Cada un dels seus cops
són com una punyalada al meu cor. A part d’un dolor físic terrible, l’emocional
acaba amb mi. Quan el seu puny impacta a la meva cara, o el seu peu a qualsevol
part del meu cos, el sofriment no és només amb la sang que surt per la meva
pell, també la meva ànima es trenca en mil trossets, tan petits que mai es
tornaran a unir.
Estic tirada al
terra quan les seves rialles, i les dels meus companys, s’aturen. Sense previ
avís, en Gerard surt corrents, just quan la professora arriba fins a mi. Ella
em dona la mà, i amb la seva ajuda m’intento aixecar, sense molts bons
resultats. Estic nerviosa, només els crits de l’Arnau arriben a les meves
orelles
Em sento petita, insignificant;
i segurament ho sigui.
Em toco el cap. Un
terrible dolor ha paregut allà, igual que a la resta del meu cos. Un dolor
insofrible que cada segon es fa més gran i profund. I tot per ell.
Quan aconsegueixo
aixecar-me em dono compte de que només puc aguantar-me amb una sola cama; i la
Claudia, la professora, no sembla que amb el seu gras cos pugui ajudar-me massa.
Als meus companys els descarto de seguida, ja que sé que em rebran amb insults
i amenaces.
Uns minuts més tard, quan
el públic em comença a mirar d’una forma enfadada, arriba l’Arnau per
ajudar-me, i els meus espectadors inclinen encara més les celles. Es col·loca
al meu costat i posa el seu braç a la meva cintura, mentre jo el poso al seu
coll. De mica en mica anem avançat, desgraciadament cap al seu despatx. Deixo
enrere un munt d’alumnes que fan gestos amenaçadors dirigits només a mi.
―Per què no has fet el que et vaig dir?
Per què no has demanat ajuda? Jo et puc ajudar, però només si tu em deixes
ajudar-te ―em diu, assegut a la cadira que està al davant de la meva.
Evito mirar els seus
ulls, d’aquest color negre tan penetrant que em fa por. Deixo la mirada clavada
a la meva mà, que es mou amb nerviosisme.
―Es que... no ho sé...no puc... ―dic amb
un xiuxiueig.
―¿Què no pots?― em pregunta.
―No puc...
―Sí que pots, jo ho sé, i tu també. Saps
que això ha d’acabar com més aviat millor. Portes molts mesos així, no pots
seguir en aquesta situació. Però jo no ho decideixo, ho fas tu; i has de donar
aquest últim pas, perquè et canviarà la vida.
Les seves paraules em fan
mal el cor. No les aguanto, per molt que digui que són certes, perquè això ja
ho sé; però tinc por, por de perdre’l per sempre.
―Perquè.... perquè l’estimo...― confesso, no molt
orgullosa del meu secret.
―Pe-però... ¿Com et pots enamorar d’algú
que ha estat gairebé tot l’any abusant de tu? ―No ho entén, i no és estrany,
perquè ni tan sols jo acabo d’entendre-ho.
―Abans no era així, era diferent... Era
una persona amable, delicada, tímida... I per aquesta raó tothom l’insultava.
No hem parlat molt, perquè mai he tingut el valor suficient per fer-ho, però
sempre ha estat allà, el secret més profund del meu cor. No tenia gaires amics,
jo tampoc, i això em feia pensar que estàvem fets l’un per l’altre. Però... des
de que ha arribat a l’institut ha canviat. Sembla que els insults l’han
transformat, d’alguna manera, i l’han convertit en un monstre. Jo pensava que
era immune a aquest tipus de coses, que ja estava massa acostumat, però sembla
que fins els més forts, ploren ―concloc, mentre que del meu ull surt una
llàgrima tan transparent como jo sóc ara mateix.
No deixis mai de lluitar pel que vols :)
ResponEliminaEl primer capítol, d'en Gerard m'ha resultat... difícil d'explicar.ho.
Però el capítol de la Cristina m'ha transmès les seves sensacions, sentiments... la seva impotència davant les agressions d'en Gerard.
¡¡Ens llegim!!
Moltes gràcies, mai ho faré! I espero que tu tampoc*-* Primer moltes gràcies perquè cada comentari, cada enquesta, em fa molta il·lusió i m'ajuda molt a creure en mi. Així que moltes gràcies per la teva opinió. I m'encanta que sigui bona! :D Petons i fins demà que ja és divendres i toca capítol nou:) Ah! ara mateix et llegeixo*-*
Elimina