Translate

divendres, 12 de juliol del 2013

MAI SEREM PERFECTES

Capítol 1- Melanie- Simplement, dir-ho

Caminar pels passadissos, a vegades, és una tasca difícil i exageradament tediosa. Només fa falta veure als canis en els seus dies més bojos: bèsties que criden, es llencen a sobre de la gent i comencen a preguntar coses rares que millor no dic. Avui, al pujar les escales vaig directament a la meva guixeta, sense mirar enrere, perquè ja sé qui hi ha allà i no vull tenir que ignorar-lo una vegada més per culpa de que em poso vermella cada vegada que el veig. I allà descobreixo l’enrenou. Per sort meva, la meva guixeta hi es a una cantonada i no haig d’enfonsar-me en la multitud. Encara sort, perquè a la vegada que intento posar-me bé la motxilla a la esquena i, enganxada a la paret, intento arribar fins a la meva classe, aconsegueixo veure a una persona alta en posició horitzontal a sobre dels caps dels nens de primer. ¡Quina mala sort tenim sempre els nous! I, just quan em vaig a riure per sota el nas, apareix ell. Ni tan sols sé com ha pogut avançar-me amb tanta rapidesa i aconseguir obrir la seva guixeta i anar a classe abans que jo. Però en aquest moment no penso en això, només en els seus ulls. Els miro fixament sense poder pronunciar cap paraula. Ell s’adona de la meva presencia i em mira també. Noto el calor pujar per la meva cara i em fa semblar estúpida. Però no aparto la mirada. El meu cor batega com mai més havia bategat, amb una intensitat que fins i tot em preocupa. I ell també em mira. I, si no fos pels crits dels demés, podria haver escoltat també el seu cor. Perquè estic segura que el seu cor batega a la mateixa velocitat que el meu, o pot ser que fins i tot més ràpid. I és en aquest moment quan passa, quan les nostres espatlles es freguen, ell parla.
-          Hola.- em saluda amb una veu desesperadament trivial.
No obstant, tot i que això era el que ens havíem promès el divendres passat per Facebook, no aconsegueixo saludar-lo. Les paraules no surten per la meva boca i la seva imatge s’esvaeix abans de que pugui complir la meva part de la promesa. En un segon, que per a mi ha estat etern, crec que tot a canviat. Ja es deu haver cansar després d’estar prometent setmana rere setmana, duran un més, el mateix i no complir-lo cap dels dos. I, quan al fi ell ho fa, jo em mostro insignificant, com si no volgués saber-ne res d’ell.
Camino amb el cap cot fins a la meva classe, intentant ignorar els crits i frases ximples que els canis i les chonis diuen. Entro a la meva classe i allà em trobo amb l’Amanda, l’única de les meves amigues que ja ha arribar d’agafar la seva motxilla de la guixeta.
-          Hola-dic, intentant que la tristesa no es barregi amb la meva veu.
No obstant això, no ha estat possible.
-          Què et passa? Sembles trista...- I en aquest moment comença a escodrinyar-me el rostre sense dissimular.
-          Trista? Doncs no ho sé, no m’ha passat res- menteixo, somrient.
-          Ets rara, llibre amb potes- diu, de broma, per trencar el glaç que s’ha creat en l’ambient.
-          No sóc rara, sóc diferent, sóc especial- li contesto, amb un somriure de superioritat fingida, perquè la veritat és que no em sento més especial que ella ni que qualsevol altre persona.
Les dos riem gràcies a la nostra conversació. Em fa gràcia que em digui llibre amb potes. Ella diu que parlo amb un vocabulari que s’utilitza només als llibres, i no seria d’estranyar, doncs algun dia m’agradaria arriba a ser escriptora, així que escric molt en el meu temps lliure. I resulta que el llenguatge que utilitzo en els meus escrits es comença a barrejar amb la vida real, només quan vull convèncer, motivar o ajudar a algú. Tot i això, crec que exagera massa.
En aquest moment arriba la Mar i la Maia. No obstant, quan m’apropo a elles per parlar arriba el professor de naturals. M’assec a la meva cadira i miro la porta del darrere de la classe que té una part de cristall. Encara queden persones que passegen pels passadissos, però poc tardaran en desaparèixer del tot. Quan vaig a tornar a girar el cap per mirar al professor, algú passa a prop de la porta que em crida l’atenció. Allà hi es. Ell. Les nostres mirades es creuen. La meva sorpresa, la seva trista i decebuda. Roman allà dos segons i després torna a anar-se’n , negant amb el cap per a ell mateix. Però aquest cop no puc deixar-lo escapar.
-          Professor, puc anar un  moment al lavabo?- li pregunto amb un fals toc de desesperació.
-          Es que no has anat quan hi eres a casa?- em recrimina amb els ulls entretancats.
-          No, però és una urgència.-el miro, apurada.
-          D’acord, però ràpid.-I al final cedeix.

I surto de classe, prometent-me a mi mateixa que no el tornaré ha deixar anar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada