MAI SEREM PERFECTES

Capítol 6- Bel- El patró de l'ésser humà

Estic tirada al terra. No m’aixeco. Em fan mal les costelles, les cames, la cara, tot. Al meu voltant algunes persones em miren, algunes divertides i altres sense expressió alguna. Però no hi ha tants capa com veus escoltades fa un moment. I on es l’Axel? Per què m’ha deixat de pegar? La veritat és que és millor així, però no entenc per què s’ha anat. Amb tanta gent com hi havia dient-li que em pegara m’estranya molt que s’hagi anat per la seva pròpia voluntat. Giro el cap cap a la meva esquerra i ho veig. Està al davant d’un arbre. Però… no està sol. No em refereixo a la gent que hi ha al seu voltant. No. Al davant seu, entre el seu cos i l’arbre hi ha algú. Recolzo els colzes al terra i m’incorporo una mica, em fa massa mal com per poder seure del tot. Hi ha una noia. La seva novia? S’estaran besant? Forço més la vista. I m’adono. No. No s’estan besant. I si fos la seva novia no crec que l’hagués agafat del coll d’aquesta manera. La vol ofegar? El terror que em produeix pensar això m’obliga a seure. Al principi no em penedeixo. Però arriba el dolor. S’estén per tot el meu cos i em resulta difícil esbrinar què és el que està passant en quest arbre.

La gent no se n’adona de les meves silencioses queixes de dolor, doncs jo no soc interesant per a ells ara. Ara estan tots pendents del que passa a un metres de mi. La deixa anar. Encara sort… No podia veure-li la cara al noi i, per tant, no sabia quan odi mostrava el seu rostre ni fins a on pensava que podia arribar. Però les cares de la  gent del meu voltat eren de preocupació, així que alguna cosa no molt bona li podria haver passat a aquesta noia.

La noia aterra al sòl, amb la esquena recolzada a l’arbre. S’agafa del coll i respira amb exageració. La seva cara mostra terror y desesperació. Obre molt els ulls i els deixa mirant en un punt fix. No crec que ara mateix se li estiguin passant moltes coses pel seu cap, està massa terroritzada. I jo ho sé de primera mà. Ara que puc veure a la noia millor, reconec la seva cara. La he vist moltes vegades pels passadissos amb altres noies que es diuen Maia, Mar i Amanda. Ella es diu Melanie. Com per poder oblidar-ho… Crec que és una de les millors noies de l’institut. Descartant a les chonis (que son dolentes per naturalesa), moltes altres noies, a les que considero normals, tenen secrets, molts defectes, fins i tot una maldat que els demés pensen que no tenen. Poca gent coneix bé a aquest tipus de persones, tot i que són majoria. I amb els nois passa exactament el mateix. Però ella no. Durant tot aquest temps que la he estat observant detingudament a ella i a les seves amigues, no li he vist fer res de dolent ni una sola vegada. Alguna vegada sí que ha discutit, però sempre es penedeix. Sempre es penedeix. Com tot ésser humà alguna vegada, es penedeix. La única diferencia és que ella sempre ho fa. Mentre que els demès guarden rancor cap a un munt de coses, ella es penedeix i rectifica. És impressionant la capacitat que té de perdonar tant fàcilment i a la vegada de tenir uns amics que l’estimen tant. Això poques vegades passa. Tot segueix un patró. Els forts s’aprofiten dels dèbils, els dèbils es limiten a se aprofitats. I si algun dèbil es revela, és castigat i ho paga dur. Les persones bones sempre perden. I no hi ha tants perdedors per això, perquè no tots els que pensem que són bons, ho són de veritat. Però ella sí. La Melanie es surt del patró. I això sempre ha fet que em fixi més en ella, que centri el meu estudi i el meu projecte en aquesta persona. Però ara, ara que la veig al terra lluitant per respirar, tot el que pensava  torna a donar un gir radical

-          Estàs bé?- Maia li dona la mà a la Melanie, ignorant a l’Axel i a la resta de persones que observen atentament.

L’expressió de l’Axel és de autèntica còlera. Els seus ulls es surten de les seves òrbites mentre que mira a la Melanie, que accepta la mà de la seva amiga i s’aixeca. Maia abraça a la seva amiga e intenta allunyar-la de l’Axel. Els demès segueixen mirant atònits la situació. L’Axel no fa res al veure que la Melanie s’allunya d’ell. La Maia ha sigut intel·ligent al dirigir-se només a la Melanie. Si hagués dit alguna cosa més o hagués mirat a on no li corresponia tot hagués estat diferent. Veig com els llavis de la Maia es mouen una mica en el cabell de la seva amiga, mentre segueixen abraçades. La Melanie assenteix i es separa d’ell. Ja està bé de nou. M’alegro per ella. Però s’està equivocant. Ara mateix està cometent el mateix error que suposo que haurà comès abans, tot i que no sé que ha pogut haver passat per a que l’Axel l’agafés del coll. Em tendeix una mà, la Melanie em tendeix una mà igual que ha fet la seva amiga amb ella, la qual l’acompanya fins a mi. Maia mira cap a tots els costats, possiblement desitjant anar-se’n d’aquí. Però la Melanie, amb l’expressió molt seria, no aparta la seva mà. L’agafo. És el millor. Així podrà sortir d’una vegada d’aquest cercle de curiosos que s’ha creat. M’aixeco. Em fa molt mal quan ho faig però m’aixeco.

-          Gràcies- li xiuxiuejo per a que només ella ho pugui escoltar.

Melanie em col·loca una mà a l’esquena i un altre en el braç i m’ajuda a caminar. Poc a poc avancem i quan trobem un lloc al cercle ens anem.

-          Ara ets amiga de la pringada?- pregunten alguns

-          Sembla que sí. Doncs vaja amiga, no? Si t’has de posar una mascareta en la boca per estar al menys a un metre de distancia- contesten altres per ella.

Melanie segueix sense dir res. Manté les celles frunzides i l’expressió seria. Ara sí que tenen que estar passant un milió de coses per la seva ment. Però tot i així m’acompanya. Em porta fins a un professor que ja es dirigia cap a nosaltres per veure que havia passat.

-          No sé que ha passat, Mateo. Quan he arribat ja estava al terra.

I se’n va. Em deixa amb el professor de física, en Mateo, i se’n va. Pel to de la seva veu sé que està mentint. I pot ser que també ho sàpiga ell. Però tot i així d’eixa que es vagi.

En Mateo m’ajuda a arribar fins a l’edifici de l’institut, però a mig camí miro cap endarrere. La Melanie es dirigeix cap a les seves amigues, per reunir-se amb la Maia, l’Amanda i… ja està. La Mar no està. És estrany. Sempre han estat molt unides elles dos. En realitat elles quatre sempre han estat un grup inseparable.

Abans de tornar la vista al front, hi ha una altre persona que em crida l’atenció. Un noi amb la samarreta del Barça que està sol en mig del pati. Mira cap a alguna cosa. Segueixo la seva mirada. Cap a la Melanie. Està seriós. Sembla enfadat. Amb la Melanie? ¿Per què anava a estar enfa…? En aquest mateix instant desvia la mirada cap un altre punt. L’Axel, que sembla que està fent-se el fort amb el seus amics i somrient davant del triomf d’haver pegat a dues persones en menys de mitja hora. El noi, que no aconsegueixo recordar el seu nom, mira a l’Axel enfadat, més que això inclús, amb odi. Moltíssim odi. Però no corre cap a ell no es crea un altre espectacle de cops de puny i peu al pati. Només el mira. Una mirada intensa i enfadada. Torno a girar el cap cap a el front. En Mateo em mira estranyat. I sona el timbre que marca el final de l’hora del pati.