Translate

divendres, 24 de maig del 2013

EL DESTÍ DE LA SOLITUD


ALGÚ I NINGÚ - GERARD (capítol 1)
El meu puny xoca contra les seves ulleres, produint un fort soroll que amaga els ràpids batecs del seu cor. Tanca els ulls i arrufa el nas, preparada pel pròxim impacte. L’agafo de la samarreta i l’elevo uns centímetres del sòl. Li dono tres cops de puny més abans de que li comenci a sagnar el nas i la llenci pels aires.
Cau a un basalt ple de fang i mosquits morts. M’apropo a ella corrent, agafant forces per donar-li una puntada de peu a les costelles.
El seu cos es converteix en una pilota i els seus ulls ploren de dolor. Però a mi m’és indiferent. Tot al contrari, les seves llàgrimes i les súpliques em diverteixen, tornen la vida al meu cos.
Poc a poc, entre puny i puny, entre llàgrima i llàgrima, la resta del pati s’apropa a nosaltres, amb els seus caps encuriosits alçats. A la meva enfadada cara apareix un somriure malvat que, a mesura que arriba més gent, es fa més gran. En un minut el pati sencer es aquí, contemplant la meva obra d’art, amb els ulls pintats de por, però sense el valor suficient per aturar-me. 
Em començo a riure quan, com passa sempre, em dono compte de que tinc el control. Més enllà, fora de l’abast de la meva vista, gairebé inaudible, escolto com altres persones comencen a riure en veu baixa. No obstant, tot i que aquest sigui el perquè del que faig, veure el dolor en una persona que no sigui jo, sé que acabarà aviat.
De sobte, quan les rialles comencen a guanyar força, tot es queda en silenci. És el moment d’actuar. Passant per sobre de la meva víctima, desaparec entre la multitud. Quan la professora arriba al lloc dels fets, començo a córrer en direcció contraria. Recorro el pati en uns segons, escoltant els crits enfurismats de molts professors al meu darrere. Però ja es massa tard per a ells. És impossible que m’enxampin. Tinc la reixa davant meu. Uns tres metres d’alçada. Fàcil, molt fàcil. Començo a enfilar-me per ella, mentre aguanto el dolor de les meves mans, que s’agafen als ferros amb força.
Els crits són cada vegada més forts i enfadats. I tindria el cent per cent de les possibilitats d’escapar si no fos per l’Arnau, un dels professors més joves i al que més odio; amb els seus consells que semblen trets d’una novel·la, que mai em faran reflexionar, perquè  això és un bé per a mi i no deixaré que ningú m’intenti convèncer del contrari.
 Amb les seves ràpides cames està a punt d’atrapar-me. Just quan estic quasi a dalt del tot m’agafa d’una de les meves bambes.
     ―No, no ho facis un altre cop! ―crida.
Però escoltar aquestes paraules només fa que la necessitat de fugir augmenti. Faig força amb la meva cama fins que la meva sabata cau i quedo alliberat de les urpes del professor. Baixo el més ràpid possible per l’altre banda de la reixa i començo a córrer sense un destí en concret.

3 comentaris:

  1. Hola! Si os gusta este blog, las historias que publico, los capítulos, etc. podeis seguirme en mi twitter donde informaré sobre todo lo que vaya a hacer (crear nuevos blogs, publicar otro capítulo o otro texto, etc.) Twitter: @JRobSomnium Muchas gracias! :)
    Hola! Si us agrada aquest blog, les històries que publico, els capítols, etc. podeu seguir-me al meu twitter on posaré tot el que vagi a fer (crear nous blogs, publicar altres capítols o altes textos, etc.) Twitter: @JRobSomnium Moltes gràcies:)

    ResponElimina
  2. El teu blos està molt bé, m'agrada molt. Crec que tothom es mereix una oportunitat, i si li agrada el que fa encara més. No deixis mai d'escriure, ànim!

    Maria del Mar (@_marrodriguez99)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, de debò! Per a això he creat aquest blog, per a que persones com tu puguin gaudir i dedicar una petita part del seu temps a llegir algunes paraules meves. Mentre que hi hagi tan sols una persona que llegeixi les meves paraules seguiré escrivint. Molts petoons! ;)

      Elimina