.
S’apropa a mi, el miro
als ulls. La seva expressió és diferent: preocupada, pacifista, humana... És la
mateixa expressió de fa uns anys. No ho dubto. Estic segura. Per això les seves
paraules no em vénen per sorpresa.
―Ho sento, ho sento. No et volia fer mal ―diu plorant.
Estic entre els seus
braços, perquè ja no em puc aguantar de peu. Vull dir-li que l’estimo, però no
puc parlar, no em surten les paraules. Ja no tinc les forces suficients per fer
res... Però m’alegra saber que l’última cosa que vegi en aquest món sigui a
ell, al Gerard que jo vaig conèixer, el de veritat. Al cap i a la fi la meva
mort ha estat per alguna cosa, per a ell. Així que tanco els ulls, amb un
somriure a la cara que sé que perdurarà per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada