Capítol 1- Melanie- Simplement, dir-ho
Caminar pels
passadissos, a vegades, és una tasca difícil i exageradament tediosa. Només fa
falta veure als canis en els seus
dies més bojos: bèsties que criden, es llencen a sobre de la gent i comencen a
preguntar coses rares que millor no dic. Avui, al pujar les escales vaig
directament a la meva guixeta, sense mirar enrere, perquè ja sé qui hi ha allà
i no vull tenir que ignorar-lo una vegada més per culpa de que em poso vermella
cada vegada que el veig. I allà descobreixo l’enrenou. Per sort meva, la meva
guixeta hi es a una cantonada i no haig d’enfonsar-me en la multitud. Encara
sort, perquè a la vegada que intento posar-me bé la motxilla a la esquena i,
enganxada a la paret, intento arribar fins a la meva classe, aconsegueixo veure
a una persona alta en posició horitzontal a sobre dels caps dels nens de
primer. ¡Quina mala sort tenim sempre els nous! I, just quan em vaig a riure
per sota el nas, apareix ell. Ni tan sols sé com ha pogut avançar-me amb tanta
rapidesa i aconseguir obrir la seva guixeta i anar a classe abans que jo. Però
en aquest moment no penso en això, només en els seus ulls. Els miro fixament
sense poder pronunciar cap paraula. Ell s’adona de la meva presencia i em mira
també. Noto el calor pujar per la meva cara i em fa semblar estúpida. Però no
aparto la mirada. El meu cor batega com mai més havia bategat, amb una
intensitat que fins i tot em preocupa. I ell també em mira. I, si no fos pels
crits dels demés, podria haver escoltat també el seu cor. Perquè estic segura
que el seu cor batega a la mateixa velocitat que el meu, o pot ser que fins i
tot més ràpid. I és en aquest moment quan passa, quan les nostres espatlles es
freguen, ell parla.
-
Hola.-
em saluda amb una veu desesperadament trivial.
No obstant, tot i
que això era el que ens havíem promès el divendres passat per Facebook, no
aconsegueixo saludar-lo. Les paraules no surten per la meva boca i la seva
imatge s’esvaeix abans de que pugui complir la meva part de la promesa. En un
segon, que per a mi ha estat etern, crec que tot a canviat. Ja es deu haver
cansar després d’estar prometent setmana rere setmana, duran un més, el mateix
i no complir-lo cap dels dos. I, quan al fi ell ho fa, jo em mostro
insignificant, com si no volgués saber-ne res d’ell.
Camino amb el cap
cot fins a la meva classe, intentant ignorar els crits i frases ximples que els
canis i les chonis diuen. Entro a la meva classe i allà em trobo amb l’Amanda,
l’única de les meves amigues que ja ha arribar d’agafar la seva motxilla de la
guixeta.
-
Hola-dic,
intentant que la tristesa no es barregi amb la meva veu.
No obstant això,
no ha estat possible.
-
Què
et passa? Sembles trista...- I en aquest moment comença a escodrinyar-me el
rostre sense dissimular.
-
Trista?
Doncs no ho sé, no m’ha passat res- menteixo, somrient.
-
Ets
rara, llibre amb potes- diu, de broma, per trencar el glaç que s’ha creat en
l’ambient.
-
No
sóc rara, sóc diferent, sóc especial- li contesto, amb un somriure de superioritat
fingida, perquè la veritat és que no em sento més especial que ella ni que qualsevol
altre persona.
Les dos riem
gràcies a la nostra conversació. Em fa gràcia que em digui llibre amb potes.
Ella diu que parlo amb un vocabulari que s’utilitza només als llibres, i no
seria d’estranyar, doncs algun dia m’agradaria arriba a ser escriptora, així
que escric molt en el meu temps lliure. I resulta que el llenguatge que
utilitzo en els meus escrits es comença a barrejar amb la vida real, només quan
vull convèncer, motivar o ajudar a algú. Tot i això, crec que exagera massa.
En aquest moment
arriba la Mar i la Maia. No obstant, quan m’apropo a elles per parlar arriba el
professor de naturals. M’assec a la meva cadira i miro la porta del darrere de
la classe que té una part de cristall. Encara queden persones que passegen pels
passadissos, però poc tardaran en desaparèixer del tot. Quan vaig a tornar a
girar el cap per mirar al professor, algú passa a prop de la porta que em crida
l’atenció. Allà hi es. Ell. Les nostres mirades es creuen. La meva sorpresa, la
seva trista i decebuda. Roman allà dos segons i després torna a anar-se’n ,
negant amb el cap per a ell mateix. Però aquest cop no puc deixar-lo escapar.
-
Professor,
puc anar un moment al lavabo?- li
pregunto amb un fals toc de desesperació.
-
Es
que no has anat quan hi eres a casa?- em recrimina amb els ulls entretancats.
-
No,
però és una urgència.-el miro, apurada.
-
D’acord,
però ràpid.-I al final cedeix.
I surto de
classe, prometent-me a mi mateixa que no el tornaré ha deixar anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada